Sovint la narrativa —el populisme— va per davant dels resultats esperats de les polítiques econòmiques. Així, trobem partits, tant d’esquerra com de dreta, que venen les seves propostes no explicant-ne els efectes, sinó apel·lant a la ideologia i, massa sovint, incitant a l’odi i al càstig. A curt termini, aquestes polítiques generen bons titulars per a qui les impulsa; a mitjà i llarg termini, comporten un retrocés significatiu per al país que les ha de suportar. Els aranzels de Donald Trump en són un bon exemple, però a Europa —i també a Catalunya— en tenim casos igualment evidents.

A escala europea, un exemple clar són les polítiques d’intel·ligència artificial. S’han articulat principalment en dos fronts. El primer ha estat la desqualificació sistemàtica d’empreses digitals nord-americanes i dels seus directius, als quals s’ha insultat i vilipendiat, tot impulsant legislació ad hoc destinada a imposar multes milionàries que superen àmpliament els impostos que Europa recapta de la seva pròpia indústria digital.

Peter Thiel i Elon Musk han estat, darrerament, els principals blancs d’aquesta ofensiva. Per cert, Peter Thiel va néixer a Frankfurt i va emigrar als Estats Units, i Elon Musk és d’origen australià. Cap dels dos ha amagat mai la seva ideologia d’extrema dreta, fet que ha alimentat una cacera personal i empresarial que ha anat molt més enllà del debat econòmic o regulador. Paral·lelament, i de manera sorprenent, no s’ha actuat amb la mateixa contundència contra cap empresa xinesa —especialment TikTok—, tot i que incompleixen obertament, des de fa anys, moltes de les pràctiques de les quals s’acusa les companyies nord-americanes.

El segon front ha estat l’aprovació d’una legislació suposadament destinada a protegir els ciutadans europeus dels abusos de les multinacionals americanes —novament, sense una aplicació equivalent a les xineses—, creant una burocràcia tan complexa que avui ja es parla obertament de fer-la enrere perquè resulta inassumible.

Aquesta focalització en l’assenyalament personal i empresarial, així com en la regulació punitiva, ha desplaçat el focus del veritable problema: la manca d’empreses europees d’intel·ligència artificial capaces de competir amb les nord-americanes i les xineses.

El resultat és una legislació pràcticament inassumible, especialment per a pimes i startups, i un panorama desolador en termes de competitivitat. Europa ha reproduït en la IA el mateix escenari que ja va viure a principis dels anys 2000 amb les xarxes socials i el cloud durant l’època de la bombolla dotcom. Avui, el PIB europeu és aproximadament un 50% inferior al dels Estats Units, quan a inicis dels 2000 estaven pràcticament igualats.

Abans es deia RGPD i el “dolent” era Zuckerberg, Microsoft o Google. Avui es diu AI Act i els “dolents” són Peter Thiel (nascut a Frankfurt), Elon Musk i Sam Altman.

El resultat ha estat una bona col·lecció de titulars per als polítics de la Comissió Europea i una situació sensiblement pitjor per al conjunt dels ciutadans europeus. El problema no eren els americans ni els xinesos; el que calia solucionar eren els problemes estructurals europeus.

A casa nostra, fa pocs dies, hem vist un cas molt similar amb la política d’habitatge, una de les polítiques públiques més estudiades i on fa dècades que sabem què funciona i què no. Germà Bel n’és probablement el màxim expert al nostre país.

Pel que fa a la diagnosi, hi ha un ampli consens entre els economistes des de fa molts anys. Ens trobem davant d’una pinça formada per un fort increment demogràfic —Catalunya ha passat d’uns 6 a gairebé 8 milions d’habitants— i una creixent atracció de professionals, emprenedors i ciutadans d’altres països. Tot plegat, en un context de PIB per càpita estancat des de la crisi del 2008 i de poder adquisitiu pràcticament pla des de fa dues dècades. En una societat tradicionalment orientada a la compra d’habitatge, això fa que l’accés sigui cada cop més difícil i que augmenti la pressió sobre un mercat de lloguer històricament petit, poc rendible i feblement desenvolupat.

Aquest escenari s’agreuja amb una administració que es troba entre les més burocratitzades d’Europa i amb una capacitat de construcció d’habitatge públic que, fins ara, només ha existit en els titulars de premsa.

La recepta és, en realitat, força clara: cal crear les condicions perquè es construeixin els aproximadament tres milions d’habitatges que es necessiten a Espanya —un milió a Madrid, un milió a l’àrea de Barcelona i un milió repartits entre València, Bilbao i altres àrees metropolitanes. En un país que no fa tants anys construïa més habitatge que tota Europa junta, això no hauria de semblar impossible. Però els temps han canviat: ni els incentius, ni la disponibilitat de sòl, ni la burocràcia actual ho permeten.

Quines polítiques se’ns proposen? Doncs, essencialment, les mateixes que hem vist amb Trump o amb la IA.

En primer lloc, la criminalització de qualsevol actor del sector immobiliari, etiquetat sistemàticament com a especulador sense ànima o fons voltor —fins i tot quan es tracta de fons com el noruec, referent internacional de gestió ètica. Resulta paradoxal que aquesta retòrica vingui sovint de partits esquitxats per casos de corrupció, abusos o manipulació política.

