Les transformacions que s'han produït en els últims temps estan provocant indiscutibles problemes d'eficàcia dels tradicionals sistemes de protecció social establerts des de fa moltes dècades als països amb Estats socials consolidats, com és el nostre. Tant la digitalització com certs canvis socials estan provocant importants bosses de pobresa, que requereixen una atenció efectiva per part dels poders públics. Per a uns, la digitalització pot desembocar en una destrucció d'ocupació de tal envergadura que el mercat de treball no tindria capacitat d'oferir llocs de treball per a tota la població en edat de treballar, amb exclusió més o menys permanent del mercat de treball d'importants segments de la població, si bé això no acaba de confirmar-se.

En tot cas, el cert és que la digitalització i, sobretot, la intel·ligència artificial, el que sí que estan produint és l'aparició del fenomen dels anomenats treballadors pobres, perquè s'estenen noves formes d'ocupació intermitents, de jornada reduïda o la forta presència de feines poc qualificades, fenòmens tots ells que no proporcionen retribucions suficients i dignes per viure. Al mateix temps, la família deixa de complir el paper tradicional de solidaritat social, que cobria les necessitats de l'entorn més pròxim i substituïa esferes a què no arribava l'Estat social; apareixen així, fenòmens preocupants de pobresa infantil, connectats amb famílies monoparentals sense capacitat que el progenitor, gairebé sempre dona, pugui incorporar-se a una feina prou remunerada; es detecten bosses de marginació social per diferents deterioraments personals, poc atesos pel poder públic. Es detecta així una progressiva disminució de la participació de les rendes salarials en el PIB, per molt que això vingui corregit amb les actuals polítiques redistributives via protecció social i serveis públics gratuïts.

En aquest context, des d'alguns àmbits es considera que l'actual model de Seguretat Social és incapaç de donar resposta a aquest nou panorama, resultant insuficient respecte de les persones que atén, model que, a més, se li imputaria una burocratització dels procediments administratius de reconeixement de les seves prestacions econòmiques i que presenta una possible estigmatització social dels seus beneficiaris per la necessitat de demostració de la situació de pobresa en la qual es troben per tenir accés a les seves prestacions no contributives.

Tant la digitalització com certs canvis socials estan provocant importants bosses de pobresa

La resposta que es formula des d'aquests àmbits, crítics amb la viabilitat de la Seguretat Social per complir la seva funció tradicional, és la proposta d'establir un dret de ciutadania a una renda bàsica universal. Renda universal que es definiria pel reconeixement d'una prestació pública a favor de tots, la qual cosa suposa que es rebi sense prendre en consideració la seva situació econòmica; per tant, de quantia igual per a tothom amb independència igualment de la situació econòmica de cada un, a percebre temporal sense limitació i, en conseqüència, plenament compatible amb el treball retribuït.

Es defensa com una fórmula que permetria el seu abonament immediat sense burocràcia, sense estigmatització social i com a instrument per aturar ràpidament les bosses de pobresa existents. En definitiva, serien tot bondats, perquè, a més, es defensa que incrementaria la salut de la població, oferiria a tots una llibertat d'elecció més gran de forma de vida, augmentaria els salaris per conductes resistents a acceptar qualsevol feina, augmentaria la capacitat de consum de la població, permetria una àmplia capacitat formativa i, fins i tot, que reduiria cert tipus de conductes delictives.

Davant l'anterior, entenem que la proposta que es fa pels defensors de la renda universal ha de ser rebutjada sense embuts, no només per les dificultats de la seva implantació, sinó pels efectes indesitjables que produiria. Per començar, es presenta com un sistema a rebutjar per injust, en la mesura que es reconeixeria la renda universal a qui té recursos econòmics suficients i no la necessiten, per la qual cosa provocaria efectes de manteniment, quan no d'increment, de les diferències socials. Precisament, per això, seria una idea contrària al model constitucional propi de l'Estat social construït des de la segona postguerra.

