A Catalunya, l’economia es dibuixa amb traç gruixut a l’àrea metropolitana de Barcelona, mentre la resta del país es dilueix lentament, com una taca d’aigua que esborrés els contorns del mapa. Vivim en una nació cada cop més desequilibrada, on les oportunitats es concentren i el territori es fragmenta en silenci. Aquesta asimetria econòmica no és fruit de l’atzar, sinó conseqüència d’una mirada curta, d’una planificació centralista i d’un model que castiga qui no juga en el tauler de la capital.

Les dades són clares i implacables. Segons l’IDESCAT, el 72% del PIB català es genera a la demarcació de Barcelona, i prop del 80% de les empreses amb més de cinquanta treballadors tenen la seva seu o activitat principal a la capital catalana o rodalies. Aquesta concentració, sovint embolcallada de modernitat i eficiència, representa en realitat una vulnerabilitat sistèmica: crea una economia hipertrofiada i deixa la resta del país orfe d’inversió, de talent i d’opcions de futur.

Mentrestant, les comarques s’esllangueixen. Segons el Departament de Territori, entre 2013 i 2023 més del 60% dels municipis de les comarques interiors i del Pirineu van perdre població. I, quan la gent marxa, també s’esvaeixen els projectes, les empreses i els horitzons. Un poble sense joves, sense escoles, sense comerç, no només perd habitants: perd musculatura productiva, veu i futur.

La demarcació de Tarragona és, probablement, l’exemple més flagrant d’una promesa incomplerta. Tot i disposar d’un port estratègic, un clúster químic consolidat i un teixit industrial potent, Tarragona continua reclamant, sense èxit, inversions estructurals que la desvinculin de la dependència radial de Barcelona. La connexió ferroviària del Corredor del Mediterrani, l’accés sud al port o la millora de les vies interiors romanen pendents, mentre la indústria, sense suport, perd tracció i talent.

Girona, sovint identificada amb una imatge de prosperitat, amaga una realitat més matisada. Si bé la capital presenta indicadors positius, molts municipis de l’Empordà, la Garrotxa o el Ripollès pateixen despoblament, precarietat i desinversió. El tren d’alta velocitat hi circula sense aturar-se. El pes del turisme genera ocupació, sí, però en gran part estacional i sovint en condicions que no permeten arrelament ni estabilitat. El rerepaís gironí demana ser escoltat, no només observat.

I no parlem de Lleida... Lleida és la gran assignatura pendent de Catalunya. Malgrat ser clau per a la sobirania alimentària, amb una agroindústria potent, la demarcació viu en una precarietat estructural crònica: connexions ferroviàries deficients, cobertura digital irregular, fuga de talent jove i dèficit majúscul d’inversions públiques. Segons l’Observatori del Món Rural, el 80% dels municipis lleidatans tenen menys de 2.000 habitants. I molts d’aquests no poden ni tan sols garantir serveis bàsics. És el cor agrícola de Catalunya, però es tracta com una perifèria sense veu.

Tanmateix, malgrat tots els greuges, el territori és també un potent generador de talent, empresa i excel·lència.

Des d’Osona, Bon Preu Esclat ha bastit una de les empreses de distribució més sòlides del país, mantenint el capital a casa i l’arrel territorial com a actiu estratègic. I Benito Urban, referent en mobiliari urbà i il·luminació, arriba a més de 50 països sense moure’s del territori.

A Sant Joan les Fonts, Noel Alimentària ha crescut amb vocació internacional, rigor industrial i innovació. Des de Sils, Kave Home ha revolucionat el disseny de mobiliari, posicionant-se al mercat global amb seu a Girona i producció diversificada però arrelada. També a Viladrau, Liquats Vegetals, creadora de marques com YOSOY i Almendrola, lidera la producció de begudes vegetals a Europa, amb una aposta clara per la sostenibilitat i la innovació. I a la Garrotxa, La Fageda continua sent un referent de compromís social, sostenibilitat i qualitat, integrant persones vulnerables en un projecte econòmic real i viable.

Lleida, per la seva banda, aporta noms de gran impacte. BonÀrea Agrupa, amb seu a Guissona, és probablement el cas més paradigmàtic: un model cooperatiu, integrat i innovador que genera milers de llocs de treball i trenca la lògica radial amb una aposta decidida pel territori. I Nufri, especialitzada en agricultura i fruita, avui ja gestiona 800.000 tones anuals, amb prop de 2.000 treballadors i 400 pagesos associats.

Són noms que no sempre surten als grans titulars, però que sostenen el país amb una solidesa admirable.

També en l’àmbit del coneixement, el batec és viu lluny de la capital. La Universitat de Lleida, la de Girona i la Rovira i Virgili, juntament amb centres com Eurecat Reus, el CTFC a Solsona o l’IRTA a Amposta, generen ciència, recerca i innovació orientada al territori, pensada en clau local però amb impacte global.

El talent hi és. El que falta és creure-hi, i creure-s’ho.

La marca Barcelona, indiscutiblement motor econòmic i cultural, també ha esdevingut una mena d’ombra allargada que ho eclipsa tot. El relat institucional i empresarial gira entorn de la capital, mentre la resta del país es difumina. Fires, congressos, inversions estratègiques i decisions polítiques es concentren en un radi de trenta quilòmetres, mentre les carreteres secundàries s’omplen de silencis. Així es configura una Catalunya a dues velocitats: una que accelera, i una altra que resisteix.

Endemés, hi ha una greu absència de política pública amb mirada territorial. No hi ha incentius fiscals atractius per a les empreses que s’estableixen fora de l’àrea metropolitana. No hi ha una estratègia clara per generar ocupació qualificada més enllà del litoral. I el desplegament de serveis públics continua responent a lògiques centralistes.

En aquest context, el talent jove és una peça clau. Un noi de Tremp, una noia de Falset o un estudiant de Cervera que volen progressar sovint es veuen obligats a marxar. Aquest exili silenciós erosiona l’arrelament i condemna les comarques a una buidor estructural que ni el turisme ni el relat romàntic poden compensar.

Aquesta realitat contradiu qualsevol discurs de sostenibilitat. Un país que concentra la riquesa i la presa de decisions en un únic eix no només és injust, sinó profundament ineficient. La pandèmia ho va evidenciar: la fragilitat de les grans aglomeracions és estructural. Malgrat això, no hi ha pressa per reequilibrar. Es parla molt d’equitat, però se’n practica ben poca.

Catalunya necessita una nova mirada. Una que entengui el reequilibri territorial no com una concessió, sinó com una obligació estratègica. Que aposti per infraestructures útils, serveis descentralitzats, una fiscalitat intel·ligent i una economia amb arrel, no només amb escala. I, sobretot i per damunt de tot, que entengui que cada comarca és una oportunitat.

Una nació que viu d’esquena al seu territori, viu d’esquena al seu futur.