Són moltes les veus que denuncien la mort de la classe mitjana, després de constatar que la gent de mitjana edat serem la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. És cert que el cost de la vida s’ha disparat i que l’accés a l’habitatge, un factor determinant per a la qualitat de vida, és extremadament difícil. És el primer problema que tenim com a societat i combatre’l és un imperatiu per a tots els nostres polítics. Però també és cert que vivim amb més comoditats que els nostres pares i que hem tingut un accés a l'educació, la cultura, l'oci, el turisme i la tecnologia molt superior.

Una cosa que caracteritzava els baby-boomers era l’anhel de tenir una segona residència per passar-hi les vacances i alguns caps de setmana. Viatjar no estava a l’abast de tothom i la segona residència era l’opció més comuna de tenir un lloc on desconnectar, fer vida social i deixar la canalla rondar pel carrer amb la bicicleta o la pilota. A vegades era la torre a una urbanització o l’apartament a la platja, però molt sovint acabava sent la casa al poble, ja que moltes de les famílies que vivíem a les ciutats teníem l’origen en pobles de la Catalunya rural o d’altres zones d’Espanya, com Castella-la Manxa, Andalusia, Extremadura, Múrcia o Galícia. Una casa que habitualment s’heretava, o s’arreglava l’era.

Actualment, aquest anhel queda més lluny. Prou difícil és tenir un habitatge habitual, sigui en propietat o de lloguer, per a pensar en una segona residència. Això no vol dir, però, que no sigui lícit i que una família, si ha tingut la sort de comprar un pis abans de l'actual boom de preus i pot tenir una segona residència, o simplement s’ho pot permetre, hi accedeixi. Però si després rep un tercer habitatge en herència, què passa? Doncs que la llei, quan s’apliqui l’acord del Govern i els Comuns, cataloga aquella família com especuladora potencial.

Frenar la compra especulativa té moltes arestes, començant pel respecte per la propietat privada. Tot i això, ho puc entendre en un context d’emergència social en l’habitatge com el que viu Catalunya. Però de sobte, socialistes i comuns han anat més enllà de la definició de grans tenidors i han decidit ficar-se amb aquells que tenen més de dues residències. I la CUP encara va més forta i demana el veto a la segona residència amb l’argument que, amb la situació que vivim, totes les cases han de ser per viure-hi. Això està molt bé, però la família que viu i treballa a Barcelona o l’àrea metropolitana i no troba el pis que necessita al preu que pot pagar, no pot anar a viure a un poble de la Vall Fosca.

No sé si es resoldrà la manca d’habitatge anant contra els fons i els grans tenidors, però segur que no es resoldrà anant contra la classe mitjana

En quin moment ens ha semblat poc la figura del gran tenidor? Per a què serveix ja aquesta catalogació si quan es tracta de frenar la compra especulativa, justament aquella que es relaciona amb el gran tenidor, es posa la lupa sobre una part important de la població?

Anem a les dades. A Catalunya, els grans tenidors tenen 364.000 habitatges, segons les dades de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Això és gairebé el 10% dels 3,74 milions d’habitatges registrats, i, en tot cas, una xifra prou alta per començar a legislar, sobretot tenint en compte que són l'1% dels titulars i que el primer gran tenidor són les mateixes administracions públiques, que tenen gairebé 38.000 propietats. Hi ha 251 que tenen més de cinc propietats, tot i que les xifres inclouen edificis públics com els mateixos ajuntaments.

Si continuem mirant les xifres, que són oficials i públiques, veurem que dos milions de persones tenen un sol habitatge, mentre 528.000 en tenen entre 2 i 5. Queda clar, doncs, que quan parlem de famílies amb 2 o 3 habitatges, no parlem de les elits, sinó d’una part significativa de la població, que suma 1,26 milions de propietats; per tant, la mitjana d’habitatge per persona és de 2,4. Són persones i famílies, en la majoria dels casos, amb una segona residència i potser una tercera, o un pis heretat o un pis que, després d’estalviar, s’ha pogut comprar per deixar per un fill o filla. Ni són grans tenidors ni especuladors, sinó que són majoritàriament estalviadors.

Les dades demostren el que ja mostra la realitat desideologitzada, però alguns no volen veure o s’estimen més ignorar. Quan parlem de famílies amb segona residència, i potser un pis heretat, encara que alguns ho neguin, parlem de classe mitjana. No sé si es pot resoldre el problema de l’habitatge anant contra els fons d’inversió i els grans tenidors, però segur que no es resoldrà anant contra la classe mitjana, perquè llavors sí que deixarà de ser-ho. Cada cop tinc més la sensació que sovint els mateixos que diuen que la classe mitjana es mor són els que la volen matar. I mentrestant, els solars continuen sense grues.