Vivim moments de disrupció. Moments en què les coses canvien ràpidament i en què països que han tingut èxit fins ara poden deixar de tenir-ne. El mateix passa amb les empreses i amb les organitzacions en general.

Enmig d’aquest procés apareix un fantasma recurrent: la desigualtat. Crea desigualtat la intel·ligència artificial? La resposta curta és sí. Però no és culpa de la IA, ni és un fenomen exclusiu d’aquesta disrupció.

Per entendre què està passant cal entendre el mecanisme. La difusió de les tecnologies no és un procés tecnològic, sinó social. Les tecnologies no s’adopten soles: les adopten persones i organitzacions. I ho fan en funció de fins a quin punt la tecnologia és aplicable a la seva feina, de la disponibilitat de talent per utilitzar-la, i sobretot de dos factors clau.

El primer és la necessitat, que és determinada per la intensitat competitiva de l’entorn. Quan la competència és alta, quan el futur de l’organització està en joc, l’adopció és ràpida. El segon factor és la cultura. Hi ha societats molt més proclius a adoptar noves tecnologies, cultures pragmàtiques, com les asiàtiques. Nosaltres també ho érem als anys noranta. Potser ara ja no tant. Ens hem fet grans?

Crea desigualtat la intel·ligència artificial? La resposta curta és sí. Però no és culpa de la IA, ni és un fenomen exclusiu d’aquesta disrupció

Tot això fa que l’adopció tecnològica sigui desigual. Hi ha països i organitzacions que adopten ràpidament les noves tecnologies, mentre que d’altres triguen molt més. I aquesta diferència no només existeix entre territoris: també conviu dins d’un mateix país i, fins i tot, dins d’una mateixa organització.

A casa nostra, per exemple, el nivell d’adopció de la IA a escala organitzativa és encara relativament baix. En canvi, a nivell individual, tothom utilitza IA generativa: no hi ha pràcticament barreres d’entrada, moltes eines són gratuïtes, no cal formació prèvia i només cal saber escriure. I això, afortunadament, ho sap fer gairebé tothom.

Alhora, però, hi ha organitzacions clarament capdavanteres. Les multinacionals, que no competeixen només amb les regles del territori sinó a escala global, importen processos, mètodes i tecnologies. I també algunes startups que volen guanyar, liderades per persones amb una visió clara del que està en joc.

En aquest mateix territori hi trobem l’administració pública, que en general no competeix i, per tant, sovint té pocs incentius per innovar. Podríem pensar que això condemna inevitablement tota l’administració a estar a la cua tecnològica. Però no és del tot cert. Hisenda n’és un exemple clar: tant aquí com a molts altres països, l’adopció tecnològica ha estat massiva. És a dir, és possible tenir una administració eficient fins i tot sense competència, si els incentius estan ben alineats.

La difusió de les tecnologies no és un procés tecnològic, sinó social. Les tecnologies no s’adopten soles: les adopten persones i organitzacions

És cert que molts ciutadans preferirien que infraestructures, sanitat, educació o serveis socials fossin tan eficients com Hisenda. I segurament tenen raó. Però l’exemple ens diu alguna cosa important: els incentius funcionen.

Sabem encara poc sobre com fer que les organitzacions adoptin noves tecnologies. La cultura, la intensitat competitiva o l’estructura interna són difícils de canviar, i no és barat fer-ho. Però sabem una cosa amb certesa: alinear incentius funciona. Les stock options a les startups americanes en són un exemple clar. Però també ho són incentius no monetaris: rellevància, poder, visibilitat o impacte. Tot això mou les persones i transforma les organitzacions.

I tornem a la pregunta inicial: crea desigualtat la IA generativa?

En realitat, no és la IA la que crea desigualtat, sinó la seva adopció. Les organitzacions que adopten IA es tornen molt més eficients. Les que no ho fan es queden on eren. Arriba un moment en què el nivell mínim d’eficiència que exigeix el mercat queda per sobre de les seves capacitats. I el mercat, senzillament, se les enduu.

En realitat, no és la IA la que crea desigualtat, sinó la seva adopció. Les organitzacions que adopten IA es tornen molt més eficients

Aquest diferencial creix amb el temps. A mesura que una organització esdevé més eficient, també aprèn com utilitzar millor la tecnologia. Això genera un cercle virtuós que la fa encara més competitiva. Evidentment, tot té un límit: arriba un punt en què ja no es pot extreure més valor de la tecnologia. Però, mentrestant, cada cop és més difícil per a la resta atrapar les capdavanteres.

Exactament el mateix passa amb els països.

La Xina n’és un bon exemple. Durant un temps va decidir que no podria competir en el desenvolupament de grans models —una decisió que, com hem vist, no era del tot correcta—, però sí en el seu ús massiu. I això és el que està fent: injectar la IA a tot el que fa. L’estratègia és clara: situar-se a tanta distància de la resta que sigui impossible atrapar-la. I, avui, això és exactament el que està passant.

Per tant, el debat no és si la IA crea desigualtat. És la no-adopció de la IA la que l’amplifica. I això no és nou: ha passat amb totes les grans tecnologies.

Mentre Europa redistribueix, la Xina inverteix en infraestructures i adopta noves tecnologies en lloc de barrar-los el pas

A Europa ens focalitzem sobretot en regular, amb la voluntat de redistribuir el benestar. A Àsia es focalitzen en el creixement. A Europa sovint presentem aquesta regulació com a progressista, però la qualitat de vida dels ciutadans no millora al mateix ritme que el discurs. El creixement no neix de la redistribució; la redistribució necessita creixement.

Mentre Europa redistribueix, la Xina inverteix en infraestructures i adopta noves tecnologies en lloc de barrar-los el pas. Aprofita les oportunitats que generen els nous àmbits de negoci i crea noves indústries.

Quines són, doncs, les polítiques realment progressistes? Com deia Deng Xiaoping: “deixeu que alguns s’enriqueixin primer”, perquè al final tots s’enriqueixin. A la Xina, almenys fins ara, els ha funcionat.