Aquesta setmana, durant la celebració del 35è aniversari d’una empresa, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el president de Pimec, Antoni Cañete, entre altres presidents de patronals i institucions educatives i públiques que van assistir a l’acte. La seva intervenció va ser breu, però em vaig quedar amb una frase que considero que tots hauríem de tenir present i adoptar en la nostra cultura empresarial. Va dir que les pimes són petites i mitjanes empreses, però dirigides per grans empresaris.

És a dir, va distingir entre la mida de l’organització i la dimensió professional de la persona. I tenia raó: l’empresari al capdavant d’una pime té un mèrit enorme. Les dificultats de gestionar un negoci són inversament proporcionals a la seva capacitat econòmica o financera. Quan es disposa de pocs recursos, la capacitat de maniobra és molt menor i, per tant, la gestió del negoci requereix unes capacitats enormes.

Un altre dels temes que va abordar durant el col·loqui posterior va ser un tema que em sembla absolutament fonamental a Espanya i que fa molt de temps que, personalment, em crida l’atenció. I és la petita mida de la pime espanyola en relació amb altres països d’Europa. Tenim una pime massa petita, mesurada en termes de nombre de treballadors o facturació. Ens costa moltíssim tenir empreses mitjanes. I és un veritable problema perquè, perquè un país vegi créixer les seves empreses, necessita no només que les grans es facin globals, sinó que les petites passin a mitjanes perquè, després, puguin fer-se grans.

Quan no es produeix aquesta regeneració, quan el cicle de vida del creixement empresarial no funciona en alguna de les seves etapes, es produeix un autèntic problema econòmic i social. De la mateixa manera que existeix un ascensor social, basat en la meritocràcia i l’esforç, ha d’existir un eventual ascensor empresarial. És a dir, un país, una societat, del mateix mode que busca garantir la igualtat d’oportunitats dels seus habitants, de donar una educació i sanitat universals, no pot limitar la creació d’oportunitats empresarials i professionals a l’àmbit de l’emprenedoria.

Tenim una pime massa petita en nombre de treballadors i facturació. Ens costa moltíssim tenir empreses mitjanes

M’explicaré, perquè aquest punt és veritablement important. A Espanya fa uns vint anys que fem una tasca intensíssima per afavorir l’emprenedoria. S’ha avançat moltíssim. Hem posat tot el focus en què la societat espanyola modifiqui la seva percepció sobre l’emprenedoria i que el fracàs deixi de ser una lacra, en cas que es produeixi. Però ens hem oblidat d’assegurar també les condicions perquè aquestes empreses de nova creació trobin un entorn favorable al creixement.

La capacitat de supervivència d’una petita empresa depèn de les seves possibilitats de creixement. Segurament hi ha moltes raons per les quals ens resulta tan difícil tenir més empreses mitjanes. En economia i en ciències socials, els fenòmens són multicausals. No obstant això, Antoni Cañete va deixar entreveure una de les raons. I té a veure amb la morositat i els cicles de cobrament.

Tot i que la legislació obliga a Espanya a pagar en un màxim de 60 dies, sabem que, feta la llei, feta la trampa. Les empreses grans i les companyies globals, en el B2B, no paguen als seus proveïdors pimes dins d’aquest termini. És tan senzill com produir un circuit d’ordres de compra i burocràcia entorn de la comanda, de manera que la factura s’expedeix quan els treballs ja estan en marxa. La pime espanyola, especialment en el sector serveis, accepta projectes sense comanda per part del departament de compres. Un correu electrònic del seu client és suficient. I en base a aquest, s’ha de posar en marxa per complir els terminis requerits. La pime podria negar-s’hi i no començar el treball fins a tenir la comanda formal de Compres del seu client. Però, si s’hi nega, un altre competidor acceptarà aquestes condicions. L’asimetria competitiva porta a una capacitat de negociació ínfima per part de les pimes. O entres al joc o et quedes fora.

La morositat obliga la pime a finançar-se a través del sector bancari, cosa que es menja una bona part del marge que necessitaria per créixer

Com a resultat, les pimes acaben cobrant en horitzons molt més llargs que 60 dies. Les estadístiques oficials aquí no serveixen perquè els terminis de pagament informats es fan amb relació a les dates de factura, obviant que, en moltíssims casos, s’està treballant sense comanda administrativa formal.

Aquesta morositat i retard en el cobrament obliga la pime espanyola a haver de finançar-se a través del sector bancari, que és qui, finalment, es lucra d’aquesta situació. I això es menja una bona part del marge que la pime necessitaria per créixer. Com a resultat, tenim a Espanya un sistema financer que guanya molts diners, una empresa global que s’expandeix, però una empresa petita totalment limitada en la seva capacitat financera.

Les patronals estan fent una tasca enorme en aquest sentit. No defallim. Però hem d’exigir el compliment de la normativa i sol·licitar que les pràctiques abusives, basades en la creació de circuits anteriors a l’emissió de factura, puguin ser denunciades.

No només necessitem un ascensor social. Precisem, també, un ascensor empresarial.