El teixit empresarial de Catalunya és ric, divers i dinàmic. Històricament, s’ha caracteritzat per una elevada presència de companyies familiars, i per un fort predomini de petites i mitjanes estructures (pimes), en el marc d’una economia fortament clusteritzada amb presència important d’ecosistemes productius. Segons el Directori Central d’Empreses (DIRCE) de l’Institut Nacional d’Estadística INE), l’1 de gener del 2025 hi havia 618.781 empreses, és a dir el 18,7% del total de companyies d’Espanya, de les quals 275.880 tenien assalariats. Un 88,5% de les firmes amb treballadors són microempreses (amb menys de 10 ocupats), mentre que un 10,4% té entre 10 i 99 actius. Només 239 empreses té més de 1.000 assalariats. A més, les pimes representen més del 60% del PIB i concentren prop del 70% de l’ocupació total de Catalunya.

Dins d’aquest teixit cal esmentar l’existència d’importants grups empresarials autòctons en determinats sectors, com l’agroalimentació, la cosmètica i el turisme, i una presència rellevant de companyies multinacionals estrangeres, per exemple a la química i a l’automoció. I cal afegir un rellevant signe distintiu: la destacada capacitat emprenedora de Catalunya i l’enorme vitalitat del seu teixit empresarial. Segons l’informe Global Entrepreneurship Monitor (GEM), Catalunya va assolir el 2025 el nivell més elevat d’activitat emprenedora de tota la sèrie històrica, una taxa d’un 9,7% (percentatge de població adulta implicada en la creació d’empreses de fins a tres anys i mig d’antiguitat), xifra mai vista, enfront del 8,6% del 2024, per sobre de la mitjana espanyola i en línia amb la de les economies europees d’alts ingressos (7,8% i 9,8%, respectivament). El mateix informe apunta que una de cada cinc persones adultes manifesta la seva voluntat d’emprendre en els pròxims tres anys.

Tot i que encara predominen les pimes, al llarg del temps s’ha produït un augment relatiu de la grandària de les empreses catalanes. El 2008 es comptava de mitjana amb 11,8 ocupats per cada firma amb assalariats i el 2025 amb una mitjana de 14,2 treballadors. Una altra dada: entre el 2008 i el 2025 es produeix un descens d’un 2,6% en el nombre total de companyies a Catalunya, mentre que puja un 31,9% el de les empreses de 200 o més treballadors, que passen de representar el 0,6% del global a suposar el 0,9%.

Paral·lelament a l’anterior, des de la crisi financera del 2007-2008 es denota un patró de creixement empresarial més sostenible quant a rendibilitat, capitalització i endeutament. Així, la rendibilitat de les empreses catalanes se situa actualment en màxims històrics, alhora que en els darrers anys ha augmentat molt la seva generació de valor.

El model empresarial català respon a un model típic de l’Europa meridional, de l’Europa mediterrània, però pateix d’una dimensió de companyies inferior a la d’altres economies europees més competitives, on la microempresa també predomina però amb una ocupació mitjana superior.

Per tant, el teixit empresarial català, com també l’espanyol, està més atomitzat que el d’altres països de l’eurozona. I aquesta dimensió reduïda porta afegides una sèrie de febleses i dificultats, en àmbits com els següents: capacitat inversora i accés al finançament; potencial d’internacionalització i de competència en mercats globals; aprofitament d’economies d’escala; innovació i adopció de tecnologies; captació i retenció del talent; i, productivitat i competitivitat. Quant a productivitat, es pot apuntar que segons l’informe de finals del 2025 “Dimensió empresarial: diagnòstic i propostes”, de l’Observatori de la Pime de Catalunya de Pimec, la productivitat mitjana per ocupat de les pimes catalanes és un 8% inferior a la mitjana europea i un 30,1% més baix que el de les pimes alemanyes.

Catalunya va assolir el 2025 el nivell més elevat d’activitat emprenedora de tota la sèrie històrica

Certament, aquest perfil atomitzat limita les possibilitats de les mateixes empreses, però, alhora, redueix les potencialitats del conjunt de l’economia catalana i dificulta afrontar l’entorn global actual i futur. Com apunta Foment del Treball Nacional en el seu informe “Pime 360 Catalunya. Informe Semestral de Conjuntura PIME” de mitjans d’enguany: “La qüestió del gap de mida és potser el problema estructural més important que la pime catalana arrossega en la transició cap a una economia més productiva, digitalitzada i sostenible”.

En conseqüència, Catalunya ha d’afrontar en els anys vinents el desafiament de millorar la dimensió de les seves empreses: han de créixer en grandària. Es tracta d’un factor clau per a consolidar l’estat de benestar, atès que, en definitiva, la mida de les empreses pot limitar o, al contrari, impulsar el progrés i la millora de vida dels ciutadans, especialment si es té present el context econòmic internacional. Val a dir que a Catalunya les pimes generen un valor afegit brut per ocupat que és prop d’un 16% inferior al de les grans companyies.

