Catalunya ha dit prou. Ha arribat al límit, i ho ha fet de manera contundent. La indignació de la pagesia davant els efectes del tractat de Mercosur. L’impacte de la pesta porcina i els estralls que ha provocat en el sector agroalimentari. La desinversió crònica a Rodalies, que fa pocs dies va mobilitzar milers de ciutadans als carrers de Barcelona en senyal de protesta. La vaga d’aquest dimecres, 11 de febrer, en què els docents alçaven la veu per una educació pública de qualitat. I, per si no n’hi hagués prou, la vaga dels professionals sanitaris prevista per als dies 16 i 20 de febrer per reclamar millores concretes en les condicions laborals.

Aquests episodis no són fets aïllats. Llegir-los com a simples coincidències seria un error de diagnòstic. Dibuixen un escenari de tensió acumulada que interpel·la directament la capacitat de govern i de resposta de la Generalitat.

En aquest context, la mobilització del professorat adquireix una dimensió que va més enllà d’un conflicte sectorial. La protesta de l’11 de febrer no és una simple disputa laboral ni una escenificació puntual de malestar corporatiu. És una advertència sobre l’estat real d’un dels grans fonaments que sostenen la cohesió i la prosperitat col·lectiva. No parla només de nòmines ni d’horaris. Parla del dret de l’alumnat a una educació pública de qualitat, adaptada al temps que vivim.

El debat no pot quedar segrestat per simplificacions partidistes. Això no va de sous ni d’omplir les aules de pantalles. Va, sobretot, de recursos humans. De garantir que cada infant i cada adolescent rebi l’atenció que necessita en un context objectivament més complex que el de fa dues dècades. El món del 2026 no és el del 2006. Les dinàmiques familiars han canviat, les desigualtats s’han reconfigurat, la pressió digital és omnipresent i les problemàtiques emocionals han guanyat centralitat. Pretendre que l’escola continuï funcionant amb les mateixes estructures, ràtios i suports que en el passat és negar la realitat.

La protesta de l’11 de febrer és una advertència sobre l’estat real d’un dels grans fonaments que sostenen la cohesió i la prosperitat col·lectiva

Les dades no resolen el debat, però el situen en el terreny dels fets. Segons Eurostat, la despesa pública en educació a la Unió Europea representava aproximadament el 4,6% del PIB l’any 2022. A Catalunya, d’acord amb les darreres dades consolidades d’Idescat, l’esforç públic en educació se situa per sota del 4% del PIB. La diferència pot semblar modesta, però és políticament significativa. El que importa no és només la xifra. Importa com es tradueix en condicions efectives a l’aula. Sense plantilles estables, reforç als centres d’alta complexitat i equips multidisciplinaris suficients, qualsevol declaració solemne de compromís amb la qualitat queda desmentida pels fets.

A Catalunya, la realitat de les aules és cada cop més diversa i exigent. Més del 17% de l’alumnat és d’origen estranger, amb concentracions elevades en determinades zones urbanes. A aquesta pluralitat s’hi afegeixen necessitats educatives especials, situacions de vulnerabilitat social i una incidència creixent de dificultats emocionals. Tot plegat exigeix temps, especialització i coordinació. Exigeix, en definitiva, més presència adulta qualificada per alumne. Sense aquesta condició prèvia, parlar de personalització de l’aprenentatge és una quimera.

Quan el sistema funciona en tensió permanent, sostingut per la sobrecàrrega i per la vocació gairebé heroica dels seus professionals, el que es compromet no és només l’equilibri d’un col·lectiu. És l’equitat del sistema i, amb ella, el futur d’una generació sencera. Cap societat que aspiri a ser competitiva pot basar un àmbit estratègic en l’esforç extraordinari i sostingut d’uns professionals que treballen al límit. La vocació és imprescindible, però no pot substituir decisions polítiques ajornades.

Encara hi ha qui planteja el debat en termes de sostenibilitat pressupostària, com si l’educació fos un capítol ajustable segons la conjuntura. És una mirada curta. L’educació, igual que la sanitat, no és una despesa ordinària, sinó una aposta estratègica de país. És l’instrument que permet construir capital humà, reduir desigualtats i garantir mobilitat social. Retardar decisions en aquests àmbits no genera estalvi real. Genera costos diferits que acaben emergint en forma de fractura social o pèrdua de competitivitat.

Encara hi ha qui planteja el debat en termes de sostenibilitat pressupostària, com si l’educació fos un capítol ajustable segons la conjuntura

La vaga d’aquest 11 de febrer pot resultar incòmoda. Però encara ho hauria de ser més la inèrcia que ens ha portat fins aquí. Si assumim que educació i sanitat són els grans pilars del país, cal actuar en conseqüència i abandonar la lògica del mínim imprescindible. No es pot proclamar la centralitat de l’escola en els discursos i relegar-la en les prioritats reals.

Perquè el que vertebra un país no es declama. Es finança i es prioritza.