Em bull la sang d’indignació i impotència. Segons un estudi recent de Kelisto.es, viure avui a Barcelona costa un 38,13% més que la mitjana estatal. En cap cas es tracta d’una xifra qualsevol ni d’una estadística més a afegir a la llista: és la confirmació irrefutable d’allò que molts de nosaltres fa temps intuïm. Barcelona ja no és una ciutat per a tothom, sinó un espai restringit, cada vegada més costós i prohibitiu.

Les dades ho corroboren amb una contundència inquietant. La ciutat comtal encapçala el rànquing de municipis més cars de l’Estat, superant Palma de Mallorca (24,2%) i Madrid (20,95%). Se situa al pòdium en àmbits quotidians com el transport, l’oci o fins i tot l’assegurança de la llar. Tristament, la capital catalana aixeca murs invisibles contra els residents mentre desplega catifes per als qui només hi passen.

El més feridor és comprovar com aquesta bretxa ha deixat de ser circumstancial per convertir-se en estructural. Pagar 229,40 euros anuals per una assegurança de la llar —un 42,4% més que la mitjana—, desemborsar 2,65 euros per un bitllet senzill de transport públic, suportar entrades de cinema a 10,00 euros o cerveses un 41,8% més cares respecte d’altres ciutats espanyoles… Tot plegat ja no són anècdotes: són els símptomes d’un model urbà que castiga els residents i premia el visitant efímer.

I és aquí on cal aturar-nos i preguntar: què vol dir viure en una ciutat? Una metròpoli no és tan sols una acumulació d’edificis i una suma de serveis. És, sobretot, un espai compartit, un batec col·lectiu que es reconeix en els carrers, en la llengua, en els costums i en els rostres del veïnat. Quan el cost de viure-hi expulsa aquells que li donaven identitat, Barcelona deixa d’existir com a comunitat i es transforma en un simple aparador.

La capital catalana aixeca murs invisibles contra els residents mentre desplega catifes per als qui només hi passen

El cas de l’habitatge és paradigmàtic. Amb un preu mitjà de gairebé 457.500 euros, la ciutat comtal es posiciona en tercera posició a nivell estatal, només precedida per Sant Sebastià (639.700 euros) i Madrid (508.000 euros). Però el drama no acaba aquí. L’habitatge és la punta de l’iceberg, el símptoma més visible d’una desaparició lenta, dolorosa i persistent del teixit de vida veïnal que donava sentit a la ciutat.

Passejar avui pel centre de Barcelona és comprovar-ho amb els mateixos ulls. Botigues centenàries que s’acomiaden per sempre i deixen pas a franquícies globals. Mercats que deixen de ser punt de trobada veïnal i acaben esdevenint reclam turístic. Carrers que ja no parlen català sinó un mosaic d’idiomes forans, testimoni més d’un destí internacional que no pas d’una capital amb personalitat pròpia. I és en aquesta transformació on hi ha la pèrdua més terrible: la de la llengua i la cultura que feien de Barcelona el cor de Catalunya. El català, abans veu natural de l’espai públic, és avui un murmuri cada vegada més feble, ofegat per una globalització que expulsa no tan sols els habitants, sinó també la seva identitat més arrelada.

Quan el cost de viure-hi expulsa aquells que li donaven identitat, Barcelona deixa d’existir com a comunitat i esdevé un simple aparador

No parlem, doncs, només de gentrificació. Parlem d’una mutació més profunda: d’una ciutat que ja no pot oferir sostre als nostres fills i filles, que no garanteix un futur digne als joves que hi han crescut, que converteix la independència residencial en una quimera. Els salaris estancats i insuficients topen frontalment amb uns costos que no deixen d’augmentar. El resultat és un èxode silenciós: famílies que marxen cap a l’àrea metropolitana, joves que renuncien a arrelar-se a la capital, barris que perden el teixit humà que els havia donat sentit.

I, així, inevitablement, Barcelona esdevé aquella ciutat de pocs. De la minoria que pot pagar el preu desorbitat de viure-hi, dels privilegiats que poden gaudir de la seva oferta cultural i d’oci, de pocs que viuen en una posició avantatjada mentre la majoria en queda exclosa. La metròpoli es projecta bé a les revistes i llueix a les xarxes socials, però resulta cada volta menys habitable per als qui la pateixen quotidianament. Una postal fulgurant, espectacular, però buida del batec diari que la feia viva.

En aquesta transformació de Barcelona, la pèrdua més terrible és la de la llengua i la cultura que feien de Barcelona el cor de Catalunya

Aquí rau el meu enfuriment més profund. Perquè aquesta no és la Barcelona que volem. No volem una ciutat que s’ofereixi com a simple reclam turístic, ni un territori de luxe reservat a estrangers amb elevat poder adquisitiu. No volem que el dret a l’habitatge esdevingui un privilegi, ni que el català es redueixi a l’esfera més íntima mentre s’esvaeix dels carrers i places. El que volem és una ciutat viva, amb barris plens de residents, amb comerços que ens coneguin pel nom, amb preus raonables i amb la llengua del país ressonant amb naturalitat als carrers.

I no ens enganyem: la responsabilitat no és exclusivament dels mercats o de les tendències mundials. És també de les decisions que s’han pres i de les que s’han deixat de prendre. Massa sovint Barcelona s’ha governat des de l’estètica, des de l’anunci i la proclama, sense afrontar amb valentia els grans reptes de fons. La ciutat ha viscut de projectes grandiloqüents mentre oblidava allò que és realment cabdal: garantir als seus habitants que hi puguin viure amb dignitat.

La tragèdia és que ha deixat d’acollir els seus. I si no reaccionem ara, el futur ja està escrit: una ciutat buida de residents i plena d’espectadors

Encara hi som a temps, però l’oportunitat s’esgota. Si volem que Barcelona tingui un futur digne, cal reivindicar la ciutat com un dret fonamental, blindar l’habitatge com a bé comú i protegir el teixit cultural i lingüístic que la defineix. Únicament així podrem advocar per un model que no es limiti a exhibir-se de cara a la galeria, sinó que sigui capaç de donar vida a una comunitat real.

Perquè el veritable drama no és que Barcelona sigui cara. La tragèdia és que ha deixat d’acollir els seus. I si no reaccionem ara, el futur ja està escrit: una ciutat buida de residents i plena d’espectadors, un escenari que lluirà a les postals, però que ja no serà casa de ningú.