És difícil trobar un dia en el qual les capçaleres econòmiques no incloguin alguna notícia d’un relleu important a la direcció d’alguna gran empresa. Alguns d’aquests relleus són per jubilació, per canvi d’etapa, per pura necessitat d’alternança després d’un període prolongat. Però d’altres són clarament un cessament per no haver assolit les expectatives o, encara més greu, per haver aconseguit el contrari del que es proposava. Dit menys diplomàticament, a les empreses s’ensenya la porta als gestors quan no fan les coses bé. D’exemples en tenim milers: alguns d’internacionals, com Starbucks, que va fer fora el seu director executiu després de menys d’un any i mig al càrrec per no haver aconseguit revertir la tendència negativa de disminució de vendes i percepció degradada de la marca. Però també de nacionals: tot just el mes passat les propietàries de la majoria de l’accionariat d’El Corte Inglés van expulsar al seu conseller delegat pels pocs progressos en la implantació del Pla Estratègic que la companyia està desplegant.

No és cap vergonya per cap de les parts implicades. Un bon gestor probablement no serà un bon gestor a qualsevol projecte: hi ha projectes amb millor encaix persona-organització; d’altres amb un encaix més pobre, on la persona no aconsegueix brillar. I els responsables d’haver nomenat els directius fallits són humans, es poden equivocar. El que es tracta és de moure’s amb agilitat quan es detecta que una cosa no funciona: observar les dades, confirmar el problema i canviar de plantejament, rellevar les persones implicades i agrair-los la tasca que han dut a terme, tot desitjant que els propers projectes on participin tinguin millor encaix amb el seu tarannà i hi puguin desplegar tot el seu potencial.

Aquesta manera de fer les coses, tan natural i evident, per raons estranyes no ha arribat al sector públic. D’entrada, quan ens proposem col·lectivament resoldre una situació o implementar unes polítiques – el que equivaldria al Pla Estratègic empresarial– no hi ha una manera sistemàtica de revisar, cada certa freqüència, com avança la qüestió. Què ens diuen les dades, si anem complint els objectius al ritme esperat. I quan, per casualitat, algun mitjà de comunicació decideix fer aflorar alguna estadística de seguiment i veiem que la cosa no va gens bé, tampoc hi ha cap retiment de comptes per part dels qui piloten el projecte ni hi ha cap cessament o relleu al capdavant.

Un bon gestor probablement no serà un bon gestor a qualsevol projecte. Això, tan natural i evident, per raons estranyes no ha arribat al sector públic

Un cas paradigmàtic d’aquesta governança fallida i poc exemplar és la qüestió de l’habitatge. Immersos en una profunda crisi d’accés a l’habitatge, fa aproximadament una dècada es va començar a debatre a Catalunya i, de forma particular, a Barcelona, sobre la possibilitat de forçar als promotors privats a cedir una part de tota construcció d’obra nova obligatòriament com a habitatge social, mesura que es va començar a aplicar fa set anys i es va concretar en una ràtio de cessió del 30%. Els anys anteriors a 2018, moment d’entrada en vigor la mesura, s’estava construint a un ritme d’entre 1.000 i 1.500 habitatges d’obra nova anuals a Barcelona. De 2018 a 2025, ja amb la cessió obligatòria en vigor, s’han activat 31 pisos en aquest règim –per tant, si són el 30% del total de nous habitatges d’obra nova, vol dir que s’han construït 103 pisos en aquests set anys, o el que és el mateix, uns 15 pisos a l'any. És a dir: per resoldre la crisi d’accés a l’habitatge es va proposar una mesura que, de facto, ha acabat resultant en ventilar-nos el 99% de construcció d’obra nova a Barcelona (15 pisos anuals després de la mesura respecte dels 1.500 pisos anuals abans de la mesura), la qual cosa empitjora notablement un problema que ja era greu.

De nou, no cal passar vergonya. Com a humans, podem equivocar-nos; les coses poden sortir a l’inrevés del que havíem previst. El que no és comprensible és per quina raó no s’ha sistematitzat un sistema d’avaluació de resultats de les polítiques implementades que hagi fet aflorar de seguida aquest 99% de caiguda en la construcció d’obra nova, ni per què no tenim una cultura de la funció pública que hagi permès cessar i rellevar les persones responsables d’aquest desgavell: Ester Capella i Ada Colau, en aquest cas. A diferència de Starbucks o El Corte Inglés, no s’ha mesurat el ritme de desplegament d’aquesta mesura; no s’han contrastat les seves expectatives amb la realitat observada i, un cop l’enorme fracàs ha estat una evidència, tampoc s’ha ensenyat la porta als responsables d’haver pres tantes decisions equivocades. Deu ser perquè, a diferència dels casos empresarials, no són persones que hem nomenat per gestionar els nostres diners... o sí?