Durant dècades, Catalunya va ser un referent industrial al sud d’Europa. Un país capaç de transformar matèria primera, d’exportar productes d’alt valor afegit i de construir un teixit empresarial plural, arrelat i amb vocació de futur. La indústria no era tan sols un sector econòmic: era una manera d’entendre el progrés, el treball i la cohesió social. Avui, però, el relat que sosté el nostre model econòmic s’ha anat aprimant fins a quedar reduït a dos pilars que acumulen volum, però generen cada vegada més dubtes: el turisme massiu i la ramaderia porcina intensiva.

En cap cas es tracta de demonitzar sectors concrets ni de negar la seva contribució al conjunt del país. Es tracta de plantejar una pregunta incòmoda, però imprescindible: és aquest el rumb que volem per a Catalunya? I, encara més rellevant, és un model capaç de generar prosperitat real, sostenibilitat i qualitat de vida a mitjà i llarg termini?

El turisme s’ha convertit en el gran argument comodí. Davant de qualsevol crítica sobre precarietat laboral, pèrdua de productivitat o manca d’un horitzó econòmic sòlid, apareix la mateixa resposta: el turisme genera riquesa. I és cert que genera activitat. Segons l’IDESCAT, a l’informe El pes del turisme en l’economia catalana. Any 2023, publicat el 2024, el sector turístic aporta entre l’11,6% i el 12% del PIB català si es tenen en compte els efectes directes i indirectes. La dada és significativa. Però no és suficient.

La mateixa font evidencia que el turisme concentra una ocupació altament estacional, amb un pes molt elevat de contractes temporals i salaris clarament inferiors a la mitjana catalana, especialment en hostaleria i restauració. L’INE, a través de la Cuenta Satélite del Turismo de España 2024, reforça aquesta lectura assenyalant la baixa productivitat relativa del sector i la seva dependència d’un model de treball intensiu en mà d’obra i de limitada intensitat competencial. És a dir, el turisme genera volum, però no estructura carreres professionals ni fixa talent.

No es tracta de demonitzar sectors ni de negar la seva contribució, sinó de plantejar una pregunta incòmoda: és aquest el rumb que volem per a Catalunya?

Mentrestant, les externalitats s’acumulen. La pressió sobre l’habitatge, la transformació del comerç de proximitat en un monocultiu orientat al visitant, la saturació de l’espai públic i la progressiva desaparició del català com a llengua d’ús habitual en molts entorns urbans no són efectes secundaris inevitables. Són conseqüències directes d’un model que ha prioritzat el nombre de visitants per damunt de la qualitat del desenvolupament econòmic. Una economia que gira al voltant del visitant acaba desplaçant el resident, i un país que viu pensant en qui ve de fora corre el risc d’oblidar-se de qui, en realitat, hi viu.

L’altra gran pota del model, sovint menys present en el debat metropolità, però igualment estructural, és la ramaderia porcina intensiva. Catalunya s’ha consolidat com la potència en producció de porc per excel·lència. Segons el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, a l’informe El sector porcino en cifras. Principales indicadores económicos y productivos 2024, el porcí continua representant al voltant del 40% de la producció ramadera de l’Estat, amb una concentració territorial especialment elevada a Catalunya.

De nou, el problema no és la xifra en si mateixa, sinó el cost ocult que arrossega. L’Agència Catalana de l’Aigua, en l’Informe de seguiment del Pla de gestió 2022–2027 publicat el 2024, alerta que més del 40% de les masses d’aigua subterrànies del país superen els límits de nitrats establerts per la normativa europea, amb una vinculació directa a la concentració de ramaderia intensiva. Catalunya exporta carn, però compromet un recurs estratègic com l’aigua i hipoteca el futur del territori.

A això s’hi afegeix un model altament concentrat, on els marges i el poder de decisió es desplacen cap a grans grups integradors, mentre el territori assumeix l’impacte ambiental, la pressió sobre els serveis i una dependència econòmica difícil de revertir. Produir molt no és sinònim de produir bé. I, encara menys, de construir un teixit econòmic divers i resilient.

Sense un canvi de rumb, no estem davant d’un model econòmic, sinó d’una renúncia col·lectiva disfressada de pragmatisme

Turisme massiu i porcí intensiu comparteixen una mateixa lògica: creixement accelerat, rendibilitat immediata i trasllat dels costos al conjunt del territori. Funcionen mentre el context acompanya. Però són sectors fortament vulnerables als canvis estructurals. La pandèmia va evidenciar fins a quin punt una economia excessivament dependent del turisme pot col·lapsar en qüestió de setmanes. La crisi climàtica, amb sequeres persistents, compromet la viabilitat a llarg termini d’un model ramader intensiu en consum d’aigua i generació de residus.

El problema de fons no és que aquests sectors existeixin, sinó que s’hagin acabat situant al centre del sistema econòmic en absència d’una alternativa sòlida. I aquí les dades tornen a ser eloqüents. Segons Eurostat, a través de la base National accounts aggregates by industry (nama_10_a64), actualitzada el 2024 amb dades provisionals de 2023, el pes de la indústria manufacturera a Catalunya se situa entorn del 16% del PIB, clarament per sota de regions europees comparables com Baden-Württemberg o Llombardia, que superen el 20%. Aquesta diferència no és anecdòtica: es tradueix en menys ocupació qualificada, menor productivitat i una capacitat d’innovació més feble.

La pèrdua de musculatura industrial no ha estat compensada per una aposta decidida per sectors d’alt valor afegit, sinó per activitats intensives en sòl, recursos naturals i mà d’obra barata. Catalunya no pot competir en preu, ni en salaris precaris, ni en explotació del territori. Pretendre-ho és condemnar-nos a una dinàmica regressiva que erosiona el benestar, la cohesió social i la capacitat de decisió col·lectiva.

Cal dir-ho sense embuts: aquest model no construeix futur. Pot sostenir estadístiques a curt termini, però debilita el teixit productiu, degrada el territori i rebaixa les oportunitats de les generacions que venen. No és casualitat que els grans debats actuals —habitatge, precarietat, fugida de talent o despoblament rural— siguin inseparables d’aquest esquema de creixement.

Turisme massiu i porcí intensiu comparteixen una mateixa lògica: creixement accelerat, rendibilitat immediata i trasllat dels costos al territori

Replantejar el model econòmic de Catalunya exigeix alguna cosa més que eslògans i pedaços. Exigeix visió, valentia i la voluntat d’abandonar la comoditat del “ja ens va bé així”. Requereix apostar per una economia que generi riquesa real, que respecti els límits del territori i que en distribueixi els fruits de manera més equitativa. Tot el que no sigui això és confondre activitat amb progrés.

Un país que fonamenta la seva economia en servir taules i engreixar animals pot sobreviure, cert, però no genera riquesa de qualitat ni consolida un futur competitiu sòlid. Potser ha arribat l’hora d’assumir que, sense un canvi de rumb, no estem davant d’un model econòmic, sinó d’una renúncia col·lectiva disfressada de pragmatisme.