No pot oblidar-se que el pilar sobre el qual es construeix el nostre Estat social és el de concentrar els esforços financers dels poders públics a atendre abans que res els grups desfavorits amb l'objectiu d'aconseguir una igualtat material (art. 9.2 CE), que el nostre sistema de Seguretat Social es dissenya per atendre tots aquells que es trobin en una situació de necessitat i no a qualsevol ciutadà (art. 41 CE), que constitucionalment s'estableix un deure de treballar que quedaria debilitat a través de la fórmula de la renda universal (art. 35.1 CE). Fins i tot, per a aquells que proposen la renda universal com a mecanisme de descompte en la quota a abonar via impost de la renda, desvirtuaria el model constitucional de la determinació tributària conforme a la capacitat econòmica de cadascú, reduint la seva funció redistributiva (art. 31.1 CE).

La proposta dels defensors de la renda universal ha de ser rebutjada sense embuts pels efectes indesitjables que produiria

Més enllà d'això, el cost econòmic de la implantació de la renda universal seria tan elevat que no es presentaria com un model de win to win, en el qual tots sortirien beneficiats, sinó que tindria com a efecte reflex passar a un sistema merament assistencial de la protecció social, amb destrucció del sistema de solidaritat de la Seguretat Social contributiva, que proporciona pensions públiques suficients per atendre qui no pot treballar. La proposta de renda universal es formula amb una visió naïf de la societat en la qual vivim, que pretendria tornar a un món idíl·lic de lliure elecció de diferents models de vida, amb prou feines conscient dels impulsos vitals amb què actua la població en general.

Prova d'això és que, per a cert segment de la població, la renda universal els desmotivaria per treballar, amb riscos de quedar atrapats en situacions de marginació social; presentaria enormes riscos d'increment de la bretxa de gènere, ja que arraconaria cert perfil de dones en la percepció de la renda bàsica, amb pervivència de la seva marginació del treball; desincentivaria per l'esforç que suposa adquirir una formació o reciclatge professionalment necessaris per adaptar-se als nous coneixements per fer front als canvis tecnològics; al contrari del que s'afirma, reduiria els salaris de baixa qualificació professional, en la mesura que actuaria com a mecanisme que facilita a les empreses reduir els costos laborals i, per via indirecta, incrementaria les diferències socials; provocaria un efecte d'enquistament de l'economia submergida, per via del seu foment indirecte; més que llibertat de models de vida provocaria espais de parasitisme social. Per tot això, al final, la renda universal presenta l'enorme risc de provocar una forta desafecció de la ciutadania respecte del conjunt de la protecció social pròpia del nostre Estat social, en la mesura que, dit de forma gràfica, la renda bàsica acabaria percebent-se com una espècie de "pagueta per a tothom".

El model de prestacions condicionades a la necessitat, propi de la Seguretat Social, és el més adequat conforme al nostre model constitucional

Com a contrast de tot l'anterior, el raonable és reforçar el nostre actual sistema de Seguretat Social, per via del seu perfeccionament, que, amb la seva lògica institucional tradicional, podria amb efectivitat fer front als desafiaments derivats dels canvis socials i del mercat de treball referits prèviament. El model de prestacions condicionades a la situació de necessitat, propi de la Seguretat Social, és el més adequat conforme al nostre model constitucional, on l'absència del caràcter universal absolut es justifica pel seu no abonament a qui no precisa ni necessita les seves prestacions. De les seves indubtables mancances actuals no pot deduir-se que el model es trobi superat per problemes de soca-rel, sinó, exclusivament, que el seu règim ha d'adaptar-se a la nova realitat social, atenent les noves situacions de necessitat i fent més eficaç el seu funcionament.

En particular, que aquestes noves realitats de creixents bosses de pobresa es poden atendre amb un règim més encertat de l'actual Ingrés Mínim Vital, que està demostrant que no arriba a tots els que es troben en situació de necessitar-lo, complementat per un model de subsidi d'atur per als treballadors pobres. N'hi hauria prou amb una ampliació de l'acció protectora de la Seguretat Social per atendre les noves situacions de necessitat que es van detectant com a reals. Fins i tot el perfeccionament de la Seguretat Social podria realitzar-se corregint els seus defectes de gestió burocràtica, mentre una plena garantia del dret a la protecció de dades personals eliminaria tota la seva presumpta estigmatització. En definitiva, totes les virtuts que es prediquen per altres de la renda universal, que permetria atendre totes les bosses de pobresa existents en la nostra societat, podrien ser perfectament cobertes per un model de Seguretat Social perfeccionat, sense provocar els enormes efectes negatius i contraproduents de la renda bàsica per a tothom.