Catalunya té un pressupost en tràmit al Parlament amb un acord entre tres partits, que apleguen 74 diputats dels 135 que configuren la cambra. Són el 54,8%, una majoria suficient per obrir-se pas i fer possible que els catalans i catalanes comptem amb un total de 41 mil milions d’euros, 3.800 milions més que si no hi hagués pressupostos.

Curiosament, les diputades que aproven el pressupost són el mateix número que va investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat. El número és el mateix, sí, però la diferència molt gran. La majoria que avui protagonitza l’acord pressupostari forma part del partit del Govern i del primer partit de l’oposició. I sobretot, representa la pluralitat dels blocs que durant molts anys han condicionat la política catalana i, per derivada, l’economia i el progrés social.

Catalunya va ser protagonista en les polítiques de l’austericidi amb els governs d’Artur Mas, que va dur a mínims el nostre estat de benestar social. La pobresa i les desigualtats es van disparar i encara conviuen amb nosaltres agreujades per la pandèmia.

En els anys de recuperació econòmica de la segona dècada de segle, el procés polític català ha llastrat les polítiques de recuperació de despesa social i inversió estratègica. Les pròrrogues pressupostàries eren una anòmala normalitat que s’havia instal·lat a Catalunya, i la sanitat, educació i protecció social quedaven a la cua de les comunitats autònomes en despesa per habitant al nostre país. La manca de polítiques socials suficients transitava entre la creació de la renda garantida de ciutadania (RGC) i la congelació durant més d’onze anys de l’índex de la renda de suficiència de Catalunya (IRSC). Resultat, els ajuts no arribaven a la totalitat de les persones que els necessiten. Un de cada quatre catalans i catalanes està en risc de pobresa; un de cada tres infants i adolescents viu sota el llindar de la pobresa.

Aquest acord significa moltes coses per a Catalunya. L’acord de pressupostos incorpora, a més, el compromís dels agents socials i econòmics, trenca amb els blocs de l'immobilisme dels darrers anys, incrementa la despesa social i la inversió estratègica i obre un camí molt interessant a la política catalana.

En primer lloc, eixampla la democràcia més enllà de la vida parlamentària. Aquest procés de negociació ha interpretat àmpliament la Constitució i l’Estatut d’Autonomia en relació a la representació que legitima la democràcia. Ha lligat la legítima representació dels interessos generals, que correspon als partits polítics, amb la representació institucional i amb la legítima representació dels interessos de part que duem a terme els sindicats i les patronals dels treballadors i treballadores, els uns, i els dels empresaris i empresàries, els altres. És a dir, els agents socials i econòmics més representatius del país.

Previ a les negociacions entre els grups parlamentaris, al Consell del Diàleg Social vam comprometre més de 3.600 milions d’euros en un acord que incrementa un 8% l'IRSC, i que assegura l'assignació dels 680 milions acordats en el Pacte Nacional per la Indústria, reforça els recursos per a la formació professional i garanteix les polítiques actives d'ocupació i la simplificació administrativa per la gestió de les empreses, entre altres compromisos amb la salut, l’educació i la protecció social.

Era un acord sense precedents, que enviava un missatge molt clar a la política. La societat catalana, la nostra economia, no podia acceptar un altre any sense pressupostos. La situació que pateixen milers de famílies per culpa dels increments de preus dels darrers anys i l’evolució del creixement econòmic, amb símptomes de fre en el creixement postpandèmic, requereixen polítiques públiques que comptin amb tot el potencial possible per dinamitzar el consum i la inversió, que mantinguin els forts ritmes de creixement en l’ocupació i, sobretot, que reforcin la forta millora de la qualitat de la contractació que ha incorporat la nova reforma laboral.

L’acord assolit pels partits que han representat en els darrers anys els pols antagònics de la política catalana significa també un canvi radical en positiu en relació a les prioritats polítiques, posant les qüestions econòmiques, les principals preocupacions actuals de les persones, al centre. Es tracta de donar resposta a la cistella de la compra, a l’escolarització dels nostres nens i nenes, a un sistema de salut que acabi amb el deteriorament de l’atenció primària o les llargues llistes d’espera. D’un sistema que lluiti contra la precarietat laboral, social i econòmica d'una societat malalta de pobresa i desigualtats.

Són uns pressupostos que miren en direcció esquerrana, uns pressupostos que han posat unes bones bases per afrontar els reptes estratègics que Catalunya espera en el futur més immediat. Ens preparen per afrontar un canvi de model productiu que incorporarà la revolució verda i digital que ens ha de posar a l’avantguarda d’Europa. I que aborden la recuperació de les retallades dels anys de crisi, reconstruint els pilars de l’estat de benestar social.

Vull destacar la iniciativa de la federació d’educació de CCOO de Catalunya d’impulsar amb un grapat d’entitats una iniciativa legislativa popular per tal d’assolir el 6% del PIB en despesa en educació. O els acords i negociacions dels sindicats del sistema de salut, especialment els majoritaris, amb l’acord a la sanitat concertada per millorar les condicions de milers de sanitaris i sanitàries en el camí d’harmonitzar les condicions dels professionals de la sanitat pública i els de la concertada, i reforçar el sistema de gestió pensant sempre en l’usuari, un signe més de l’indubtable compromís dels i les professionals de la sanitat amb la ciutadania. I l’impacte que tindrà l’acord de pressupostos en milers de famílies que, gràcies a l’increment de l’IRSC, podran accedir a la RGC i accedir a rendes per sobreviure a la pobresa.

Ara toca seguir donant respostes útils als ciutadans i ciutadanes. Les propostes polítiques al cicle electoral del mes de maig han de tenir en aquests acords un mirall. Cal més despesa en polítiques socials, reforçar les rendes de la classe treballadora per incrementar el consum intern de la nostra economia posar les persones al centre, lluitar contra les desigualtats i la pobresa, millorar el medi ambient i l’equilibri territorial. Hem de fer dels nostres pobles i ciutats espais de convivència, desenvolupament econòmic i nuclis culturals que tinguin el treball al centre i la sostenibilitat per bandera.

Però també en l’àmbit de l’empresa i el treball hem de fer els deures. La principal font d’ingressos de la gent és el salari. I aquí tenim un desequilibri important entre la mitjana dels increments salarials i els beneficis empresarials. Per tant, la negociació d’un nou acord interprofessional de Catalunya ha de tancar-se urgentment amb un acord que impulsi els convenis col·lectius a millorar el salari dels treballadors i treballadores catalanes, sobretot els que cobren menys. Cal que Catalunya es converteixi en un referent contra la precarietat laboral dins d'Espanya, amb empreses de més valor afegit i els millors indicadors de competitivitat. Perquè el treball de qualitat fa empreses de qualitat.

En definitiva, aquests pressupostos tenen l’oportunitat d’obrir una nova etapa a Catalunya, una etapa de progrés i de justícia social. No ho dubtin, el sindicat seguirà empenyent en aquesta direcció.