La negociació col·lectiva és un instrument essencial en tots els sistemes democràtics. A Espanya, des del seu reconeixement com a dret constitucional (art. 37.1. CE) i la seva regulació en el Títol III de l'Estatut dels Treballadors, hauria de ser una peça clau i essencial per equilibrar els interessos i les posicions entre la propietat de l'empresa i les persones que hi treballen. Tota l'elaboració doctrinal subratlla que la negociació col·lectiva té per objectiu generar dinàmiques economicoempresarials eficients i productives, i alhora contribuir a l'avenç de l'estat social i democràtic de dret. Podem afirmar que un bon sistema de negociació col·lectiva, i més en concret de convenis col·lectius, és aquell que, alhora que incrementa i ajusta els salaris i afavoreix l'homogeneïtzació dels costos laborals en empreses del mateix sector evitant situacions de dúmping social, és capaç d'oferir eines eficaces per establir un marc normatiu segur que respongui a la realitat econòmica, productiva, organitzativa i competitiva de cada empresa i sector.

La pregunta que ens podem fer és si el sistema de negociació col·lectiva, i, amb ell, l'actual estructura de convenis col·lectius a Espanya, és l'ideal, si és útil per aconseguir els objectius apuntats més amunt i per acompanyar la transformació productiva que viuen les empreses, l'economia i el sistema productiu del nostre país. La resposta, considero, és que necessita una profunda reforma, com des dels anys vuitanta, de manera periòdica i recurrent, tant la patronal com els sindicats han estat proclamant, manifestant la necessitat de superar l'estructura atomitzada i dividida en centenars de petits convenis col·lectius provincials, amb inèrcies del passat i continguts desfasats, amb estructures patronals i sindicals febles. Centenars de convenis els continguts i estructura dels quals expliquen en gran part els índexs mitjans tan baixos d'increment salarial i la forta pèrdua de poder adquisitiu dels salaris al nostre país en un any de fort increment de la inflació. I és també el que explica l'afany sindical a renovar l'Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC, per les seves sigles en castellà) per contribuir a moure aquests centenars de convenis col·lectius bloquejats i sense negociació que afecten centenars de milers de treballadors i treballadores.

Perquè, d'altra banda, com han afirmat els dirigents sindicals de CCOO i UGT, en aquells convenis col·lectius on hi ha afiliació i organització sindical s'ha superat la resistència empresarial, quan n'hi ha hagut, a incrementar els salaris a nivells raonables d'acord amb la inflació i la situació de les empreses, i s'han inclòs fórmules de revisió o compensacions salarials molt similars a les de la resta dels països europeus. Com va assenyalar Juan Ferrari a ON ECONOMIA el passat 31 de desembre: "Més de quatre milions tenen ja garantit que recuperaran el poder adquisitiu que puguin perdre l'any 2023".

Però hi ha un forat negre en la negociació col·lectiva a Espanya que afecta els milions de treballadors i treballadores que no estan coberts pels grans convenis col·lectius de sector estatal o provincials i d'empresa potents per la seva dimensió i/o força sindical. En una realitat en què el 80% de les empreses té menys de 10 treballadors, quan els convenis col·lectius predominants continuen sent els provincials i els de sector d'àmbit estatal són una rara avis en comparació amb altres països europeus, que són els més comuns.

Un forat negre, provocat per l'atomització de convenis, que no es resoldrà del tot només amb els AENC fixant un criteri d'increment salarial, com també reclama el govern espanyol, ja que no deixa de ser només una recomanació als negociadors dels convenis col·lectius. Segueix pendent una profunda reforma de la negociació col·lectiva que agrupi convenis, que els relacioni amb les particularitats de productivitat, competitivitat, beneficis... de cada empresa, com estan promovent les federacions sindicals de serveis de CCOO i UGT al sector del comerç d'alimentació amb l'objectiu de crear un marc comú estatal que articuli els gairebé 50 convenis col·lectius provincials, 2 d'autonòmics i uns 10 convenis d'Empresa actuals d'aquest sector. Com també la seva proposta de crear un Conveni o Acord Marc Estatal del sector del comerç tèxtil que aconsegueixi agrupar les desenes de convenis col·lectius actuals d'aquest sector. I, de passada, ajudi a racionalitzar els centenars de convenis de comerç existents, ja que hi ha províncies, com Lleó, amb nou convenis de comerç diferents.

Una reforma de la negociació col·lectiva que en els anys 2001 i 2011 ja van intentar CEOE, CCOO i UGT, però que no va arribar a bon port, perquè són moltes les resistències i no pocs els inconfessables interessos de xiringuitos legals amb por de perdre protagonisme. Conscients de totes les dificultats, però també de les seves possibilitats, continua tenint sentit que les organitzacions sindicals i patronals intentin aprovar aquesta vella assignatura pendent que ens doti d'una estructura de negociació col·lectiva renovada, amb convenis eficaços que promoguin les noves relacions industrials i laborals imprescindibles per afrontar la modernització de la nostra economia i el canvi de model productiu que tant s'anuncia i necessitem.