Com en tota revolució tecnològica, els avenços impliquen promeses d'eficiència, innovació i productivitat, però també desperten profundes preocupacions sobre l'ocupació, la justícia social i la dignitat humana. Aquesta inquietud no és només d'experts tècnics o treballadors desplaçats. El tot just electe papa Lleó XIV, en assumir el seu càrrec, va advertir que, igual com la primera revolució industrial va reconfigurar el món laboral, la IA planteja una amenaça al treball entès com un dret, i com a expressió de la dignitat humana.

La seva declaració no és trivial. Quan el màxim líder de l'Església catòlica alerta sobre els riscos de la IA per a la justícia i el treball, sumat a les dades de contractació i acomiadaments que dona el sector privat, ens obliga a repensar el rumb ètic i polític de la transformació digital que vivim. Perquè el problema no és la IA per si mateix, sinó quin tipus de societat estem construint amb ella. Una que empodera tots, o una que exclou encara més a qui ja es troben en desavantatge?

Fractura digital: la desigualtat abans de l'algoritme

El grup de treball "Garantia d'inclusió i accessibilitat d'IA en entorns laborals" del projecte d'investigació "cAIre" de OdiseIA i Google Charity, va abordar aquesta problemàtica amb especial mirada en els grups vulnerables. Per comprendre l'impacte real de la IA, és fonamental partir d'una veritat incòmoda: milions de persones al món ni tan sols tenen accés a internet. Aquesta fractura digital no només impedeix l'accés a eines bàsiques de comunicació i educació, sinó que condemna vastos sectors a la irrellevància digital.

La intel·ligència artificial, sense connectivitat, és un luxe distant. Així, abans de parlar d'automatització o eficiència, hem de reconèixer que la IA pot eixamplar encara més les desigualtats existents, en deixar fora dels seus beneficis comunitats senceres. No podem construir un futur just si bona part del món ni tan sols pot participar en la conversa.

Inclusió o exclusió al món laboral?

Segons ells avenços del projecte d'investigació esmentat, en l'entorn laboral, la IA té un doble tall: pot ser una eina poderosa per a la inclusió, o una força cega que reprodueix i amplifica els biaixos. D'una banda, els algoritmes ben dissenyats poden ajudar a eliminar prejudicis en processos de contractació, avaluar l'acompliment amb criteris objectius, i facilitar l'accessibilitat per a persones amb discapacitats. Tecnologies com el reconeixement de veu o els assistents virtuals ja permeten una participació d'empleats més gran amb diferents capacitats.

Però aquest potencial només es concretarà si la IA s'implementa amb ètica, transparència i supervisió humana, per això, tal com assevera el projecte, les auditories algorítmiques obligatòries són vitals per a aquesta implementació inclusiva. Altrament, correm el risc d'automatitzar la discriminació. Si les dades amb què s'entrenen els sistemes reflecteixen desigualtats passades —com passa amb freqüència—, la IA no farà més que perpetuar-los. Com adverteix el projecte cAIre, necessitem marcs ètics sòlids que garanteixin la responsabilitat (accountability) dels qui dissenyen i apliquen aquests sistemes.

Cap a una IA inclusiva i humanista

Per construir entorns laborals inclusius en l'era de la IA, les organitzacions han d'adoptar polítiques actives d'inclusió, accessibilitat i equitat. Això implica invertir en formació digital, adaptar espais i eines a persones amb diferents capacitats, i fomentar la diversitat en tots els nivells jeràrquics. La inclusió no és només un acte de justícia, sinó una estratègia d'innovació: equips diversos prenen millors decisions, retenen més talent i tenen més impacte social.

La intel·ligència artificial no ens reemplaça del tot, però ens descol·loca. Desplaça el centre de gravetat del valor: des del coneixement tècnic cap a la humanitat mateixa. Per això, més que preguntar-nos com competir amb ella, ens hauríem de preguntar cap a on migrar com a espècie treballadora i pensant. Què significa ésser humà quan les màquines també escriuen, raonen i resolen problemes?

La resposta no serà immediata, ni serà igual per a tothom. Però sembla clar que estem entrant en una nova era on el pensament ja no serà monopoli humà. I això, lluny de buidar-nos de propòsit, pot empènyer-nos a reconfigurar-ho. Si deixem que les màquines siguin màquines, potser podem, per fi, redescobrir el que significa ser humà. La pregunta que ens planteja aquesta revolució no és si la IA pot fer el feina que fan els humans, sinó qui estem deixant enrere mentre ho fa.