Cada vegada que llegeixo un informe sobre digitalització a la petita i mitjana empresa espanyola, tinc la mateixa sensació: sembla que estiguem a les portes d’una gran revolució… però després parlo amb empresaris de peu, i certifico que la realitat va molt per darrere. Per què? Per què la pime espanyola continua tan endarrerida quan el discurs oficial diu que tothom s’està pujant al carro de la transformació digital?

Els diré, des de la meva experiència i observació, set motius molt clars.

Primer, Espanya és un país de serveis i, a més, a la vella usança. El nostre teixit empresarial és, en la seva gran majoria, de serveis: hostaleria, comerç, turisme, restauració, transport. Són sectors de contacte humà, de “veure el client”. En teoria, no està renyit amb la digitalització, sinó més aviat al contrari. Però a la pràctica, moltes petites empreses viuen el dia a dia tan al límit que ho veuen com una cosa llunyana. A més, la revolució del ‘delivery’ l’han liderat grans plataformes tecnològiques que s’han quedat amb la major part del pastís.

Espanya és un país de serveis i, a més, a la vella usança. El nostre teixit empresarial és, en la seva gran majoria, de serveis

Segon, digitalitzar implica contractar personal. Una cosa és implantar una botiga en línia o obrir xarxes socials. Però una altra molt diferent és mantenir-ho. Gestionar comandes, atendre clients per Instagram, actualitzar preus, llançar campanyes de màrqueting… Calen mans. I no només és difícil trobar bons professionals. És que és car. I l’opció de subcontractar agències encara és més cara. M’ho explicava el propietari d’una petita botiga de barri que va estar pagant tres mesos a una empresa per gestionar la seva venda en línia… i va vendre amb prou feines tres-cents euros. Literal.

Tercer, el repte de la integració. Hi ha aplicacions de facturació, de gestió de clients, de pagaments, de xarxes socials, de logística… Però no es comuniquen entre elles. Moltes vegades calen diverses plataformes, diversos usuaris, diversos programes que no s’entenen entre si. Resultat: en lloc d’estalviar temps, acabes multiplicant tasques. Per mostra, un botó. L’obligació de facturació electrònica per a autònoms i pimes està causant una veritable desesperació entre els petits empresaris, desesperats perquè han de fer de comptables digitals, connectant les seves dades amb bancs, Hisenda i clients, quan la seva màxima prioritat és continuar venent i atenent.

Quart motiu. Digitalitzar-se obliga a canviar la manera de treballar. Automatitzar processos, mesurar resultats, utilitzar les dades per millorar decisions… I això molts empresaris, honestament, no volen ni poden ni tenen temps de fer-ho. Alguns perquè no saben com, altres perquè pensen que no és per a ells. Fa poc, parlant amb el propietari d’una empresa de reformes, em deia: “Per a què vull jo xarxes socials si la meva feina és de boca a orella?”

Hi ha aplicacions de facturació, de gestió de clients, de pagaments, de xarxes socials, de logística… Però no es comuniquen entre elles

Cinquena raó. Ensurts passats. Solucions caríssimes que no van servir, webs que ningú no va visitar, aplicacions que prometien automatitzar-ho tot i després requerien més feina de la que estalviaven. Quan t’han venut fum un cop, el segon vas amb peus de plom. Ja hi ha hagut moltes males experiències a la pime amb el somni daurat digital.

En sisè lloc, la sobrecàrrega reguladora. Cada any hi ha noves obligacions lligades al digital: que si la protecció de dades, que si la factura electrònica, que si certificats i registres d’activitat. Només entendre els requisits i muntar tot el sistema de nova facturació, la quantitat a pagar és inassumible.

Setè, el dia a dia mana. Al final, la vida real d’una pime és tirar endavant el negoci. Cobrar, pagar sous, trobar clients, sobreviure. Quan la caixa mana, l’estratègic passa a segon pla. Molts empresaris saben que s’haurien de modernitzar més, però no tenen ni el temps, ni els diners, ni els ànims per posar-s’hi ara mateix. Primer la factura de la llum, després parlem del maleït CRM.

El que la pime necessita són respostes, ajuda i orientació estratègica i sectorial, i una reducció de les exigències normatives

Què es pot fer, doncs?

Al meu parer, la solució no passa per imposar més obligacions ni per llançar grans campanyes publicitàries. Passa per menys normatives, aplicacions adaptades i, per què no?, sistemes de personal compartit.

Després, una digitalització per barris. No tothom necessita el mateix. No és el mateix un petit hotel rural que una botiga de barri. Cal baixar la digitalització del PowerPoint a la vida real.

D’altra banda, ensenyar quines són les prioritats. Què és més important? Un bon programa de facturació? Una base de dades organitzada? Tenir publicitat en línia? El que la pime necessita són respostes a aquestes preguntes, ajuda i orientació estratègica i sectorial, i una reducció de les exigències normatives.