El Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba d'alterar el repartiment del risc en les ciberestafes. Quan una operació de pagament no ha estat autoritzada, el banc haurà de retornar els diners immediatament i, com a màxim, al final del següent dia hàbil. Fins i tot si considera que el client va actuar amb negligència greu. Després podrà reclamar-li l'import i haurà de demostrar aquesta negligència. Em sembla una sentència oportuna.

La decisió manté oberta la responsabilitat final de l'usuari i concentra el seu efecte immediat en l'ordre dels esdeveniments. Fins ara, moltes víctimes perdien els seus estalvis i havien d'iniciar una batalla per recuperar-los. Des d'ara, l'entitat reposa primer els fons. Després discuteix la responsabilitat. S'ha capgirat perquè l'ordre dels factors de vegades sí que altera el producte.

Qui disposa de recursos, informació i capacitat jurídica suportarà l'espera. L'única excepció immediata apareix quan el banc té motius raonables per sospitar frau del mateix client i ho comunica per escrit a l'autoritat competent. La sospita ja no pot funcionar com una decisió unilateral i inapel·lable.

Aquesta sentència, al meu parer, introdueix un incentiu econòmic. La banca ha obtingut enormes eficiències traslladant milions d'operacions cap a aplicacions, webs i caixers. Ha reduït oficines, personal, temps i costos. El canal digital pertany a la seva arquitectura. L'entitat dissenya l'autenticació, observa patrons de conducta i pot aturar una transferència anòmala en mil·lisegons. Quan qui controla el sistema suporta inicialment el dany, augmenta el seu incentiu per fer-lo més segur.

Trec ara a col·lació una batalla que molts clients han donat per perduda: va triar realment el client aquest canal? En teoria, sempre pot anar a una oficina. A la pràctica, moltes operacions es deriven al caixer o a internet. Altres suporten comissions, horaris limitats i esperes. Obrir un compte sense clau digitals resulta cada vegada més difícil. La digitalització s'ha presentat com a comoditat, encara que amb freqüència ha funcionat com una migració dirigida.

Jo conec bé aquests riscos. He participat com a conferenciant en fòrums sobre ciberestafes i presto molta atenció a cada missatge. Tot i així, alguna vegada he estat a un clic de caure. També vaig viure de prop el robatori de la bossa d'una persona de la meva família. En pocs minuts van buidar diversos comptes a través de les targetes. Després de discussions interminables, el banc va reintegrar únicament una part. Aquella experiència em va mostrar l'enorme indefensió que produeix enfrontar-se simultàniament al delinqüent i a l'entitat que custodia els teus diners.

Moltes víctimes perdien els seus estalvis i havien d'iniciar una batalla per recuperar-los. Ara, l'entitat reposa primer els fons. Després discuteix la responsabilitat

Si jo, que soc una persona informada i he participat professionalment en aquestes qüestions, puc dubtar durant uns segons, imaginem un major, algú amb poca formació digital o qui rep una trucada en un moment d'angoixa. Els estafadors treballen de forma industrial. Prova guions, imiten webs, suplanten telèfons i exploten les nostres emocions. La intel·ligència artificial farà aquests enganys més personalitzats. Carregar tota la prevenció sobre l'atenció individual equival a enfrontar artesans aïllats contra fàbriques de manipulació.

La solució pot combinar tecnologia, regulació i assegurances. El sector assegurador sap mutualitzar riscos des de fa segles. Un client podria contractar voluntàriament una cobertura contra ciberfrau, amb límits, franquícia i prima transparent. El preu dependria de l'import màxim diari, els dispositius autoritzats i les mesures de seguretat acceptades. Existiria risc moral, com en qualsevol assegurança. Per a això serveixen les franquícies, la verificació i les condicions de cobertura.

La banca també podria oferir diferents nivells d'exposició digital. Un compte completament operatiu. Un altre sense transferències des del mòbil. Una tercera amb beneficiaris prèviament validats, demores per a imports elevats o confirmació telefònica. Fins i tot podria mantenir-se un canal presencial protegit per a qui ho sol·liciti. Cada client escolliria la combinació de comoditat, cost i seguretat que s'adapti a la seva situació.

El frau en els pagaments assoleix més de 4.200 milions d'euros a l'Espai Econòmic Europeu i creix a doble dígit anualment. Això, sens dubte i per desgràcia, seguirà pressionant bancs, reguladors i asseguradores.