Vivim una situació una mica sorprenent. Hi ha xifres que enlluernen. I després hi ha la realitat. Mentre ens hem convertit en el gran motor de l’ocupació a la UE (les dades mostren que el 2025 vam ser capaços de generar fins a un terç de l’increment de l’ocupació a l’Eurozona, gairebé 570.000 nous treballadors i una xifra que supera les dades sumades d’Alemanya, França i Itàlia), continuem encallats en debats i discussions que francament no porten enlloc.

Ens estem convertint en una mostra més de la distància que cada vegada més sembla existir entre la política i la realitat social i econòmica. Tornant a les dades (i malgrat que hem estat els últims anys sota l’impacte favorable dels fons next-generation) alguna cosa devem haver estat fent bé, oi?

Però l’economia —com la vida— no es mesura només en quant creixes, sinó en com ho fas... i en qui es beneficia d’aquest creixement. I aquí, probablement, comença la història que no cap als titulars.

El soroll de les xifres, el silenci dels salaris

Imaginem per un moment aquells 22 milions de persones que ja estaven treballant a Espanya abans d’aquest darrer impuls. Persones que es lleven cada dia, que sostenen empreses, serveis, institucions. Persones que, en teoria, haurien de ser les primeres a notar els efectes d’aquest creixement. I formulem la pregunta inevitable: en què ha millorat la seva vida? I si som realistes i objectius, la resposta, incòmoda però honesta, és que gairebé no ho ha fet.

Hem trobat una forma eficaç (encara que dubto que sigui eficient) de créixer: afegir més treballadors, ampliar la base, incrementar el volum. Un creixement per agregació. Més mans, més activitat, més PIB. Tanmateix —i malgrat els anuncis i les estratègies de comunicació— aquest creixement no s’està reflectint cap avall. No s’està transformant en millors salaris, ni en més poder adquisitiu, ni en una sensació tangible de progrés. És el que podríem anomenar "creixement sense traducció quotidiana".

Hi ha una dada que actua com a mirall incòmode d’aquesta realitat. El salari mitjà per hora al sector privat se situa en 19,5 euros. A l’Eurozona, arriba als 28,7 euros. La diferència no és marginal. És estructural. Els nostres treballadors reben, de mitjana, un terç menys per hora treballada. Ara bé, el que és realment preocupant no és la fotografia fixa sinó la pel·lícula: fa 20 anys aquesta distància era molt inferior. Estàvem en un quart. I la distància és de gairebé 10 punts. Un diferencial que, lluny de reduir-se, ha anat creixent, lentament, però persistentment, com una esquerda que ningú no acaba de reparar. No hi ha cicle econòmic que hagi aconseguit tancar-la. Ni les crisis, ni les recuperacions, ni els canvis de política econòmica. La bretxa continua. I s'eixampla. I la conclusió és que no estem convergint sinó allunyant-nos, per moltes raons, però també per la manca de consciència "política i estructural" sobre un problema que continua sense ser al centre del debat.

L’economia —com la vida— no es mesura només en quant creixes, sinó en com ho fas... i en qui es beneficia d’aquest creixement

Podem pensar que aquest desajust respon a una realitat econòmica basada en sectors de baix valor afegit. Durant anys, aquesta ha estat l’explicació dominant; tanmateix, aquesta causa no és suficient per explicar la realitat. La bretxa salarial travessa tots els sectors: des de la indústria manufacturera fins al comerç, passant per les activitats professionals, científiques i tècniques. Fins i tot en aquells àmbits on el coneixement i la qualificació són més intensius, la distància no només existeix, sinó que en alguns casos és més gran.

Els nivells salarials i la distància creixent respecte a altres entorns expliquen moltes coses. Els nivells d’inversió estrangera, la instal·lació de centres de producció o serveis per a tercers mercats, el dinamisme de l’exportació de serveis no turístics, etc. Funcionem bé, però dins d'una lògica centrada en la competitivitat dels costos, i la rellevància, que sembla imparable, del sector turístic. Ara bé, els avantatges competitius tenen la seva contrapartida: salaris més baixos, condicions contractuals inestables i una menor qualitat de vida relativa per a qui treballa. Hauríem d’intentar ampliar la mirada. El problema no rau en el que produïm sinó en com ho fem i, sobretot, en com distribuïm la riquesa.

Un model que funciona... però per a què?

I amb aquestes reflexions crec que tenim el fonament per plantejar la realitat objectiva: el desacoblament entre les xifres macroeconòmiques i la percepció social. Creixem més que el conjunt de països de l’Eurozona. I ho fem perquè atraiem més inversió, incrementem la nostra població, generem més ocupació, però una part significativa de la ciutadania sent que la seva situació econòmica i vital no millora al mateix ritme. I no es tracta d’una percepció equivocada sinó d’una lectura intuïtiva d’una realitat complexa.

Quan el creixement no es tradueix en benestar es produeix una fractura silenciosa. Mentre les estadístiques i les referències governamentals parlen d’expansió, les experiències quotidianes constaten l’estancament i, amb això, el creixement de la frustració, la desconfiança i la desafecció que porten, sens dubte, a la consolidació i el creixement de determinades alternatives polítiques.

El problema no és la manca de creixement. És haver confós, durant massa temps, creixement amb progrés

Hem de reconèixer que el nostre model no és només un fracàs. Ha resistit crisis profundes, atreu capital i activitat econòmica, mostra capacitat per a la creació d’ocupació, però la qüestió ja no és si funciona sinó per a què.

Perquè un model que genera ocupació sense millorar salaris i sense oferir millors nivells de qualitat de vida pot ser eficient en termes econòmics, però insuficient en termes socials i que té conseqüències: en la cohesió social, en l’estabilitat política, en la motivació de les persones, en la capacitat de retenir talent.

I tot això ens porta al debat sobre què és el més urgent... créixer o avançar. Finalment, la pregunta que hauria de guiar qualsevol política econòmica és senzilla, gairebé elemental: està millorant la vida de qui treballa? Si la resposta continua sent dubtosa, aleshores el problema no és la manca de creixement. És haver confós, durant massa temps, creixement amb progrés.