El 2026 ha arribat trepitjant fort, amb Donald Trump canviant el mapa mundial i amenaçant Europa. Però el que no varia, de moment, són els reptes i assignatures pendents de l’economia catalana. Són molts –habitatge, massificació turística, productivitat, absentisme, burocràcia, indústria, precarietat, etc.–, tants, que hom podria estar temptat d’escriure una carta als reis. Però ja fa una setmana que van passar aquests generosos monarques per les nostres llars, així que girem full i siguem realistes.

El Govern arrenca amb molts deures econòmics, però algunes solucions no hi depenen totalment o parcialment, i en la situació d’emergència que tenim en alguns àmbits, més val apuntar bé, triar pocs objectius i atacar-los amb decisió. No puc obviar la reforma del finançament, però aquí Salvador Illa i Alícia Romero estan lligats de mans i peus. Acceptaran el que es proposi des de la Moncloa –de fet, ha estat Oriol Junqueras qui l’ha pactada amb Pedro Sánchez– i encreuaran els dits perquè es desenvolupi i apliqui en el que queda de legislatura a l’Estat, abans que arribi el PP –si Sánchez no executa una nova jugada mestra per a la supervivència, que seria gairebé un motiu per beatificar-lo, ja que seria un miracle– i desfaci el que pugui o li interessi.

Com que en el finançament no hi té un paper protagonista, els deures més importants que té responen sobretot a tres emergències: l’habitatge, la mobilitat i la transició energètica. Parlem de qüestions socials, però que tenen un impacte econòmic clar. Sovint s’enumera la productivitat i la competitivitat com a assignatures pendents, però millorarien de forma automàtica si es facilités l’accés a l’habitatge, Rodalies funcionés com hauria de fer-ho i tinguéssim un mix energètic amb majoria de renovables. Les empreses trobarien talent amb més facilitat, pagarien l’energia més barata i veurien més incentius per instal·lar-se a casa nostra. Política industrial? Per descomptat, però les polítiques d’habitatge, energètica i de mobilitat també són política industrial.

Política industrial? Per descomptat, però les polítiques d’habitatge, energètica i de mobilitat també en són

Catalunya viu una situació d’emergència social pel que fa a l’accés a l’habitatge. Els preus de compra estan a nivells inèdits a Barcelona i la seva àrea metropolitana, i els lloguers han baixat pel topall, però ha caigut l’oferta. Per als joves, emancipar-se sense compartir pis és gairebé impossible, i les parelles que volen iniciar un projecte conjunt han de dedicar-hi un esforç de despesa molt alt.

El cert és que el Govern ha posat l’habitatge entre les seves prioritats, i ha anunciat moltes mesures, però res ha millorat encara, al contrari. Els topalls no són la solució, i els préstecs a l’emancipació poden ser una ajuda, però no l’única ni la més important. El que cal és construir. Hi ha plans per fer-ho. Jordi Mas, director general d’Habitatge de la Generalitat, va dir al setembre en un FOCUS ON que “cal construir; tot aquell solar que estigui disponible, ha de tenir grues”. Però de moment, més enllà de les de la Sagrada Família, poques grues trobem a Barcelona, i això que passejant per alguns barris, com el Poble Nou i el 22@, es veuen molts solars disponibles i naus abandonades. Cal, per tant, la complicitat de totes les administracions, començant per l’Ajuntament de Barcelona, i agilitzar els tràmits perquè no es triguin anys des que s’inicia un projecte fins que s’acaba. En aquest procés, el que hauria de comportar més temps és la construcció –i hi ha sistemes per accelerar-la– i no la burocràcia, com passa actualment.

Segurament aquests solars no resoldran el problema, però si s’hi sumen nous barris, com el que es pot fer a la Sagrera, i els que es poden fer a desenes de municipis de l’àrea metropolitana, que tenen el sol que no té la capital catalana, sí que es pot incrementar significativament l’oferta, tant per al mercat lliure com per al protegit, de manera que baixi el preu i, aquells que tampoc hi puguin accedir, tinguin accés a un parc públic. Però cal, com deia, voluntat de totes les administracions i agilitat, però també polítiques realistes, entesa amb el sector immobiliari i una bona xarxa de transport.

Les emergències econòmiques i socials no poden esperar. Encara que la solució sigui lenta, cal activar-la i accelerar-la

La crisi de l’habitatge no es pot deslligar de la de Rodalies, que tenen en comú la manca d’inversió pública de les últimes gairebé dues dècades. Una xarxa d’infraestructures de transport i mobilitat eficient és bàsica per al creixement econòmic de les ciutats i les seves àrees d'influència, perquè proporciona noves ubicacions a les empreses i habitatge per als seus treballadors. Ha de ser un cercle virtuós que pot esdevenir cercle viciós si fallen dues baules tan importants com l’habitatge i la mobilitat. Treballar a Barcelona i viure al Garraf o el Maresme, per posar dos exemples, és un calvari diari. Cal arreglar Rodalies, amb la gestió, amb recursos i amb les mesures que siguin necessàries, però és clau per al país.

I la tercera assignatura pendent que el Govern ha d’aprovar enguany és la transició energètica. Com amb l’habitatge, també ha anunciat i engegat mesures, però també topa amb la burocràcia i, a més a més, amb certa resposta de moviments socials que, si bé no representen la majoria del país, han tingut una alta influència en els partits i institucions polítiques, especialment en l'àmbit local. Cal més renovables per no dependre en exclusiva d’unes centrals nuclears que, si Sánchez no fa marxa enrere, tenen un calendari de tancament establert, ni de la importació d’energia, sigui de França o d’Aragó, amb línies de molta alta tensió que trinxen el país. Perquè les empreses necessiten seguretat energètica i una bona xarxa, i més tenint en compte que el consum global d’electricitat anirà a l’alça.

Enguany ens hi juguem molt. Aquestes emergències no poden esperar. Encara que la solució sigui lenta, cal activar-la i accelerar-la, prioritzant les mesures més eficients. Els catalans necessitem habitatge accessible i una mobilitat efectiva i fiable, però també ho necessiten les empreses per ser més competitives. És una aposta social i econòmica, per un estat del benestar per a tothom.