El salari és la principal font de renda d'una bona part de la població (20,4 milions d'afiliacions a la seguretat Social i 3,1 milions d'aturats segons l'EPA). Per aquesta raó, la seva mala evolució en els últims temps, amb una disminució de 4,4 punts reals des de 2007, és un important tema de debat que compta amb diferents anàlisis i solucions depenent de la perspectiva utilitzada, i per què no dir-lo, l'orientació partidista.

Per identificar les causes pot ser interessant utilitzar un enfocament estructural. Les societats occidentals han detingut un gran poder polític i econòmic des del final de la Segona Guerra Mundial, que els ha permès comprar matèries primeres a baix preu i vendre els seus productes, habitualment de més valor afegit, a un preu superior. Aquesta privilegiada posició els permetia generar molta renda per distribuir-la entre la seva població, i fins i tot un desigual i millorable patró distributiu, era suficient perquè la major part de les persones mantinguessin un alt nivell de vida, sobretot, en comparació amb la resta del món.

El bloc de països, que componien el que es denominava sistema de socialisme d'estat, va actuar fins al seu ensorrament el 1989, com a incentiu al bloc occidental, envers els seus millors resultats en quantitat i distribució, demostrar la superioritat del seu model social i econòmic.

La crisi del petroli va ser un primer avís de rebel·lió d'una part del món amb la distribució de papers assignats; l'elevació del preu d'aquesta matèria primera bàsica va fer bastant mal a les societats desenvolupades. Va ser el principi d'un canvi que posteriorment s'ha generalitzat als denominats països emergents, traduït ni més ni menys que en reclamar un paper diferent, no secundari, en la creació i distribució de la riquesa al món. La població d'aquests països està disposada a treballar més hores i amb menor remuneració que els occidentals per millorar la seva renda i qualitat de vida. L'augment de les inversions ha millorat encara més el seu grau de competitivitat no limitant la seva competència a mercaderies de baix valor afegit.

Els països emergents produeixen ara gairebé el 60% de la riquesa anual quan explicaven el 38% el 1990. En coherència, la seva millor posició ha estat acompanyada d'una pèrdua de protagonisme del món occidental. Aquesta translació de l'origen de la nova riquesa ha permès la disminució coneguda més important de pobresa extrema al món (de 1.600 a 733 milions de persones), la major part d'ella localitzada a Àsia.

Aquesta pèrdua de poder i protagonisme ha impactat en gairebé tots, però més a les persones amb menor formació i capacitat d'aportar valor afegit, aprofundint en una dualitat al mercat laboral que empitjora la desigualtat en la distribució de la renda en aquests països. Aquesta pèrdua de posició al món no vol ser assumida per l'encara privilegiada societat occidental. Mostra d'això són els discursos d'una part no petita dels partits polítics que prometen tornar a una situació anterior, que no tornarà mai, o almenys, no ho farà amb paràmetres coneguts. El resultat de tot això és un avanç del populisme i de la frustració de la gent.

En aquest nou escenari s'escolten al nostre país propostes sobre la necessitat, gairebé obligació, de ser més felices i disposar de més temps de lleure reduint el temps de treball. Evidentment, la consigna és del més suggestiu: viure millor treballant menys. Però sorgeix una pregunta: és factible aconseguir aquest objectiu en les actuals condicions? És suficient reduir el poder dels rics del país obligant-los a pagar més impostos per finançar aquest canvi? Poden les empreses competir amb més costos laborals i la mateixa productivitat? Em temo que la resposta és negativa.

És possible elevar una mica més els ingressos fiscals a Espanya i assolir la mítica mitjana dels països de la zona euro, però amb això ni tan sols es cobrirà l'actual dèficit estructural dels comptes públics. És a dir, encara que recaptem el mateix que la mitjana dels països de la Unió Europea, no hi ha diners ni per sostenir l'actual nivell de despesa pública.

La societat espanyola, després de viure durant els anys de la bombolla (2002-2007) bastant aliena al gravíssim problema que s'estava generant en créixer sobre una muntanya de deute privat, m'atreviria a dir que enganyada, ha realitzat un gran esforç de millora de la seva competitivitat amb tercers països revertint l'històric dèficit amb l'exterior i convertint-lo en superàvit des de 2012. Així, tot i que encara es manté una posició fràgil, la inversió neta amb l'exterior s'ha reduït en 38 punts (de 96,3 a 58,2% PIB). Una positiva evolució compatible, no obstant això, amb una activitat econòmica estancada des de 2007 en vista de l'evolució del PIB real per habitant (27.978 euros en 2022 vs. 27.641 el 2007) i amb una reduïda evolució de la productivitat en aquest període (mitjana anual del 0,6% real).

Aquest últim element es relaciona de forma estreta amb l'evolució dels salaris, de manera que invertir la relació, primer apugem els salaris i reduïm la jornada laboral per a així incentivar la millora de productivitat, té un molt important component de risc, que la vistosa proposta quedi en realitat com un conte.

El repte d'Espanya i de la major part de la societat occidental és majúscul en un context de canvi estructural de les condicions polítiques i econòmiques, agreujat per un procés molt accentuat d'envelliment de la població. No ajuda gaire a millorar la complicada situació utilitzar el pensament màgic (tens dret als teus somnis, ampliació teòrica de drets subjectius sense les corresponents obligacions o les florides redaccions en les exposicions de motius de les normes sense més contingut pràctic), tampoc no apel·lar al nacionalisme més ranci (els espanyols som millors i podrem amb tot) o al retrocés de drets i normes de convivència assentats al nostre país. És més útil i té més capacitat d'avenç en integració social, consensuar decisions plantejades des d'un diagnòstic cert de la situació que reconeguin el complex i difícil repte a què s'enfronta la societat espanyola.

Per aconseguir que la major part la població pugui viure millor és necessari millorar la productivitat, amb més inversions en capital físic i tecnològic identificades als sectors d'activitat amb present i futur, però també en capital humà. Una formació de les persones que no sembla que camini en la direcció adequada ni per contingut (allunyat de les necessitats d'aquest nou món) ni per la falta d'incentius per avançar en excel·lència en haver apostat per aconseguir la igualtat rebaixant el nivell acadèmic. Una aposta contrària a la igualtat d'oportunitats especialment dolosa per als més desfavorits. També cal avançar en la necessària millora en la resta de les polítiques actives d'ocupació (serveis d'orientació i intermediació i incentius a la contractació). Una millora extensible a aconseguir un sector públic eficaç i eficient que, dispensant un tracte adequat als seus empleats, concedeixi sempre prioritat al servei als ciutadans.

Un camí molt, molt difícil de transitar, en aquest temps tan dominat per les propostes infantiloides i el pensament líquid.