Recentment, el Vaticà ha publicat Magnifica Humanitas, la primera encíclica de Lleó XIV, que fixa posició de la doctrina social de l'Església davant la intel·ligència artificial. La data de la signatura, però, no és casual: el 15 de maig feia 135 anys de Rerum Novarum, el document  amb què Lleó XIII va abordar els drets i deures del capital i dels treballadors. Si aquell text va contribuir a ordenar  una societat industrial, aquest s’adreça al capitalisme dels algorismes.  

Ara el motor del canvi ja no és públic  

La diferència de contextos és important. Si bé a finals del segle XIX els principals interlocutors eren institucionals i socials, els diàlegs que calen ara han d’anar més enllà. L'encíclica ho diu sense matisos al paràgraf cinquè: “en el passat, eren principalment els estats els que impulsaven i orientaven la innovació. Avui, en canvi, els principals motors del desenvolupament són actors privats, sovint transnacionals, dotats de recursos i capacitat d'acció superiors als de molts governs".  

És una constatació breu, però desplaça el destinatari de manera clara. Si qui mou aquesta transformació és, en bona part, l'empresa privada, sembla ineludible que també tingui una part rellevant de responsabilitat. Lleó XIV no parla de la IA com d'una preocupació que pugui afectar només els reguladors i els tècnics, sinó que  interpel·la, també, educadors, treballadors i empresaris. Així, els directius no som espectadors del marc que  arriba: en som corresponsables.  

I corresponsabilitat, en aquest context, vol dir anar més enllà d'adaptar-nos al que ens vindrà donat. Vol dir reconèixer que part d'allò que vindrà es configura, ara, en les decisions empresarials. Un nombre creixent d'empreses ja ho ha entès i comença a transitar els primers marcs propis d'ús responsable de la IA. Més enllà de ser una resposta concreta, penso que són els fonaments sobre els quals es construirà el futur.  

Babel o Jerusalem  

L'encíclica recorre a dues imatges bíbliques. Babel: una torre que es construeix amb una sola llengua, una sola  tecnologia, una sola direcció, perseguint l'eficiència màxima. I Jerusalem: una ciutat que es reconstrueix a poc  a poc, per fragments, amb allò que Nehemies anomena "a cadascun el seu tram de muralla": responsabilitat distribuïda i plural.  

Llegit amb mirada empresarial, aquest contrast ens pot evocar aproximacions ben diferents. Tota empresa que avui desplega IA pot estar triant, encara que no en sigui conscient, entre construir Babel o reconstruir Jerusalem. Babel, com a representació de l’optimització a qualsevol cost i el desplaçament del judici humà. Jerusalem, com a representació de la comunitat, on cada part de l'organització assumeix la responsabilitat sobre el seu fragment amb criteri i amb la persona al centre, fins i tot quan això vol dir anar més a poc a poc.  

De la imatge a la pràctica  

Si la imatge de Jerusalem resulta atractiva, la pregunta esdevé llavors concreta: què conté exactament el tram de muralla d'un directiu davant la IA? Apunto tres elements, encara que segur que n'hi ha més.  El primer és la governança des del primer dia, no quan arribi el primer problema. L'encíclica dedica un apartat  complet a la responsabilitat: com es poden controlar i qüestionar les decisions dels models, qui rendeix  comptes d'aquestes, i com es poden reparar els danys que se’n puguin derivar. Quan la IA passa d'assistir a executar, deixar aquestes preguntes per a després és, simplement, una opció imprudent, fins i tot  irresponsable.  

El segon és reconèixer que triar tecnologia té a veure amb els valors. Lleó XIV ho expressa amb precisió: tota  tecnologia té implícites decisions i prioritats, amb implicacions en el que mesura, el que ignora i el que optimitza. L’elecció de tecnologia, doncs, no és neutra: cada model que incorporem a la nostra empresa porta en si una visió del que és rellevant i del que es descarta. La tria ja no és només funcional, sinó que té  implicacions morals.  

El tercer és cuidar les persones, no només els processos que transformem. La IA pot fer més productiva una organització i, alhora, deixar-la més fràgil si oblidem que el canvi tecnològic és sempre un canvi humà. En aquest  sentit, l'encíclica recorda la importància de la dignitat del treball i la capacitat de cuidar els uns dels altres com  a dimensió essencial de la nostra humanitat.  

Una responsabilitat que no podem delegar  

Ben segur que Magnifica Humanitas serà llegit com un text d'inspiració religiosa, ètica i moral. Més enllà d'això, penso que el que aquesta encíclica afegeix al debat empresarial sobre IA no és només un missatge  espiritual, sinó també una constatació i una assignació explícita de responsabilitat al poder econòmic.  

Part d'aquesta responsabilitat, però, és menys evident del que sembla. Lleó XIV recorda que demanar  prudència, controls rigorosos i, quan calgui, un cert alentiment no és estar en contra del progrés. És, més aviat, reconèixer que hi ha un desequilibri entre la velocitat amb què avancen les tecnologies i el ritme amb què  maduren les normes, les institucions i les consciències que les han de governar.  

I justament és aquesta lectura la que inverteix una intuïció habitual. La pressió de mercat ens fa identificar el lideratge amb la velocitat. Qui no corre, perd. Però aquí l'encíclica suggereix el contrari: en certs moments, qui  manté el ritme just protegeix més valor del que captura qui corre. No és resistència al canvi; és discerniment  sobre el ritme.  

Davant d’això, la pregunta es torna inevitable: quin és el nostre tram de muralla? L'estem construint?