Hi ha dades que descriuen el present i n’hi ha que anticipen el futur. Les que acaba de publicar PISA 2025 pertanyen, dissortadament, al segon grup. Espanya ha obtingut els pitjors resultats de la seva història en matemàtiques, comprensió lectora i ciències, i se situa per sota de la mitjana de l’OCDE en les tres competències. No estem davant d’una mala qualificació escolar ni d’un rànquing internacional que ens incomodarà durant uns dies abans que aparegui una altra notícia. Estem davant d’un advertiment sobre la qualitat del capital humà amb què haurem de competir durant les pròximes dècades.

Aquesta vegada tampoc no podem invocar la pandèmia. Han transcorregut prou anys perquè aquella explicació hagi deixat de servir com a coartada universal, sobretot perquè el deteriorament ja havia començat abans i ha continuat després. Tampoc no podem atribuir-ho tot als telèfons mòbils, com si els dispositius haguessin entrat sols a les aules i ningú no hagués decidit com, quan i per què s’hi havien d’utilitzar. Les pantalles formen part del problema, però convertir-les en l’únic culpable permetria que governs, administracions i responsables educatius eludissin la seva part de responsabilitat.

Catalunya ni tan sols disposa aquesta vegada d’un retrat fiable. El 23,2% dels alumnes seleccionats va quedar exclòs de la mostra, quan l’OCDE recomana que les exclusions no superin el 5%, i aquesta anomalia impedeix comparar els resultats catalans amb els d’altres territoris i amb les edicions anteriors. És difícil imaginar una metàfora més precisa de la nostra política educativa: quan més necessitem saber què ocorre a les aules, una errada del Departament d’Educació ens deixa sense un dels principals instruments internacionals per mesurar-ho.

Podríem aprofitar aquest fiasco per contemplar la desfeta espanyola des de la distància i repetir-nos que Catalunya és una altra cosa. Seria, però, una forma especialment irresponsable d’autoengany. Compartim bona part de l’entorn social, tecnològic i educatiu que explica aquesta davallada, i les avaluacions pròpies ja fa temps que alerten de mancances preocupants. Que avui no puguem quantificar-les adequadament no significa en cap cas que no existeixin, sinó que a la pèrdua de competències hi hem afegit una segona incapacitat: la de mesurar-la amb rigor.

Quan més necessitem saber què ocorre a les aules, una errada d’Educació ens deixa sense un dels principals instruments per mesurar-ho

Les xifres espanyoles no admeten gaires eufemismes. Tan sols el 67% dels estudiants de quinze anys assoleix el nivell mínim en matemàtiques i el 68% ho fa en comprensió lectora. Dit d’una altra manera, aproximadament un de cada tres adolescents no arriba al llindar bàsic en dues capacitats ineludibles per continuar aprenent. En l’altre extrem, únicament el 4% se situa en els nivells més elevats en matemàtiques, davant del 8% de mitjana de l’OCDE, mentre que en lectura el percentatge es redueix a un exigu 2%, enfront del 6% internacional. Des del 2015, la proporció d’alumnes amb baix rendiment ha repuntat onze punts percentuals en matemàtiques i quinze en lectura, segons els resultats de PISA 2025 per a Espanya.

De debò, quantes alarmes més necessitem abans d’admetre que vivim una veritable emergència educativa? Si un de cada tres adolescents no assoleix les competències bàsiques, quin percentatge consideraríem prou greu per actuar amb contundència? I si aquests resultats no provoquen una revisió profunda del sistema ni l’assumpció de responsabilitats, què hauria de succeir perquè alguna cosa canviés?

Durant massa temps hem tractat l’educació gairebé exclusivament com una política social, quan és també la infraestructura econòmica més determinant d’un país. Ens preocupa, amb raó, l’estat de Rodalies, el corredor mediterrani, l’accés a l’energia, les connexions aeroportuàries o la disponibilitat de sòl industrial, perquè sabem que cap economia no pot créixer sobre unes infraestructures deficients. En canvi, sembla que ens inquieta molt menys el deteriorament d’una infraestructura encara més difícil de reconstruir: la capacitat de les persones que hauran de liderar empreses, desenvolupar tecnologia, investigar, emprendre, interpretar informació i prendre decisions complexes.

Podem captar centres de dades, laboratoris, multinacionals i projectes industrials, però algú hi haurà de treballar. Podem subvencionar la digitalització de les pimes, però algú haurà d’entendre els processos abans d’automatitzar-los. Podem incorporar intel·ligència artificial a totes les àrees de l’empresa, però algú haurà de formular les preguntes adequades, interpretar les respostes i detectar quan la màquina s’equivoca. La tecnologia amplifica les capacitats de qui sap utilitzar-la, això no obstant, no corregeix les mancances de qui no comprèn allò que té al davant.

