Ja he dedicat amb anterioritat una sèrie de dos articles a la reflexió sobre l’impacte que la revolució tecnològica que vivim té i pot tenir en l’ocupació. I ho he fet des d’una doble perspectiva: una d’optimista basada en els arguments de Xavier Sala i Martín en el seu llibre De la sabana a Mart (2023) i una més recent –que vaig titllar de pessimista– fonamentada en els criteris de Nick Srnicek i Alex Williams (a Inventing the Future, 2015), Mariana Mazzucato (a The Value of Everything, 2018) y Aaron Benanav (a Automation and the Future of Work, 2020). Permeteu-me ara formular-vos una tercera hipòtesi, que m’atreveixo a denominar com a neutra, basada en els meus propis criteris personals.

D’entrada, avui ja ningú discuteix l’impacte que aquesta transformació/revolució tindrà en l’ocupació, tot i que el que està en el centre del debat és si aquest tindrà un caràcter transitori o definitiu. Un impacte que serà quantitatiu (nombre de llocs) i qualitatiu (tipologia i condicions contractuals). I encara que pugui no generar una desocupació massiva –entre altres raons, per les restriccions legals i formals que, sens dubte, posarem en marxa–, sí que suposarà una erosió –silenciosa, però profunda– del lloc que ocupem els éssers humans en el contracte social. És possible que, en contra de la visió optimista a la qual al·ludia abans, correm el risc (almenys, durant aquest període transitori) d’haver d’acceptar un entorn social en què l’ocupació sigui, per a una part molt rellevant de la humanitat, un privilegi escàs o una càrrega marginal.

Això no obstant, res és inevitable. Hem de ser conscients que la tecnologia no té direcció pròpia i que són les decisions humanes, institucionals i polítiques les que determinen com s’implementa, a qui beneficia i quins impactes genera.

Ja avui, i amb més claredat en el pròxim futur, els algorismes no es limiten a executar instruccions. Aprenen, generalitzen, formulen propostes i recomanacions, fins i tot proposen o prenen decisions. I encara que cometin errors, ho fan amb una eficiència i escala que comencen a desplaçar funcions tradicionalment humanes. Potser la pregunta ja no sigui “quins llocs de treball eliminarà la IA?”, i sí “qui tindrà la darrera paraula?” en molts dels àmbits que conformen la nostra existència individual i col·lectiva.

Podem pensar en una transformació del sistema laboral que prioritzi el benestar, la redistribució i el reconeixement del treball no remunerat. És possible imaginar models on l’impacte de l’automatització es tradueixi en elements com: reduccions de la jornada laboral, accés a subsidis (RMU) i períodes sabàtics per dedicar-los a activitats formatives o de reciclatge. Però per a això, necessitem canviar la pregunta. No es tracta de com ens adaptem a aquest futur, sinó d’interrogar-nos (i sobretot, respondre’ns) a propòsit de quin futur desitgem construir i quin és el rol que volem que el treball hi tingui.

Tal vegada hagi arribat el moment d’abandonar el relat ingenu del progrés automàtic. Perquè si alguna cosa és clara és que el futur no serà humà per defecte. Haurem de construir-lo entre tots, defensar-lo enfront d’aquells que tinguin una visió monopolista i, abans de res, trobar les respostes que donin sentit al treball i a la seva prestació en forma d’ocupació en el futur. El progrés real no es mesura només en innovació, sinó en inclusió. El veritable dilema no és tecnològic, és profundament humà.

Les evidències històriques mostren que el progrés tecnològic “crearà més ocupació de la que destrueix”. És amb probabilitat una frase optimista, reconfortant… i potser profundament incompleta. Mentrestant, la narrativa dominant insisteix a proclamar que “hi haurà nous llocs de treball… només cal reciclar-se”. Però la realitat no està escrita per endavant i pot ser molt diferent. La renovació o reconversió individual és inapel·lable, però no serà tan ràpida com pot semblar. I més quan constatem que moltes de les noves opcions laborals són de baix valor afegit i, en conseqüència, s’ofereixen en condicions de baixa qualitat.

És molt possible que en un pròxim futur el treball arribi a perdre el sentit col·lectiu que ha tingut des de l’inici de la revolució industrial. És plausible –i recordem que el meu plantejament es pot definir com a neutre– que anem cap a un context en què només un determinat percentatge de persones puguin accedir a ell mentre que la resta hagi de sobreviure en els marges. Ja no val el “com ens adaptem al futur del treball?”. La perspectiva és una altra: com volem que sigui el futur? de quina manera el construirem? estem disposats a què el treball perdi la seva condició d’element substancial dels nostres entorns socials? Hauríem de prendre consciència que és un imperatiu exercir un control social sobre els que dissenyen, decideixen i implementen el nou model social.

Sí, el canvi és incòmode. Però també inevitable. I si l’abracem amb intel·ligència, amb valentia i amb un xic d’irreverència, el món que comencem a viure pot ser extraordinari. En el cas contrari pot ser la fi de la nostra espècie. Hi ha una frase que resumeix tot això, i que Sala i Martín repeteix com un mantra implícit en el seu llibre: “El progrés no és l’enemic, és la solució”.

En comptes de barallar-nos amb la tecnologia, hauríem d’aprendre a cavalcar-la. No com a genets que temen al cavall, sinó com a arquitectes del futur. Així que, la pròxima vegada que algú digui que "els robots ens trauran el treball", hauríem de respondre-li, amb una mirada profunda: els robots evitaran que hàgim de desenvolupar activitats rutinàries, de poc valor i ens permetran dedicar-nos a altres en les quals puguem expressar de forma més diàfana les capacitats humanes.

En qualsevol cas, haurem de treballar intensament si volem que el progrés social segueixi entre nosaltres.