Enceto aquest article des de la més profunda impotència i indignació. I que a mi ara ningú no em surti amb allò d'“ens hem de reinventar” o “això és el progrés”. Milers de persones aniran al carrer mentre els directius, apoltronats en els seus despatxos de vidre, celebren amb somriures autosatisfets l’èxit del seu model d’eficiència. Amazon, una de les empreses més riques del planeta, ha anunciat un ERO que afectarà 1.200 treballadors de les seves oficines de Madrid i Barcelona. I ho justifica amb una frase que ja frega la indecència: “Cal adaptar-se als canvis que comporta la implementació de la intel·ligència artificial”. Traduït al llenguatge real: sobra gent, sobren vides, sobra humanitat.

Resulta insultant que una companyia que va tancar el primer semestre del 2025 amb més de 27.000 milions de dòlars de benefici net parli ara d’adaptació o d’eficiència. No hi ha cap crisi, només cobdícia. I rere cada “optimització de recursos” hi ha centenars, milers de famílies fent números, persones revisant la hipoteca amb el cor fet un puny i pares i mares que no saben què dir als fills. A cada correu de comiat hi ha una història de lleialtat que es paga amb indiferència.

I, malgrat tot, encara tenen la gosadia de parlar de “futur”, de “nova etapa”, de “transformació”. Doncs no, això no és futur, això és indiferència disfressada de progrés. No és una transformació, és una demolició. Rere aquests eloqüents discursos no hi ha sinó una operació de maquillatge per eixugar costos i inflar dividends. La IA és només la nova paraula màgica que ho justifica tot. Com anteriorment ho van ser la “crisi”, la “reestructuració” o “la globalització”. Canvien les paraules, però la víctima és sempre la mateixa: el treballador.

No parlem de coincidències. Amazon ha encetat un pla que afectarà prop de 14.000 empleats corporatius a escala global mentre justifica la decisió amb la “implantació de la intel·ligència artificial”. Al conjunt del sector tecnològic, més de 177.000 treballadors han perdut la feina aquest any. A Europa, s’han superat els 20.000 acomiadaments vinculats a reestructuracions “tecnològiques”. I, tanmateix, diversos estudis adverteixen que la relació entre IA i destrucció d’ocupació no és lineal: en alguns sectors, fins i tot, la IA podria haver ajudat a mantenir llocs de treball. El problema no és la tecnologia, és la manera com l’utilitzem: sense ètica, sense límits i sense responsabilitat.

L’eficiència ja no és un valor, és l’excusa que ho justifica tot

La paradoxa és grotesca. Ens venen que la IA farà créixer la productivitat, que ens alliberarà de les tasques mecàniques i permetrà centrar-nos en el que de debò importa. Fals. Les dades de la productivitat agregada a Europa i als Estats Units segueixen pràcticament estancades. El que sí que ha augmentat, però, és la desigualtat. Els beneficis de les grans corporacions creixen molt per damunt dels salaris, i el pes del treball en el PIB cau any rere any. L’eficiència ja no és un valor, és l’excusa que ho justifica tot.

Per tant, el problema no és la tecnologia. El problema és haver-la convertida en dogma, en excusa, en mecanisme de control. Parlen d’innovació, però en realitat el que practiquen és una nova forma de darwinisme digital, on sobreviuen els que controlen l’algoritme i desapareixen els que el nodrien amb la seva feina. No és cap revolució intel·ligent, és una depuració massiva de capital humà legitimada pel relat del progrés.

I no, que no ens repeteixin això que “ens hem de reinventar”. Que no ens prenguin per ingenus. Reinventar-se no omple la nevera ni paga el lloguer. Reinventar-se és la manera suau de dir “espavila’t tot sol, que nosaltres ja hem fet els càlculs”. És una burla per a milers de persones que avui viuen amb l’angoixa de no saber com serà el seu demà. Persones que durant anys han treballat amb professionalitat i compromís i que ara descobreixen que la seva experiència val menys que una línia de codi.

El que està succeint no és tan sols una qüestió laboral, és una qüestió moral. Hem normalitzat la deshumanització com si fos un pas natural del progrés. Ens hem acostumat a sentir que tot és “inevitable”, com si el futur fos una entitat que no es pot discutir. Però no hi ha res inevitable en la injustícia. Només hi ha decisions, interessos i covardia. Les empreses que acomiaden amb beneficis no estan adaptant-se a res: estan traint el pacte implícit que va fer possible el seu èxit.

Reinventar-se no omple la nevera ni paga el lloguer. Reinventar-se és la manera suau de dir “espavila’t tot sol, que nosaltres ja hem fet els càlculs”

La tecnologia havia de ser una eina per avançar, no una coartada per eliminar-nos. I si això és el que entenem per transformació digital, aleshores el futur serà un desert ple de pantalles. Ens hem deixat entabanar per la retòrica de la innovació sense preguntar-nos qui paga la factura.

El futur que s’està configurant té una olor estranya: la d’una societat que celebra l’avenç tecnològic mentre desmunta tot allò que ens feia humans. Ens diuen que la IA és imparable, que és l’evolució natural. Potser sí. Però si aquest progrés únicament beneficia una minoria i condemna la resta a l’oblit, potser el que està en joc ja no és l’ocupació, sinó la mateixa idea d’humanitat.

El nou capitalisme digital no necessita persones, només consumidors. Substitueix la vocació pel codi, l’experiència pel càlcul i la mirada per un algoritme. I tot això, sota el paraigua d’una innovació que no entén d’ètica. Aquesta és la gran metamorfosi: la utopia tecnològica que ens havien promès s’ha convertit en un darwinisme digital sense pietat.

Ja no és ciència-ficció. És el present. Milers de treballadors reals, amb noms i famílies i hipoteques, són avui víctimes d’un sistema que ha determinat que pensar ja no és rendible. Mentre els beneficis es multipliquen, l’ètica cau en oblit.

Així és el nou món: brillant, eficient i profundament inhumà