Torna el debat sobre l’horari d’estiu i d’hivern, una discussió que ja dura dècades, però que encara no hem sabut resoldre amb criteri. Cada sis mesos tornem a moure les agulles del rellotge, convençuts que això ens farà més eficients i més sostenibles. Però és una ficció col·lectiva que sobreviu per inèrcia, no per evidència.

Les dades ho deixen clar: l’estalvi energètic és residual. Un informe de la Comissió Europea, publicat el 2018, el quantifica en menys del 0,3%, i en alguns països, fins i tot, és inapreciable. Mentrestant, la salut, la productivitat i la conciliació es deterioren a un ritme molt més tangible.

Canviar l’hora no ens fa estalviar ni ens fa treballar millor. Ens fa perdre temps. I el temps és precisament el que més ens manca.

Aquest any, diversos experts en economia i recursos humans han advertit que el canvi d’hora impacta negativament en la productivitat, especialment en els sectors on la concentració i el rendiment cognitiu són clau. Augmenten els retards, les baixes lleus i el desgast generalitzat.

Canviar l’hora no ens fa estalviar ni ens fa treballar millor. Ens fa perdre temps. I el temps és precisament el que més ens manca

No és només una qüestió de rellotge: és una qüestió de salut col·lectiva i d’organització del treball.

El debat s’enfoca en el rellotge, però el problema és com fem servir el temps. Podem avançar-lo o endarrerir-lo, però si continuem premiant la presència per damunt dels resultats, res canviarà. El veritable problema són els horaris irracionals i improductius.

Espanya és un cas paradigmàtic: treballem més hores que la mitjana europea però produïm menys. Aquí es valora el temps dedicat i no pas el valor creat. Es confon lleialtat amb permanència i productivitat amb resistència.

Les jornades s’allarguen, els dinars són eterns i les reunions s’estiren fins al vespre. Tot plegat impossibilita la conciliació i erosiona el benestar col·lectiu.

El debat s’enfoca en el rellotge, però el veritable problema són els horaris irracionals i improductius

Segons l’estudi Reducing working hours: A smart move for companies and employees, publicat per ESADE Business School el 2023, més del 30% dels treballadors espanyols finalitza la seva jornada més enllà de les set de la tarda. Unes dades demolidores que, curiosament, hem interioritzat amb la més absoluta naturalitat. Aquesta manera de treballar sense mesura no és innòcua: els seus efectes són els mateixos que provoca el canvi d’hora — fatiga, falta de concentració i una productivitat que no remunta.

La London School of Economics, en el seu estudi Is daylight saving time good for us? (2022), estima que la pèrdua de benestar pel canvi d’hora equival a 393 euros anuals per persona, mentre que l’estalvi energètic no arriba als 30 euros. En altres paraules, el que guanyem en electricitat ho perdem en salut.

Les imatges són prou eloqüents: despatxos buits amb les llums enceses, mòbils sonant en hores intempestives, famílies separades per correus urgents. Aquesta és la veritable pèrdua d’energia que ningú no comptabilitza.

El canvi climàtic ja ha alterat la llum i el ritme de vida. Continuar amb el canvi d’hora és una ficció que ja no té sentit.

La resistència no és al rellotge: és a canviar de mentalitat. Per això el debat s’allarga i s’ajornen decisions que ja s’haurien d’haver pres

Cal un horari estable, racional i europeu, però també una nova cultura del temps: jornades més curtes, hores útils concentrades i espais per viure. En definitiva, treballar millor, i no pas treballar més.

Els detractors argumenten que eliminar el canvi horari descoordinaria Europa o perjudicaria sectors essencials com l’agricultura. En la mateixa línia, d’altres apel·len al nostre caràcter mediterrani i a la suposada devoció per la llum de la tarda. Però el que de debò hauríem de perseguir no és aquesta claror al cel, sinó més vida; més temps.

La resistència no és al rellotge: és a canviar de mentalitat. Per això el debat s’allarga i s’ajornen decisions que ja s’haurien d’haver pres.

Encara hi ha qui es nega a posar fi al canvi d’hora perquè fer-ho significaria admetre que el problema no és el rellotge, sinó nosaltres: vivim atrapats en una cultura que venera la velocitat, l’esgotament i el presentisme.

Canviar el rellotge és fàcil. Canviar la cultura del temps és molt més difícil. Però és l’únic canvi que realment paga la pena fer.