El mes de juliol és la fi del món de cada any.

Hi ha una data límit que tots portem tatuada: les vacances d’agost. Per Nadal també parem, és clar. Però Nadal és una aturada amable, curta. Tot just dues setmanes i amb dies laborables entremig. El tancament fiscal de desembre posa pressió, però al gener sempre queda marge per quadrar comptes i rematar serrells. Hi ha continuïtat.

Agost és diferent. L’aturada és llarga. Encara que molta gent agafi tres setmanes i no el mes sencer com abans i com veiem a Cuéntame, la sensació d’urgència es dispara igualment. Ens pensem que el que no quedi tancat ara, serà un problema al setembre.

Cada any és el mateix. Al juliol es multipliquen les reunions, s’avancen entregues, s’aprofiten dies i nits revisant contractes, pressupostos, propostes. Es disparen els correus amb l’assumpte «urgent». Tot és «d’última hora». Tot és «imprescindible». I sempre apareix la idea que, si no es tanca avui, demà ja és massa tard.

El mes de juliol és la fi del món de cada any. Hi ha una data límit que tots portem tatuada: les vacances d’agost

No conec cap empresa que no caigui, d’una manera o altra, en aquest dia de la marmota. Pot haver-hi un pla d’acció anual, una fulla de ruta detallada, objectius per trimestre. Tant se val. Juliol s’acaba omplint de temes pendents.

Juliol ens posa en un estat mental curiós. Sentim que tot ha de quedar fet perquè, de sobte, s’acaba el temps. És el que els psicòlegs conductistes expliquen com a percepció de compressió temporal. Quan hi ha un esdeveniment clar (en aquest cas, les vacances), el cervell interpreta que el rellotge corre més de pressa i magnifica la urgència.

Però això no és del tot real. El que no es fa avui, en la majoria dels casos es pot fer demà. O d’aquí a un mes. El món no s’atura perquè un pressupost s’enviï al setembre en lloc de fer-ho al juliol. El problema és que no suportem la sensació de deixar alguna cosa oberta. Volem tancar-ho tot. I la paradoxa és que aquesta pressa, moltes vegades, no aporta valor real.

Cada any intento aplicar una regla molt simple: distingir l'imprescindible del que es pot postergar. El que tant sí com no ha de quedar fet abans d’apagar l’ordinador, i el que pot esperar. Perquè quan tornes al setembre, el temps torna a dilatar-se. Allò que semblava urgent, ara torna a tenir marge. És com si el rellotge recuperés la seva velocitat normal.

Juliol no hauria de ser un mes d’estrès. Setembre sempre torna. I porta nous dies, noves hores, nous marges

Quan no ho fem així, caiguem en el que alguns psicòlegs han anomenat “la depressió de la gandula”. Fa anys vaig escriure articles sobre aquest fenomen. Marxem de vacances amb el cap encara a mig gas. Ens asseiem a la platja o a la piscina, tanquem els ulls… i la ment segueix enganxada a l’Excel, a la trucada pendent, al correu que potser ningú contestarà. Tarden dies a baixar les espatlles, a relaxar la mandíbula, a buidar l’agenda mental.

Recordo un any en què vaig haver de signar un contracte important. Vam escurar fins a l’últim dia laborable de juliol, al final de la tarda. Les dues parts deien que, si no es feia llavors, a la tardor ja no es faria. Aquell dia vaig acabar sortint de l’oficina molt tard, amb la maleta a mig fer i el cap a mil.

L’endemà, avió, hotel, gandula, piscina… No podia prendre el sol ni estar-me quiet. Mirava el mòbil cada dos per tres. Estava molt nerviós. El meu cervell va trigar una setmana a desconnectar. Em van quedar les vacances en no res.

Juliol no hauria de ser un mes d’estrès. És cert que cal tancar coses, preparar tancaments, organitzar equips. Però es pot fer bé. Sense cremar-se. Cal posar un filtre: què és ineludible, què és veritat que no pot esperar. La resta, al calaix. Setembre sempre torna. I porta nous dies, noves hores, nous marges.

No val la pena arribar a la gandula amb el cap rebentat. Millor arribar-hi amb la satisfacció d’haver fet allò que realment comptava. I saber que, en tornar, el rellotge segueix. Nosaltres també i, el més important, el temps tornarà a dilatar-se!

Se’n diu temps ontològic. Un altre dia us en parlaré més, d’aquesta qüestió, que és fascinant.