El passat 21 de maig de matinada, i després de diversos intents fallits i cinc hores de converses, es va assolir un pacte entre el Parlament Europeu i el Consell Europeu per donar el vistiplau al polèmic acord comercial que van tancar l’estiu passat a Escòcia la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president dels Estats Units, Donald Trump. Amb aquest pacte es pretén accelerar la tramitació europea de l’acord i acabar amb el retard d’unes negociacions difícils, que s’han produït enmig de reiterades amenaces del president nord-americà. De fet, ara manca la validació del pacte per part de la Comissió de Comerç Internacional de l’Eurocambra, l’aprovació pel Ple del Parlament Europeu entre el 15 i 18 de juny, i la ratificació dels estats membres, i tot això hauria de ser abans del 4 de juliol, límit imposat pel president dels Estats Units.

Cal recordar que la Unió Europea i els Estats Units representen el 43% de l’economia mundial i que les relacions comercials entre ambdós suposen gairebé el 30% del comerç global.

Valorar el pacte de manera concloent resulta difícil, atès que, a priori, l’acord comercial en qüestió és molt favorable -potser, fins i tot, massa- per als Estats Units, però la contextualització del mateix -i, també, del conflicte associat- permet arribar a conclusions que es poden qualificar de més realistes, ja que l’alternativa és, molt probablement, pitjor.

Una primera valoració, efectuada a cop d’ull, és que el pacte segella un acord que és asimètric i injust per als països comunitaris. S’aprova fixar un topall dels aranzels nord-americans sobre els productes europeus en un 15%, però, en canvi, es rebaixen els gravàmens comunitaris sobre els articles estatunidencs fins al 0%. Això contrasta amb la situació prèvia a la guerra proteccionista desplegada en els inicis de la nova legislatura del president Donald Trump, fa poc més d’un any, quan els aranzels dels Estats Units sobre la Unió Europea eren de mitjana d’un 4,8% i els d’aquesta sobre aquells de menys d’un 3%.

L’acord comercial entre la UE i els EUA és molt favorable -potser massa- per als Estats Units, però l’alternativa és, molt probablement, pitjor

El sentiment d’injustícia es pot estendre a un altre fet i és que l’acord se centra en productes industrials, àmbit en el qual les relacions comercials entre tots dos blocs són favorables per als països comunitaris, registrant un superàvit comercial de 198.000 milions d’euros el 2024, però no contempla els intercanvis en el camp dels serveis, clarament positius per als Estats Units, amb un saldo per a ells de prop de 148.000 milions d’euros el mateix any. Si se sumessin els dos saldos es palesaria un resultat més equilibrat en les relacions comercials, cosa que algunes parts en el conflicte no volen reconèixer, amb un import de 50.000 milions d’euros a favor de la Unió Europea.

Finalment, la injustícia de l’acord comercial també rau en la forma en la qual s’ha efectuat, que dona com a resultat un desequilibri comercial “imposat”. Forçat per continuades amenaces dels Estats Units, que s’iniciaren en el mes d’abril del 2025, amb una pujada d’aranzels de fins a un 20% en general (50% en productes de l’acer i de l’alumini), i que han seguit amb l’establiment d’una data límit per començar a aplicar plenament l’acord el pròxim 4 de juliol, exigència que si no es compleix conduirà a un increment dels gravàmens sobre els vehicles comunitaris de fins a un 25%.

Tanmateix, una reflexió de més profunditat i perspectiva sobre el pacte que dona el vistiplau a l’acord comercial permet qualificar-lo de relativament positiu. En primer lloc, el pacte entre els òrgans comunitaris dona seguretat al present i al futur de les relacions comercials entre tots dos blocs, acabant amb la incertesa que patien les empreses comunitàries -i, també, les nord-americanes- en el darrer any, quelcom continuadament manifestat per les firmes alemanyes. El pacte pretén definir un marc estable i previsible per als intercanvis, cosa que sempre és d’agrair pel bon funcionament de l’economia i que els canvis de criteri i la volatilitat de la política nord-americana, contra els seus compromisos passats i, en general, contra un ordre internacional basat en el multilateralisme, havien fet saltar pels aires.

