L'estat de les autonomies ha contribuït de manera significativa a la cohesió territorial i social a Espanya. És veritat que l'afirmació anterior admet alguns matisos. El principal és que els governs autonòmics del País Basc i Navarra manegen un nivell de recursos per habitant molt superior al que té la Comunitat de Madrid o la Generalitat catalana. L'aplicació del sistema foral és poc raonable i el que es transfereix a la caixa comuna és molt menys que la contribució final de madrilenys o catalans. En segon lloc, dins del mateix sistema de finançament autonòmic hi ha algunes comunitats autònomes sistemàticament maltractades. Destaquen la Comunitat Valenciana i Múrcia; seguides d'Andalusia i Castella-la Manxa. Finalment, cal referir-se al cas de Madrid. És cert que la comunitat madrilenya és la que més pes econòmic i demogràfic ha guanyat en els últims quaranta anys. Sens dubte, l'efecte capitalitat i les economies d'aglomeració exerceixen una intensa força centrípeta, com amb fonament ha posat a sobre de la taula Ximo Puig. Però seria un error de raonament fer el següent pas per argumentar que això és per culpa de la descentralització. Al contrari: sense aquest model avui Madrid pesaria fins i tot més. Probablement, s'assemblaria a la regió de París a França (Île-de-France), que concentra al voltant d'un terç del PIB i una quarta part de la població de França. Els registres de Madrid: una cinquena part del PIB i una setena part de la població espanyola.

Avui els serveis públics en mans de les autonomies, els més importants per al ciutadà en el seu dia a dia, no són a Extremadura o Galícia pitjors que a Madrid o Catalunya, com sí que ho eren fa unes dècades. Les infraestructures públiques han millorat comparativament més als territoris amb menor PIB per càpita. La correlació és negativa i estadísticament significativa. De fet, em temo que en aquests moments són més urgents els colls d'ampolla als territoris més dinàmics que les carències en els més retardats.

Tot i així, el sentiment de greuge és la norma. Quan preguntes als ciutadans de les comunitats de règim comú si comparativament estan maltractats respecte als altres, una àmplia majoria contesta afirmativament. De fet, els percentatges s'apropen al 70%. Comunitats que estan en el top 5 en finançament per habitant ajustat i estan clarament per sobre dels que es registren en territoris on sí que tenen raons objectives per queixar-se.

En aquests moments són més urgents els colls d'ampolla als territoris més dinàmics que les carències en els més retardats

Això anterior em preocupa. Els ciutadans han de ser conscients dels esforços anivelladors, de qui té motius objectius per queixar-se, d'on s'han de concertar els esforços inversors de l'Estat. La realitat avui és que el responsable polític que digui que la seva comunitat està ben tractada en termes comparatius perd vots i popularitat; fins i tot pot generar una ombra de desconfiança sobre el seu patriotisme (autonòmic). Hem de canviar això. És fonamental que els ciutadans siguin conscients de la realitat financera, d'on cal concentrar esforços en cada moment, de quins compatriotes estan pitjor i millor.

Sens dubte, el nostre sistema autonòmic necessita un marc institucional diferent, més apropiat per a la governança multinivell. Sobre aquest assumpte he tingut ocasió de referir-me en aquest mitjà a la necessària reforma del Consell de Política Fiscal i Financera i a l'impuls a la Conferència de presidents. Però aquests canvis no resultarien suficients. Necessitem que organitzacions d'àmbit estatal, partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials i els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol objectivin els debats sobre la distribució territorial d'esforços i beneficis.

Viure amb sentiments de greuge comparatiu és molt negatiu per a la convivència plural. Fer-ho sense fonament objectiu és forassenyat. El patriotisme a l'estat autonòmic exigeix combinar la defensa dels interessos i necessitats de la teva comunitat autònoma amb els interessos i necessitats del conjunt. I sí. Existeixen ocasions en què el just i raonable és defensar que les millores en el finançament autonòmic es concentrin en territoris diferents que el propi; o que les infraestructures per les quals s'aposti estiguin a 1.000 quilòmetres de casa. Si vostè té dubtes de com aplicar l'anterior, faci servir la tècnica del "vel rawlsià": imagini's que li preguntessin com s'han de distribuir els recursos abans de saber en quina comunitat autònoma viurà.