Europa té pànic. Si llegim la premsa financera tradicional, com l'anàlisi recent del Financial Times, el continent s'enfronta a una apocalipsi matemàtica. Els governs estan desesperats perquè els comptes no surten, hi ha massa jubilats i molt pocs joves treballant.
Però mentre els polítics i economistes discuteixen si hem de treballar fins als 70 anys o importar milions d'immigrants, cometen un error garrafal. Mirant pel mirall retrovisor per conduir cap al futur, "pensant sense pensar".
El debat sobre les pensions ignora l'elefant, o millor dit, el microxip, a l'habitació: la intel·ligència artificial (IA). I fer càlculs econòmics avui ignorant la IA és com planejar un dia de platja assumint que el sol desapareixerà. És absurd, contrafàctic i, en suma, suïcida.
L'esquema Ponzi al descobert
El sistema de pensions europeu és, tècnicament, una estafa piramidal o un esquema Ponzi legalitzat. El va inventar Otto von Bismarck al segle XIX, una època en què la gent tenia molts fills i es moria aviat. El sistema funciona mitjançant el "repartiment" o pay-as-you-go.
Així, els diners que li prenen avui al treballador jove no es guarda en una caixa forta per al seu futur, sinó que s'utilitza immediatament per pagar al jubilat actual. Això funciona de meravella sempre que n'hi ha molts "nous inversors" joves entrant a la base de la piràmide per sostenir els pocs vells que arriben al cim.
Però la base de la piràmide ha desaparegut. A Espanya i Itàlia, la taxa de natalitat és d'1,2 fills, molt per sota del necessari per mantenir la població. La demografia europea és ara un edifici amb els fonaments podrits i el pis de dalt cada cop més pesat. La solució dels buròcrates? Pujar l'edat de jubilació o apujar impostos. És a dir, esprémer més els pocs que queden.
L'error de mirar enrere
Aquí és on l'anàlisi tradicional falla. "El problema bàsic és que l'economia no ha crescut prou", diuen els experts. I miren cap enrere, a les dades històriques, per predir el futur. Això és un error lògic, ja que tot passat emprat per predir un futur innovador és un contrafàctic. És basar l'estratègia en un món que ja no existeix.
Imagineu que demà s'anuncia que el sol deixarà de brillar. La reacció lògica dels buròcrates europeus seria calcular quantes tones de crema solar estalviarem. No! Si no hi ha sol, la crema solar és irrellevant. De la mateixa manera, si tenim IA, la vella equació de "força laboral humana = riquesa nacional" deixa de ser vàlida.
La IA: el sol que es neguen a veure
L'article del Financial Times esmenta la "baixa productivitat" i el "baix creixement" com a causes del problema, però ignora sistemàticament l'única eina capaç de trencar aquesta tendència. La IA desacobla la producció econòmica de la quantitat d'humans treballant. En el model antic, el de Bismarck, per pagar una pensió es necessitaven tres treballadors fabricant cargols. Si hi havia menys treballadors, es produïen menys cargols i el sistema col·lapsava.
En el model nou, el fàctic, un sol sistema d'IA o un robot produeix el mateix que 100 treballadors, treballant 24 hores al dia, sense sindicats, sense cansament i sense cobrar pensió. Si la productivitat es dispara gràcies a la tecnologia, no importa que hi hagi menys joves. El que importa és com es distribueix la riquesa que generen les màquines.
La ceguesa voluntària
Per què ningú no parla d'això? Per què la solució proposada és sempre el dolor de treballar més anys i cobrar menys? Perquè és més fàcil administrar la misèria coneguda que apostar per l'abundància desconeguda. Els polítics europeus discuteixen pujades d'impostos als treballadors en lloc de fer una anàlisi sobre com gravar la productivitat dels robots i els algoritmes.
Europa està obsessionada amb "tapar forats" en un vaixell de vela, quan ja s'ha inventat el motor de reacció. Cal suggerir que la solució és la immigració massiva o l'austeritat és no entendre que el treball humà, tal com el coneixem, va canviar de naturalesa.
El sistema de pensions actual és mort perquè falta imaginació. Fer càlculs basats en la demografia de 1950 a l'era de la IA és l'acte final d'una burocràcia que prefereix enfonsar-se amb el vaixell abans que admetre que el mapa ha canviat. No necessitem més nens per pagar les pensions del futur; necessitem més xips, més energia i, sobretot, líders que entenguin que el sol continua aquí, encara que ells tanquin els ulls.
Les coses com són