A més, el pacte assolit estableix un topall màxim d’un 15% en els aranzels sobre els productes europeus, inferior al que anuncià l’Administració nord-americana l’any passat, i, sobretot, més baix dels que actualment pateixen els productes de l’acer i de l’alumini comunitaris o que els que podrien experimentar els vehicles si se superés la data del 4 de juliol.

Aquest, malgrat tots els seus defectes, és el menys dolent dels escenaris possibles: estabilitat a canvi de concessions!

Un altre argument que justifica la valoració relativament positiva del pacte és que la Unió Europea hi afegeix condicions, és a dir una sèrie de clàusules de salvaguarda i de mecanismes que es pretenen aplicar a l’acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units, i que milloren la proposta original donant més i majors garanties als països comunitaris. Així, es pot apuntar la clàusula de suspensió, que actuaria si els Estats Units incompleixen la seva part de l’acord, introdueix modificacions, discrimina operadors europeus o realitza amenaces comercials o d’altre tipus sobre la Unió Europea. En aquest sentit, la Comissió Europea pot suspendre l’acord si no s’eliminen els aranzels superiors al 15% sobre els productes de l’acer i de l’alumini abans del pròxim 31 de desembre. També cal esmentar la clàusula de caducitat, o clàusula sunset, per la qual l’acord entre ambdues potències finalitzarà el mes de desembre del 2029, un any després de l’acabament de la legislatura de president Donald Trump, data que pot ser prorrogable. Val a dir que l’Eurocambra es decantava per acabar amb l’acord el març del 2028. Finament, s’ha d’afegir que s’introdueix un mecanisme de salvaguarda segons el qual la Comissió Europea es compromet a elaborar informes trimestrals d’impacte i es preveuen mecanismes de seguiment i supervisió parlamentària. A més, si ho demanen diversos països, la indústria o els sindicats s’iniciarà una investigació per analitzar si l’augment d’importacions ha pogut afectar o amenaça de provocar greus efectes sobre les empreses comunitàries, i, si és així, es podrà suspendre totalment o parcialment l’acord comercial.

Tanmateix, ara cal veure la reacció de les autoritats nord-americanes a les noves clàusules i mecanismes pactats. De fet, el Representant de Comerç dels Estats Units, J. L. Greer, ja ha manifestat el seu disgust amb les condicions comunitàries. A més, no es pot oblidar la decisió de la Cort Suprema dels Estats Units contra l’autoritat legal que el president nord-americà va utilitzar per imposar aranzels. I, d’altra part, també s’ha d’esperar al que passi a la Unió Europea, amb el Ple de l’Eurocambra i el procés de ratificació de l’acord als diversos estats membres durant el mes de juny.

En aquest marc, convé destacar l’impacte directe que el conflicte aranzelari entre la Unió Europea i els Estats Units pot tenir ja sobre Catalunya. Les exportacions dirigides als Estats Units van patir un descens d’un 3,4% el 2025, amb una incidència força negativa en els apartats de perfumeria i cosmètica, manufactures de ferro, acer i productes metàl·lics i oli d’oliva, alhora que el total de les vendes catalanes a l’estranger va créixer un 0,6%. No obstant això, en els primers mesos d’enguany les exportacions als Estats Units s’han recuperat, amb un increment d’un 8,0% en el període gener-març. Tot això demostra la sensibilitat de l’economia de Catalunya a la marxa del conflicte comercial i la importància que l’estabilització de les relacions comercials transatlàntiques pot tenir per als sectors exportadors catalans, malgrat representar al voltant del 4% del total de les vendes a l’exterior.

En definitiva, una reflexió àmplia del pacte i de l’acord comercial permet relativitzar tant les crítiques com les postures partidàries, plantejant dues valoracions contraposades. D’una banda, una basada en la percepció subjectiva de la injustícia, en la comparació amb el passat, i en allò que hauria d’haver estat i no ha estat ni serà. I, enfront d’aquesta, l’altra fonamentada en el pragmatisme realista, en una visió pràctica i efectiva del futur, i en la lògica del mal menor. Com a conclusió final val la pena aplicar aquella famosa màxima popular que recorda que “més val un mal acord que un bon plet”. I aquest, malgrat tots els seus defectes, és el menys dolent dels escenaris possibles: estabilitat a canvi de concessions!