Aquesta setmana em van sol·licitar analitzar un informe de Deloitte sobre l'impacte econòmic de la caça a Espanya, encarregat per la Fundació Artemisan. I confesso que m'ha fet repensar bastants coses. No sobre la pràctica en si —no soc caçador, ni ho seré—, sinó sobre la manera en què debatem. Sobre la facilitat amb què moltes vegades es demana de prohibir activitats sense entendre què suposen.

Segons l'informe, l'activitat cinegètica genera al voltant d'11.000 milions d'euros a l'any. Això és més que tot el sector tèxtil. En total, parlem de gairebé 200.000 llocs de treball, entre directes (són 45.000), indirectes i induïts (155.000). La majoria en el medi rural. Municipis que amb prou feines tenen alternatives econòmiques i on aquesta activitat és una font d'ingressos i de fixació de població.

La caça no és només economia. També societat i sostenibilitat. Sense caça regulada, es descontrolen poblacions d'espècies que causen accidents de trànsit, danys agrícoles i desequilibris en els ecosistemes. La caça, agradi o no, ha estat clau en la recuperació d'algunes espècies i en la conservació de grans extensions de bosc mediterrani. Ho és avui, amb dades a la mà.

No escric això per defensar una pràctica concreta. Ho escric perquè crec que els debats públics han de partir del coneixement, no de consignes. I en aquest tema, com en tants d'altres, el que falta és anàlisi. Les veus que demanen la supressió total de l'activitat solen basar-se en arguments morals o emocionals. No són menors, però tampoc suficients. Cal considerar també les conseqüències econòmiques, socials i mediambientals d'eliminar una activitat que, agradi o no, té funcions que altres sistemes no cobreixen.

La pregunta és: i si no es cacés? Què fem amb els sis milions d'hectàrees que ara gestiona el sector? Qui regula les espècies cinegètiques? Qui assumeix els costos de conservació, de control sanitari, de manteniment d'hàbitats? Què passa amb la renda que es genera en comarques on aquesta activitat representa una part substancial de l'any econòmic?

El debat sobre la caça no pot quedar-se en el pla sentimental. Tampoc en la polarització. A la pràctica, tots els sectors tenen externalitats. Tots. Fins i tot l'agricultura ecològica o el turisme sostenible. El criteri hauria de ser un altre: com minimitzar les negatives i potenciar les positives.

No dic que la caça no hagi d'evolucionar. Segurament hi ha aspectes per millorar. Supervisió, professionalització, ètica en les pràctiques. Però demonitzar-la sense entendre el seu impacte ni oferir una alternativa realista no és la solució. El responsable, en qualsevol política pública, és valorar amb dades, ponderar costos i beneficis, i decidir en conseqüència.

Per exemple, quan es parla del sofriment animal associat a la caça, convé fer una comparació serena i objectiva. Un animal que viu en llibertat mor —si no és caçat— devorat per un altre animal, malalt, atropellat o per inanició. La seva vida transcorre sense gàbies, sense estrès d'establa, sense trasllats en camions ni esperes prèvies al sacrifici. A diferència de la ramaderia industrial, on milions d'animals moren cada any després d'una vida de tancament, l'animal cinegètic mor en llibertat. I encara que el tret no sempre és precís, el diferencial de sofriment entre la mort per caça i el sacrifici en escorxador amb prou feines assoleix el 5%. Fins i tot si s'optés per altres mètodes de control poblacional, el sofriment no desapareixeria: es traslladaria de forma menys visible, però no necessàriament més ètica.

Veiem notícies, un dia sí l'altre també, sobre el sofriment d'animals en captiveri.

Llavors, la pregunta és: fa, en conjunt, la cinegètica a un ecosistema social, mediambiental i econòmic millor o pitjor?

Són les activitats regulades millors que les no regulades? Què passa amb els caçadors furtius, difícilment controlables si no és pels mateixos caçadors regulats?

Insisteixo. No estic ni a favor ni en contra. Lògicament, al meu interior viuen contradiccions. Però necessitem anàlisi, ciència, rigor. I, després, debat. En aquesta i en tantes altres qüestions. Sovint es diu que els països avançats són els que legislen amb base en l'evidència. Si això és cert, el primer pas és conèixer-la. I en acabat, ja podrem opinar. També sobre la caça.