L'acord entre els Estats Units i l'Iran pot canviar moltes més coses. Si es confirmen els 14 punts de l'acord, suposarà una reducció enorme en el preu del petroli. D'aquí, l'impacte en positiu sobre la inflació, els tipus d'interès i el comerç internacional serà immediat.

Durant aquests mesos, l'estret d'Ormuz ha estat el punt més sensible del mapa econòmic mundial. Per allà passa una part decisiva del petroli i del gas natural liquat que consumeix bona part del món, especialment dirigit a la Xina i el Sud-est asiàtic. Cada amenaça sobre Ormuz es tradueix en una prima sobre el barril de Brent. I el preu del petroli ho acaba afectant gairebé tot: transport, alimentació, indústria, marges empresarials i expectatives d'inflació.

Per això aquest acord, de corroborar-se en els seixanta dies que ambdós països s'han donat, és una gran notícia. El memoràndum entre Washington i Teheran parla de reobertura de l'estret d'Ormuz, aixecament progressiu de sancions, normalització d'exportacions de petroli, supervisió nuclear, retirada parcial de forces i un paquet de reconstrucció econòmica per a l'Iran. El text encara és preliminar. Com dic, té un termini de seixanta dies per convertir-se en un acord definitiu. Però la ruta ja està marcada: passar de la confrontació a una possible integració parcial de l'Iran en els circuits comercials internacionals. És més que un acord de pau. Introdueix la cooperació internacional.

L'efecte sobre el cru és fonamental per reconduir la inflació, que començava a ensenyar les orelles. A Europa, on la inflació energètica des de la invasió russa d'Ucraïna ha fet mal, una estabilització del Golf Pèrsic té un valor enorme. Podrem tornar a mantenir els tipus d'interès més baixos, ara que el BCE acaba de pujar-los per temor al nivell de preus.

La ruta ja està marcada: passar de la confrontació a una possible integració parcial de l'Iran en els circuits comercials internacionals

També canvia el comerç internacional. Ormuz obert significa rutes més previsibles, assegurances marítimes més barates, menys retards i menys sobrecostos logístics.

Però potser l'efecte més profund es produeixi al mateix Iran. Un país sotmès durant anys a sancions, bloqueig financer i aïllament energètic podria tornar als circuits internacionals. El paquet de reconstrucció citat en el memoràndum, valorat en almenys 300.000 milions de dòlars, obre una finestra enorme: infraestructures, energia, banca, assegurances, transport, tecnologia, refinament, ports i telecomunicacions. Aquí poden aparèixer empreses internacionals i, previsiblement, també estatunidenques. Siguem cauts. Encara no hi ha una explotació conjunta del petroli ni una gestió econòmica tancada d'Ormuz. Però sí que s'intueix un marc d'entrada de capital i contractes on fins ara hi havia amenaça militar i sancions. Per això dic que aquests 14 punts són molt més que un alto el foc.

La història ofereix un precedent. Després dels acords de Camp David, Egipte va canviar la seva posició econòmica i geopolítica. Es va acostar a Occident, va rebre ajuda financera estatunidenca i va obrir una altra etapa regional.

I és que quan els grans acords de pau reordenen incentius i canvien aliances, permeten capturar la inversió internacional.

L'acord també pot influir en la guerra d'aranzels. Una energia més barata rebaixa costos a la indústria estatunidenca i europea i posa menys pressió a compensar-los amb barreres, subsidis o aranzels defensius. La geopolítica energètica i la guerra comercial guarden més relació de la que imaginem.

Ara bé, el gran interrogant serà la credibilitat. L'Iran haurà d'acceptar la supervisió nuclear real. Els Estats Units hauran d'aixecar sancions de forma veraç. Els països del Golf hauran de confiar que Ormuz seguirà obert. Israel haurà de calibrar la seva resposta.

Una energia més barata rebaixa costos a la indústria estatunidenca i europea i posa menys pressió a compensar-los amb aranzels

Els inversors no mouran fitxa fins que no comprovin primer que l'acord és ferm i, així i tot, esperaran prudencialment a comprovar que això va de debò i es manté en el temps.

Tot i amb aquests dubtes que exposo, em fa la sensació que l'escenari ha canviat i que, tant de bo, aquest pot ser el principi d'un gir en els inacabables conflictes de l'Orient Mitjà, regió que ja fa massa anys que funciona amb una prima de risc permanent sobre l'economia mundial.

Seria un grandíssim pas que una de les zones més sensibles del planeta comencés a actuar com a factor d'estabilització. Seria una grandíssima notícia i corroboraria que la globalització prossegueix el seu camí.

Les guerres, històricament, han malbaratat tots els intents del món d'unificar-se, de globalitzar-se. Tant de bo, per primera vegada, les guerres no demorin un món unit i col·laboratiu.