La preocupació per la dimensió de les empreses no és pas nova. Múltiples institucions i informes coincideixen, tant ara com en el passat, en què la grandària de l’empresa catalana és massa reduïda per a competir en una economia cada vegada més globalitzada i complexa. I, a més, aquesta preocupació no és només nostra, és extensible a Europa, com expressen Enrico Letta i Mario Draghi en els seus informes sobre mercat únic i sobre competitivitat, fets públics el 2024. Tots dos aborden expressament el problema de la reduïda dimensió de moltes empreses europees. Parlen d’un problema d’escala empresarial, d’un “dèficit de dimensió empresarial”, especialment per competir amb companyies nord-americanes i xineses, i ho relacionen amb la innovació, la productivitat i la creació d’ocupació, destacant les dificultats que troben les empreses per créixer, guanyar escala i aprofitar plenament el mercat únic. En la mateixa línia, el Fons Monetari Internacional (FMI), a través de la seva directora gerent -Kristalina Gueorguieva-, ha manifestat recentment que considera que l’escàs creixement d’Europa es deu, a més de la bretxa de productivitat cada vegada més gran respecte dels seus principals competidors, a la dificultat de les empreses per guanyar dimensió, que associa a la fragmentació del mercat únic i als obstacles burocràtics, fiscals i jurídics.  

Però en aquest punt és important fer una matisació: el problema no consisteix simplement en el fet que Europa tingui moltes pimes, atès que aquestes poden ser productives i tenen un paper essencial en l’economia, sinó en el fet que les firmes amb potencial de creixement puguin superar les barreres que els impedeixen convertir-se en companyies de més grandària. I quines són aquestes barreres? Es poden resumir en les set següents: cultura, ambició i voluntat empresarials -en moltes ocasions es prioritza la continuïtat per davant del creixement de dimensió-; entorn legal i fiscal -que sol desincentivar les empreses a fer-se més grans-; professionalització de gestió i de governança -inclòs el relleu generacional-; accés al finançament per créixer; captació i retenció del talent; burocràcia i càrregues administratives; i, innovació i reptes tecnològics i digitals. A aquestes es poden afegir, des d’una perspectiva europea, la fragmentació del mercat únic, l’existència de mercats nacionals massa estrets, i les dificultats per competir globalment.

Catalunya ha d’afrontar en els anys vinents el desafiament de millorar la dimensió de les seves empreses: han de créixer en grandària

Quines polítiques s’estan desplegant per ajudar les empreses a créixer? L’OCDE identifica més de 2.500 mesures públiques de suport al creixement de les pimes i startups en 38 països, i insisteix en el fet que no n’hi ha prou amb subvencionar a les petites i mitjanes empreses. Apunta que cal combinar condicions generals amb instruments específics. I, a més, s’ha d’afegir la necessitat d’aplicar, a la vegada, mesures passives i mesures actives. Les polítiques que funcionen es poden estructurar en cinc grans famílies: fer que créixer sigui menys costós (regulació, fiscalitat, legislació laboral, càrregues administratives…); fer possible finançar el creixement (crèdits, garanties, capital risc, fons públics, coinversió…); incrementar la productivitat (talent, R+D, digitalització, automatització, formació directiva, tecnologia…); augmentar el mercat (exportacions, contractació pública, internacionalització…); i, facilitar els salts de grandària (fusions i adquisicions, cooperació, clúster, integració en cadenes de subministrament…). A l’anterior es pot afegir dues receptes de Letta i Draghi: integrar millor i aprofundir més el mercat únic, especialment en sectors estratègics, com telecomunicacions, energia i finances; i integrar els mercats de capitals i facilitar finançament.

A Catalunya el Consell per a la Productivitat i el Lideratge Econòmic, òrgan consultiu impulsat per la Generalitat de Catalunya a finals del 2025, considera que un dels àmbits especialment rellevants que condiciona la millora de productivitat i de competitivitat és el dimensionament de les empreses, cosa que també identifica l’Observatori de la Indústria de la mateixa Generalitat. Per la seva part, el Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030, principal instrument de política industrial del govern català, preveu com a objectiu impulsar la grandària del teixit en el seu Eix 7, dedicat a la Dimensió, inversió i finançament empresarial. A l’anterior cal afegir  el conjunt de les accions que desplega ACCIÓ, agència pública de la Generalitat,  a través de diferents programes i ajuts.

En conclusió, el predomini d’empreses petites i mitjanes en el teixit català és alhora una fortalesa i un repte, però facilitar el seu creixement pot contribuir a millorar la competitivitat i el progrés econòmic de Catalunya. Evidentment, no totes les empreses han de créixer ni totes necessiten assolir una gran dimensió. El problema no consisteix en el fet que les empreses catalanes siguin de reduïda grandària, sinó en evitar que les empreses viables i amb ambició i capacitat de créixer no quedin atrapades per obstacles diversos, i crear un clima favorable perquè puguin fer-ho i ho facin bé.

El creixement de la dimensió de les empreses no és una opció, ni un objectiu en si mateix, és una necessitat estratègica. Catalunya necessita avançar cap a un teixit empresarial amb més companyies de grandària mitjana i gran, per tal de millorar la seva competitivitat i la seva capacitat per generar benestar i, en definitiva, per garantir un desenvolupament econòmic sostenible.