Als analistes de la política pública ens toca posar en solfa un ventall ample de consideracions, des de la base teòrica de l’economia pública a la seva traducció cap a la política econòmica, fetes les consideracions de dret públic, política pública i social, i política a seques. De manera que cal conjugar verbs abans de fer afirmacions al món real del benestar, que és el que en el fons ens mou a aquesta mena d’economistes aplicats. Com a resultat, m’atreveixo a comentar algunes qüestions que crec que sé respecte de qüestions demogràfiques que transcendeixen a la política pública.

Les tensions actuals que pateix la despesa en protecció social són poca cosa comparades amb les que s’apropen (pensions, sanitat, dependència). La projecció de les pensions actuals envers el 2025 afegiria per si sola 3,5 punts del PIB; la despesa sanitària pública, 1,5 punts (dos terços s’estima imputables al grup d’edat més envellit) i una despesa en dependència que totes les previsions assenyalen que pujaria quasi un punt més (en aquests casos, sense ni tan sols des d’una relativa generositat de sortida!). Tres escenaris són possibles. Primer: no fer res i traslladar l’impacte en més deute públic. Quasi un 26% d'increment sobre la ja elevada xifra actual. Mala peça al teler pels joves que, del que l’Estat recapti del seu treball, abans de decidir polítiques pròpies, haurien de sufragar primer la càrrega financera del deute (recordeu, Merkel dixit amb l’esmena constitucional introduïda). És un cost financer que puja i baixa amb la prima de risc en cada moment, dificultant l’emancipació familiar pels salaris baixos, restant capacitat adquisitiva neta als treballadors segons el cost de lloguer en el mercat de l’habitatge. I per al qui ja estigui endeutat, restarà sotmès a les variacions de l’euríbor.

Si el deute es conté (no dic ni tan sols que baixi!), la segona possibilitat és mantenir la despesa existent (no pas augmentar-la!) en polítiques educatives, d'ocupació, formació, etc, i obrir espai addicional als factors esmentats fins a un salt d'onze punts de la pressió fiscal. Molt poper al 60% del PIB. Sembla poc probable en un context de globalització, competitivat i escenaris polítics conservadors, que si fan valer el seu credo, ni increment del deute ni dels impostos. Prometen baixades! Una situació que, reforçada per la ultradreta, pressionaria cap a la procrastinació del deute. De fet, el suport electoral de la dreta populista ve, en part, d’un col·lectiu relativament ja subvencionat per la política pública, tot i que ells no es reconeixen com a tal beneficiaris, i que és probable que exigeixi que a la nova conjuntura el cost el paguin els rics. Això podria donar suport a un impost sobre la riquesa poc definit que a la pràctica edulcoraria el discurs populista, malmetria propostes alternatives més serioses, sense capacitat recaptatòria important.

Una tercera possibilitat consisteix en una mena d'efecte substitució de la despesa social més dilatable en el temps (inversions, formació, recerca…). Aquesta opció restaria pràcticament un inversemblant 24% de l’actual despesa en protecció social, exclosa l’anterior despesa a l’alça, orientada als més joves. Previsiblement, centrifugaria les pressions de finançament de les àrees postergades, reconduint-les cap a una alternativa de gestió publicoprivada de contingut incert.

Les tensions actuals que pateix la despesa en protecció social són poca cosa comparades amb les que s’apropen

Per tot això, el que crec que sé és que la perspectiva del desequilibri generacional no la soluciona la nova ocupació de població nouvinguda (soluciona recaptacions a curt termini i empitjora molt l’equilibri a futur). En aquest context, els problemes de desigualtat augmenten no només intergeneracionalment, sinó també intrageneracionalment. Creix la mitjana de la renda per càpita per sobre la mediana. Els joves són cada cop més iguals, igual de pobres, però les cues de la distribució s’accentuen. Sense un bon funcionament de l’ascensor social, tot esdevé més dinàstic. Com es diu popularment, "polls fan més polls", de manera acumulativa. La polarització augmenta i constitueix un risc per a la cohesió social, de fet més gran que la mateixa desigualtat.

Certament per a recuperar els equilibris intergeneracionals hi ha regles (vegeu CRES Policy paper n.10, 2026), però la seva traducció en política fiscal no la veig factible.

Amb una política social que no creixerà, i que bo farem si no cau, el que cal fer és reorientar-la millor, fer la més selectiva i menys 'universalista'. Cal assegurar els sòls de la protecció i no aspirar als sostres. Cal recuperar el mercat de treball perquè el model productiu faci el que ha de fer: crear llocs de treball amb contingut. No es tracta de més i més ocupació amb retribucions reals cada cop més baixes. Les entitats empresarials han d'estar al servei del país, i no només dels interessos dels seus associats. Han de parar la cursa de volum: més nouvinguts, més volum de PIB, més precarietat, amb deteriorament relatiu de rendes per ocupat. L’Estat ha d’acompanyar la reconversió deixant d’assumir, amb càrrec al ciutadà, els costos per les externalitats que genera aquesta manera créixer, en parts de l'hostaleria, algunes empreses càrnies, escorxadors, riders... La cursa dels deu milions és desbaratada. Aquesta suposada necessitat de treballadors conviu amb nivells d’atur altíssims. És clar que si els llocs de treball que es creen són de baixa retribució i mantenim un estat de benestar que ajuda als que no treballen pel diferencial entre salari precari i ajut social, alguns prefereixen no treballar (o si ho fan, sense deixar empremta formal). I el model en conjunt conviu amb un elevat absentisme laboral. De nou, no és cap sorpresa. Amb contractacions elevades de fixos discontinus i salaris baixos, la lleialtat cap a l’empresa és molt baixa. La rotació en llocs de treball funciona per les dues bandes. Tampoc l’empresari és lleial quan no inverteix en els seus treballadors, ja que ignora quant duraran, ni acompanya la seva activitat amb innovacions tecnològiques.

Finalment, es pot observar que part de l’oferta de serveis low cost l’aprofita també certa joventut, que dels pocs recursos que estalvia, i tenint fora de l’abast l’estalvi forçat de pagar una hipoteca havent de conviure amb els pares, cerca en el seu oci viatger part del benestar que així redimeix. Alguns com sempre en fan d’això negoci i s’acaba dilatant l’accés a un habitatge avui impossible per a la majoria, vivint al dia. No volen (o no poden) pagar impostos, amb polítiques de despesa de les que no es veuen beneficiaris. Altrament, han d’encaixar variacions a les primes de risc del deute sobirà, sotmesos a lloguers que fluctuen en un mercat que no és el propi, suportant els més afortunats que han entrat en inversió hipotecària, les fluctuacions de l’euríbor.

Com més es tardi a reconèixer aquesta espiral, més difícil serà aixecar el benestar per les elevades borses de treball precari creades, que a més com a votants, necessitaran un estat del benestar que l’economia no podrà ja sostenir. Els empresaris tenen missió i responsabilitat.