L’especulació és, en realitat, un símptoma d’un mercat ineficient. Igual que l’arbitratge, indica una manca d’oferta i, en un mercat ben dissenyat, incrementa els incentius perquè aquesta oferta aparegui. Si, en canvi, la regulació és pèssima, no es desenvolupa sòl, no es construeixen ciutats —no cal anar a la Xina: als Països Baixos s’estan planificant deu noves ciutats per fer front al creixement demogràfic—, i els rendiments no compensen el risc, l’especulació persisteix. Amb topalls de preus, sovint té més sentit obrir un compte remunerat que invertir en habitatge de lloguer.

En segon lloc, es tornen a impulsar polítiques de regulació orientades a l’accés, no a l’abundància. Els topalls als lloguers en són l’exemple més clar.

Els topalls són una política coneguda: donen seguretat als qui ja tenen un contracte, però desincentiven l’entrada de nou habitatge al mercat de lloguer residencial. Si la rendibilitat resultant és inferior a la d’actius sense risc ni gestió, com ara un compte corrent a Trade Republic, els propietaris abandonen el mercat.

A això s’hi afegeix la regulació del lloguer temporal, que quedarà a preus molt baixos en comparació europea. Els meus estudiants d’esade hi sortiran guanyant, però els incentius per oferir habitatge en lloguer disminuiran fortament. El mateix passa amb el lloguer d’habitacions, que deixa de tenir sentit econòmic quan el rendiment és similar al d’un pis sencer, però amb molta més gestió.

El resultat és una reducció clara de l’oferta: sortida d’actors privats, desaparició del lloguer d’habitacions i desplaçament dels professionals cap a mercats més rendibles. Els petits propietaris, al seu torn, vendran o crearan un mercat negre.

Pot l’administració compensar aquesta sortida amb habitatge públic? L’experiència internacional diu que no. I encara menys en un país amb una administració extremadament burocratitzada i amb un historial on la creació d’habitatge públic només existeix en els titulars de premsa i a les promeses electorals.

La solució és coneguda: cal construir. Fer habitatge, també social, però habitatge de qualitat. Els mercats ben regulats són extraordinàriament eficients en la distribució. Per cada habitatge d’alt nivell, es generen 0.6 peces d’habitatge assequible degut a la mobilitat del mercat (qui va a un habitatge car deixa un habitatge buit que passa a ser ocupat per un altre amb menys poder adquisitiu i així successivament). Els preus acaben ajustant-se al poder adquisitiu real perquè no hi ha una demanda infinita d’expatriats o turistes capaç de distorsionar el mercat de manera absoluta.

Les polítiques d’abundància són possibles. Ni al Japó ni a la Xina hi ha avui un problema estructural d’habitatge, sense que l’Estat hi destini grans recursos: simplement amb una regulació adequada i alineant incentius privats i interessos socials. Als Països Baixos (on també hi ha una regulació amb topalls però amb un sistema de punts que incentiva la qualitat) i a molts altres llocs s’aposta per construir noves ciutats perquè la població ha crescut.

Òbviament la innovació és part de la solució, juntament amb el mercat residencial tradicional, co-living i flex-living proporcionen solucions més adaptades a aquest segle i a les necessitats de mobilitat que les nostres societats tenen plantejades. També les noves formes de construcció com timber i l’ús de robotaxis i bus auto-conduit per solucionar la mobilitat interurbana, quelcom imprescindible quan finalment es decideix per l’obvi: fer noves ciutats. 

Hi ha encara un darrer element que, sense formar part estrictament de la política econòmica, és central en la política social: quin tipus de classe mitjana volem?

Volem una classe mitjana arrelada al territori, amb propietats, despatxos professionals, botigues i negocis locals, com ha estat històricament la classe mitjana europea? O, per contra, una classe mitjana deslligada del territori, amb l’estalvi invertit en accions de Nvidia o en criptomonedes, com suggereixen alguns tertulians, sense vincles materials ni responsabilitats locals?

Les classes mitjanes no són només una categoria econòmica. Són, sobretot, una institució social. Defineixen l’estabilitat dels països, la qualitat de la democràcia i la continuïtat cultural. Una classe mitjana amb actius reals, amb horitzó de llarg termini i amb arrelament territorial tendeix a invertir en comunitat, educació i institucions. Una classe mitjana purament financera és, per definició, mòbil, volàtil i menys compromesa amb l’espai públic.

Aquesta no és una discussió abstracta. Les polítiques públiques —fiscals, d’habitatge, de regulació i d’inversió— configuren activament quin tipus de classe mitjana es construeix. I, amb ella, quin país serem.

Les polítiques que maximitzen l’oferta —com en el cas de la indústria automobilística xinesa— generen una competència feroç entre empreses, amb marges baixos però una gran oferta i preus reduïts per als ciutadans. Les empreses ho tenen més difícil, però són més competitives, i la societat, i especialment els ciutadans, en surt guanyant.

Aquestes són les polítiques realment progressistes: les que ho són pels seus resultats, perquè milloren la vida de la gent.

El problema de molts governs europeus és que les seves polítiques no resolen els problemes reals dels ciutadans. Estan guiades per la ideologia i l’hostilitat, no pel que sabem sobre com dissenyar mercats i polítiques públiques que funcionin.