Tant de bo m’hagi d’empassar aquestes paraules. Tant de bo. Però avui, ara, m’atreveixo a afirmar que els qui estem llegint aquest article no veurem mai un concert econòmic a Catalunya. De la mateixa manera que tampoc veurem la independència.

Durant anys s’ha volgut fer creure que el concert econòmic per a Catalunya era una qüestió de temps, de negociació o de finestra política. Que tot depenia de majories parlamentàries favorables, d’un context més propici o d’una predisposició real al diàleg. Personalment, però, no hi confio. No perquè la demanda no sigui legítima ni perquè no tingui fonament econòmic, sinó perquè xoca frontalment amb la lògica profunda de l’Estat espanyol i amb una resistència que va molt més enllà de la conjuntura política.

El debat s’ha plantejat massa sovint en termes de diners. Quants recursos surten de Catalunya i no hi tornen, quin és el dèficit fiscal, quina seria la millora potencial en la capacitat de despesa. Tot això és rellevant, però no és el nucli del problema. El concert econòmic no és, sobretot, una qüestió de finançament. És una qüestió de poder. Qui recapta, ras i curt, decideix. Decideix prioritats, calendaris i marges de maniobra. Decideix quines polítiques són possibles i quines no.

Sovint s’utilitza el cas del País Basc com a argument comparatiu. Però és una comparació enganyosa. El concert basc és una excepció històrica, jurídicament blindada i políticament assumida perquè no altera l’equilibri recaptatori general de l’Estat. Catalunya, per contra, no és una excepció dins del sistema fiscal espanyol. És una de les seves peces centrals.

El concert econòmic no és, sobretot, una qüestió de finançament. És una qüestió de poder. Qui recapta, ras i curt, decideix

Les dades ho constaten amb una nitidesa absoluta. El càlcul del dèficit fiscal elaborat pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya situa el saldo fiscal negatiu de l’any 2021 en 21.982 milions d’euros, una xifra equivalent a aproximadament el 9,6 % del producte interior brut català, segons la darrera actualització de la balança fiscal amb el sector públic central publicada l’any 2023. No es tracta d’un desequilibri puntual, sinó d’una dependència estructural del sistema respecte a la capacitat recaptatòria catalana.

Acceptar un concert econòmic català implicaria que l’Estat deixés de controlar directament una part cabdal dels seus ingressos. Obligaria a redefinir de dalt a baix la solidaritat interterritorial i a assumir una reordenació fiscal profunda, amb guanyadors i perdedors clars. Dit sense eufemismes: un concert econòmic català suposaria l’esfondrament del model fiscal actual de l’Estat. No provocaria una fallida immediata, però sí que faria evident que el sistema, tal com està dissenyat, no ho podria resistir.

Un concert econòmic català suposaria l’esfondrament del model fiscal actual de l’Estat

Per això, la limitació no és tècnica. No manquen instruments jurídics ni solucions possibles. El veritable escull és polític i, en el fons, clarament emocional. El recel envers tot allò vinculat a Catalunya i els catalans és profund i persistent, independentment de la ideologia del govern de torn. Quan es tracta de reconèixer la nostra singularitat i la capacitat real de decisió, el consens s’esvaeix.

Es parla sovint de pluralitat, de diversitat territorial i de respecte a les diferències. Però una cosa és el reconeixement retòric, i una altra de molt diferent és acceptar que una part d’aquest territori vol -i pot- gestionar-se fiscalment amb plena responsabilitat. Aquí és on qualsevol intent de consens es trenca.

Toquem de peus a terra. El concert econòmic és una línia vermella que cap govern espanyol gosarà travessar, sigui o no en minoria parlamentària.