Ara que s'acaba l'any, és bon moment per fer balanç. Les dades macroeconòmiques són bones, però Espanya està estancada. Molt estancada. Hem après a resistir. Espanya ja no és fràgil. És resilient. Però poc ambiciosa.

Durant anys, el gran debat econòmic sobre el coll d'ampolla a Espanya ha girat al voltant del deute públic. La seva mida, la seva sostenibilitat, el seu impacte sobre les generacions futures. Sense restar-li importància, el 2025 confirma que aquest no és avui el principal fre del creixement. L'economia espanyola no està limitada per un problema de finançament immediat, sinó per una sèrie de colls d'ampolla estructurals que estrangulen el seu potencial. I són uns altres.

El primer, i més visible, és l'habitatge. No es tracta només d'un problema social o polític, sinó d'un error econòmic de gran magnitud. I d'una gran falta de planificació i consens polític, com explicava en aquesta mateixa tribuna la setmana passada.

Un mercat immobiliari incapaç de generar oferta suficient limita la mobilitat laboral, encareix el cost de la vida, redueix la capacitat d'estalvi i desincentiva l'assumpció de riscos professionals. Quan una part creixent del salari es destina a pagar un sostre, el consum es ressent, la natalitat cau... Les economies amb mercats d'habitatge més funcionals presenten més dinamisme a llarg termini.

El segon coll d'ampolla és fiscal, i aquí convé matisar. Espanya té una pressió fiscal inferior a la mitjana de la Unió Europea, però un esforç fiscal molt superior. És a dir, es recapta menys en termes de PIB, però el cost relatiu per a ciutadans i empreses és alt perquè les rendes són més baixes. I perquè encara hi ha massa economia submergida.

Això genera una percepció d'asfíxia que no es corregeix comparant percentatges agregats. El problema no és només quant es recapta, sinó sobre qui recau i com. Una estructura impositiva que carrega de forma intensa sobre el treball i sobre les pimes acaba penalitzant la creació de valor, la inversió productiva i el creixement empresarial

A això s'hi suma la manca d'una arquitectura fiscal clara a llarg termini. S'improvisa, es retoca i es modifica el sistema amb objectius recaptatoris de curt termini, sense un disseny coherent que alineï ingressos, despesa i creixement potencial. El resultat és incertesa, i la incertesa fiscal és un dels enemics més grans de la inversió. Sobre això he parlat diverses vegades aquí a On Economia aquest any.

El tercer coll d'ampolla és el model laboral, que continua sent dual i especialment gravós per a les petites i mitjanes empreses. Tot i que els indicadors d'ocupació han millorat, la dualitat no ha desaparegut; simplement s'ha transformat. Els fixos discontinus funcionen en molts casos com a temporals encoberts, mentre que els costos de contractació i acomiadament continuen sent un factor de risc elevat per a les pimes. Això incentiva estructures empresarials petites, baixa escalabilitat i poca inversió en capital humà. Es crea ocupació, sí, però la productivitat no augmenta. Vegem si amb la IA som capaços.

El quart coll d'ampolla és precisament aquest: la productivitat. Espanya ha demostrat ser capaç d'absorbir mà d'obra fins i tot en contextos complexos, però no de millorar de forma sostinguda el valor afegit per treballador. Sense millores en productivitat, els salaris reals no poden créixer de forma duradora, i sense salaris més alts, el model s'estanca. No és un problema conjuntural, sinó estructural, lligat a formació, mida empresarial, innovació i marc regulatori. I, per descomptat, la nostra dependència de sectors de serveis.

Tot plegat explica per què l'economia espanyola pot créixer, reduir inflació i mantenir ocupació, i així i tot generar una sensació persistent de bloqueig, d'aturada, de poques perspectives, de desànim generalitzat. La macroeconomia va raonablement bé, però el país no.

Espanya ha demostrat una notable capacitat per resistir crisis. El repte pendent és diferent: el progrés sostingut. I això exigeix deixar de mirar només els grans agregats i començar a actuar sobre els colls d'ampolla que limiten el futur econòmic del país. I que són els que produeixen aquesta sensació que anem bé, però ni sabem on anem ni s'albiren grans oportunitats.