Hem tractat l’educació gairebé exclusivament com una política social, quan és també la infraestructura econòmica més determinant d’un país

És aquí on PISA deixa de ser una qüestió reservada a docents, famílies i responsables educatius. La caiguda de la comprensió lectora acabarà manifestant-se en la qualitat de les decisions empresarials, en la dificultat per cobrir llocs qualificats, en una menor capacitat d’innovació i en una productivitat estancada. Quan una persona no interpreta bé un text, no només té un problema amb la literatura. També pot tenir dificultats per entendre unes instruccions, analitzar un contracte, valorar informacions contradictòries, detectar un risc o argumentar una decisió.

La dimensió del problema supera Espanya. Entre el 2022 i el 2025, la mitjana de l’OCDE ha retrocedit catorze punts en lectura i deu en matemàtiques, fins a assolir els registres més baixos de tota la sèrie PISA. Un de cada cinc estudiants dels països de l’organització presenta baix rendiment simultàniament en ciències, matemàtiques i lectura. Que la davallada sigui internacional, però, no ens hauria de tranquil·litzar. La competitivitat no es mesura respecte de qui cau al nostre costat, sinó respecte de qui resisteix millor o continua avançant.

En aquest context, les dades sobre intel·ligència artificial mereixen una atenció especial. A Espanya, el 54% dels estudiants utilitza xatbots per aprendre almenys una vegada per setmana. El 40% els fa servir per sintetitzar textos que havia de llegir i el 33% per redactar treballs. No es tracta de demonitzar una tecnologia que sens dubte ofereix oportunitats extraordinàries, sinó d’admetre que hem posat a l’abast dels alumnes una eina capaç de substituir una part de l’esforç intel·lectual abans d’haver-los ensenyat a utilitzar-la amb criteri.

Si un adolescent encomana sistemàticament a una màquina que llegeixi, sintetitzi i redacti per ell, està aprenent més o està evitant precisament el procés que li permetria fer-ho? Què passarà quan l’endemà arribi a l’empresa i hagi de discernir una resposta versemblant d’una resposta correcta? Una eina educativa deixa de ser-ho quan no enriqueix l’aprenentatge de l’alumne, sinó que el suplanta.

Les dades ja han fet la seva feina. Ara ens toca decidir si volem transformar-les en una política de país

Ara bé, culpar únicament els mòbils i la intel·ligència artificial seria tant còmode com insuficient. El 49% dels alumnes espanyols estudia en centres on la direcció considera que la manca de professorat perjudica la docència, davant del 39% de mitjana de l’OCDE. La falta de personal de suport afecta centres on s’escolaritza el 72% dels estudiants espanyols, gairebé el doble de la mitjana internacional. Com podem exigir atenció individualitzada sense disposar dels professionals necessaris? Com podem defensar una escola inclusiva si els centres no tenen prou personal especialitzat per atendre adequadament qui més ho necessita?

El que tenim al davant s’assembla massa a una tempesta perfecta. Conflueixen una lectura cada vegada més fragmentada, la pèrdua de concentració, l’ús de la intel·ligència artificial sense prou criteri, la manca de docents i personal de suport, reformes curriculars successives i una administració incapaç d’oferir continuïtat, avaluació i responsabilitats. Cada govern presenta la seva transformació educativa, però gairebé ningú no respon quan els resultats empitjoren. Quants responsables polítics dimitirien si una empresa acumulés durant una dècada un deteriorament equivalent?

Catalunya necessita recuperar la capacitat de mesurar amb rigor, reforçar la lectura, l’escriptura i el raonament matemàtic, intervenir els dèficits abans que es cronifiquin i revisar l’ús de la tecnologia amb directrius pedagògiques. També ha de recuperar l’exigència sense confondre-la amb l’exclusió. Rebaixar les expectatives no protegeix els alumnes amb més dificultats, sinó que perjudica especialment aquells que no disposen fora de l’escola dels recursos necessaris per compensar les deficiències del sistema.

PISA no és una sentència ni mesura tot allò que importa en l’educació. Però desacreditar l’indicador perquè és imperfecte seria una manera còmoda d’eludir-ne el missatge. L’emergència no començarà d’aquí a quinze anys, quan les empreses denunciïn que no troben professionals qualificats i tornem a lamentar la baixa productivitat. L’emergència ja és aquí, dins les aules, encara que els seus efectes econòmics triguin més a manifestar-se.

I ara què? Reduirem aquest terratrèmol educatiu a una setmana de grans titulars als mitjans? Crearem nous comitès d’experts perquè ens repeteixin les mateixes obvietats? Anunciarem, a so de bombo i platerets, un altre pla que no arribarem a executar? O assumirem d’una punyetera vegada que una emergència educativa exigeix decisions, recursos, terminis, indicadors i responsables?

Les dades ja han fet la seva feina. Ara ens toca decidir si volem transformar-les en una política de país o esperar tres anys més per tornar-nos a escandalitzar.