Els tancaments de fàbriques anunciats en les últimes setmanes són, per alguns economistes, simptomàtics, i per a d’altres, més anecdòtics, però tots els consultats per ON ECONOMIA coincideixen que la llavor del problema és europea. La zona zero de la crisi és Brussel·les i una regulació massa exigent per a un món global, que resta competitivitat a la indústria. La farmacèutica ho va posar clarament de manifest en el FOCUS ON celebrat aquesta setmana i els tancaments són un mal auguri, però els experts també apunten que hi ha altres factors, però confien que tingui solució.

“Estem arribant a un punt de col·lapse i no s’aguanta més”, adverteix Pau Vila, president de l’Institut Ostrom, sobre la situació de la indústria a la Unió Europea a causa de les exigències en sostenibilitat, malgrat que entén i comparteix l’objectiu. “Ni mediambientalment té sentit, no podem pretendre ser el Robin Hood del món, perquè el pes de la UE en les emissions del món és el que és, entre el 8 i el 9%. Fer això si ningú et segueix, és contraproduent, perquè si externalitzem la producció al Marroc, la Xina o Bangladesh, allà en lloc de produir amb gas, cremen carbó, i es contamina més”.

I és que no s’exigeix el mateix als productes que s’importen de fora de la UE, perquè no es pot controlar: “Cada empresa europea gasta milions a l’any en drets d’emissió de CO2, però al producte que entra de fora no se li exigeix, llavors serà més competitiu”. El president de l’Institut Ostrom, empresari i col·laborador d'ON ECONOMIA creu que “Europa ha fet el click, perquè Draghi ha avisat que no s’està fent res, i està en mode pànic, però té unes estructures tan grans que funcionen per inèrcia”.

Salvador Guillermo, director d’Economia i Estudis de Foment del Treball, tampoc hi veu gaire solució, però insta a pactes globals. “Això és com una comunitat de veïns, s’han de prendre les decisions per majoria i complir-les. El problema és quan no hi ha comunitat de veïns”, lamenta. Coincideix amb Vila que “a Europa ens hem fet trampes al solitari, perquè hem anat reduint la producció de CO2 perquè una part de la producció se n’ha anat al sud-est asiàtic”.

"No podem ser el Robin Hood del món, perquè el pes de la UE en les emissions del món és el que és", adverteix Pau Vila

“L’objectiu lloable de reduir emissions fa que algunes empreses no puguin competir. Cal veure com compensem la falta de visió mediambiental dels països dels quals importem. Hem de demanar competir amb les mateixes condicions, però no pots posar aranzels perquè no ets l’amo del mercat, només tens un tros del pastís. Europa va perdent pes, però encara ens pensem que podem dir als altres què poden fer”, conclou el directiu de Foment.

Carles Mas, director de l’àrea d’Economia i Empresa de Pimec, posa sobre la taula que “el trilema del sector industrial, la productivitat, la transició ecològica i la resiliència, no són compatibles a la vegada”, perquè “si prems molt en l'ambiental pots perjudicar la productivitat i la resiliència”. La transició energètica és “totalment necessària, però a la velocitat que es col fer, no hi ha demanda que pugui pagar-ne el sobrecost que té per a les empreses”.

En la solució, coincideix amb Vila que cal frenar: “No es tracta de fer marxa enrere, sinó de no anar més enllà d'on es pot. Els estàndards europeus de lluita contra el canvi climàtic són encertats, però no podem accelerar més, perquè fa que les empreses siguin menys competitives”. Confia, però, que la indústria europea es modernitzarà i canviarà en els pròxims 10 anys.

Carlos Puig de Travy, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, és més optimista: “No veig un problema industrial català. L’any passat, la producció industrial va créixer igual que el PIB. Això vol dir que la indústria catalana no ha perdut pes, l’ocupació no baixa. Tenim futur, tenim una base per créixer. I els tancaments de fàbriques no els veig estructurals, veig alguns sectors molt afectats, com el plàstic”.

Això no obstant, coincideix amb el diagnòstic sobre la UE: “Ja saps com està Europa, està plasmat als informes Draghi i Letta. Hem de guanyar competitivitat si volem competir amb el mercat de la Xina i els EUA. Tenim una competència brutal i hem de reduir càrregues administratives, intentar que la normativa mediambiental no afecti tant”.

Els problemes particulars de Catalunya i Espanya

Fent el zoom cap a Espanya i Catalunya, els economistes també hi veuen problemes més particulars. Pau Vila fa la metàfora de les nines russes: “Cada administració hi posa una capa més de dificultat. A Catalunya és la urbanística, costa molt fer qualsevol cosa en l'àmbit urbanístic”.

Salvador Guillermo i Carles Mas assenyalen la manca de dimensió de les empreses, que si ja és un problema per a la UE en comparació amb els Estats Units i la Xina, a Catalunya encara són més petites. El directiu de Foment en responsabilitza el fet que “durant molts anys, la indústria no ha estat una preferència política” ni al continent ni a casa nostra.

“Els polítics catalans, especialment a Madrid, abans CiU, ara Junts, sempre han defensat l’economia productiva, però els polítics espanyols hi ha tingut poca sensibilitat”, afegeix Guillermo, que defensa el Pacte Nacional de la Indústria com una via per resoldre el “problema greu de dimensió empresarial”.

“Els polítics catalans sempre han defensat l’economia productiva, però els polítics espanyols hi ha tingut poca sensibilitat”, creu Salvador Guillermo

Carles Mas apunta un altre factor: “El fet d'anar perdent centres de decisió arrelats al territori”, en part “pel relleu generacional” de fa que moltes empreses acabin canviant de mans. “Una empresa catalana pot estar en 150 països, però si el centre de decisió està aquí és on es crea el valor afegit màxim. No és que es tanquin empreses, que és preocupant, sinó que es venguin a fons estrangers”, conclou.

Puig de Travy confia en el futur de la indústria catalana, però avisa que “necessitem un entorn regulatori estable, previsible, que faciliti la recerca; els poders públics han d’ajudar les empreses a invertir, i també és vital la modernització de l’administració i les infraestructures”. El degà del Col·legi d’Economistes creu que “el sector industrial està en plena transformació i cal un canvi de model productiu cap a sectors de més valor afegit, més innovació, fomentar el talent i col·laboració, fer més aliances”.