Fins a quin punt podem afirmar que Catalunya s’ha desindustrialitzat en el que portem de segle? A primera vista, les dades estadístiques semblarien indicar que en un grau molt elevat: entre els anys 2000 i 2024, el pes de les manufactures en el PIB català ha disminuït en més de vuit punts percentuals (del 22,8% al 14,7%) i gairebé 13 punts en termes d’ocupació fins a 2022 (del 25,6% al 12,8%). El descens en termes de pes en el PIB es concentra durant la primera dècada i s’estabilitza pràcticament en els nivells actuals durant la segona. Mentre que en termes d’ocupació, la pèrdua de pes és constant al llarg de tot el període, molt intensa en la primera dècada i més moderada en la segona. Les 777.000 persones ocupades a la indústria manufacturera l’any 2000 havien passat a ser 451.000 vint-i-dos anys més tard.

Ara bé, el fet que el pes de les manufactures en l’ocupació l’any 2000 superés el pes en el PIB, mentre que el 2022 s’observa el fenomen contrari, ens indica que la indústria manufacturera era menys productiva que la mitjana de l’economia a principis de segle, mentre que actualment la supera amb escreix. Per tant, hi ha hagut una important transformació, que ha afectat simultàniament els nivells d’ocupació i de productivitat, de manera que les gairebé mig de milió de persones ocupades actualment al sector generen un valor total calculat a preus constants superior al que generaven els tres quarts de milió d’ocupats a principis de segle. Aquesta dada és important: la indústria manufacturera catalana produeix actualment més del que produïa fa dues dècades, però per fer-ho necessita moltes menys persones.

Un primer element de transformació ha estat l’externalització de determinades funcions que fa dues dècades es realitzaven dins del perímetre de les empreses industrials, i que ara se subcontracten a altres empreses especialitzades, principalment del sector serveis. Moltes tasques de menor valor afegit (manteniment d’instal·lacions, tasques logístiques, de seguretat o neteja) han estat externalitzades, elevant per aquesta via la productivitat estadística del sector industrial al mateix temps que augmentava l’ocupació en activitats estadísticament menys productives als serveis. Per altra banda, la indústria manufacturera també ha externalitzat funcions altament productives com el disseny, els serveis informàtics i de gestió, les activitats d’enginyeria o una part de la investigació. Per tant, el perímetre real de les activitats directament vinculades amb la indústria és més important del que es desprèn de les classificacions estadístiques convencionals.

La indústria manufacturera catalana produeix actualment més del que produïa fa dues dècades, però per fer-ho necessita moltes menys persones

Un altre eix de transformació ha estat la internacionalització, amb efectes contraposats. Per una banda, han desaparegut moltes empreses que no podien competir en costos i preus amb les noves economies emergents d’Àsia i l'est d'Europa, afectant molt intensament determinats territoris del país. Per altra banda, les empreses més competitives s’han internacionalitzat, s’han integrat en cadenes de valor globals, han guanyat dimensió i s’han especialitzat en activitats més intensives en coneixement i tecnologia que en el passat. Les fàbriques d’avui ocupen cada vegada més enginyers i tècnics qualificats, i ja no són la font abundant d’ocupació per a la mà d’obra menys qualificada que tradicionalment havien estat. Les empreses catalanes més internacionalitzades que operen en sectors més tradicionals, com la confecció, tendeixen a generar més ocupació en els segments de més valor afegit de la cadena de valor ­–del disseny a la comercialització passant per la logística–, desplaçant la demanda de treball menys qualificat a altres països. Si suméssim el valor total que aquestes empreses generen dins i fora del país el pes de la indústria augmentaria significativament.

En realitat, la indústria manufacturera no és un únic sector homogeni, sinó un conjunt d’activitats molt diverses, amb nivells de productivitat i salarials també molt diferents. Les activitats més productives i millor remunerades, com la química o la farmàcia, han tendit a mantenir un pes en el PIB relativament estable, mentre que altres, menys productives, el perdien. No obstant, el factor més important que explica el canvi en els pesos relatius és l’expansió dels serveis. El fet que la pèrdua de pes relatiu dels béns manufacturats en benefici dels serveis sigui una característica comuna a un nombre molt elevat d’economies desenvolupades, reflecteix la menor elasticitat-renda d’aquests béns en comparació amb molts serveis. És a dir, a mesura que augmenta la renda per càpita, les llars tendeixen a gastar una fracció menor del seu pressupost en béns materials (aliments, roba, vehicles) en favor de determinats serveis immaterials (salut, viatges, oci i cultura). No obstant, la gran majoria d’aquests serveis depenen en major o menor mesura de béns manufacturats i de la tecnologia que aquest incorporen. Des d’aquesta perspectiva, i en la mesura que els béns industrials representen una part encara fonamental dels béns comercialitzables a l’exterior que produeix un país, cal considerar-los com a factor estratègic en la determinació de la productivitat agregada del conjunt de l’economia –i, com a conseqüència, del nivell de benestar sostenible del conjunt de la societat. Catalunya no ha deixat de ser mai una economia de base industrial i “reindustrialitzar” el país no pot significar altra cosa que continuar amb aquest procés de transformació.