La intel·ligència artificial, com ha succeït en molts sectors, s'ha convertit en una eina revolucionària i transformadora en la indústria del videojoc. Ha accelerat processos creatius, ha facilitat noves dinàmiques narratives i ha obert la porta a formes inèdites d'interacció amb el jugador amb experiències cada cop més personalitzades.
No obstant això, aquesta irrupció també ha encès moltes alarmes a escala reguladora i ha situat la indústria del videojoc al centre del focus mediàtic comparable al qual tradicionalment es reservava a les xarxes socials o a les grans plataformes tecnològiques. Això fa que avui dia a la indústria s'exigeixi, als diferents actors, un rigorós control jurídic i una governança capaç d'anticipar riscos abans que es converteixin en crisis immanejables.
En producció, la IA s'ha introduït amb total naturalitat: generació de concept art, veus sintètiques per a fases de prototipat, eines d'animació assistida o sistemes de QA automatitzats. Al mateix temps, en l'entorn de joc el seu paper s'ha tornat clau per detectar toxicitat, moderar converses de veu o identificar patrons inusuals o sospitosos en economies internes. Tanmateix, aquesta mateixa versatilitat ha multiplicat les preguntes de caràcter legal en relació amb riscos de compliment normatiu. S'estan tractant dades personals, o fins i tot biomètriques, sense base legal suficient?, D'on procedeixen els datasets? Hi ha biaixos de discriminació? Els models poden reproduir obres protegides?
Ja no parlem d'un mer risc abstracte tal com demostren les sancions imposades a Epic Games per deficiències en privacitat infantil, els casos de grooming en plataformes que permeten interacció entre menors i adults, o la filtració de materials confidencials en grans estudis com Rockstar han demostrat que l'impacte reputacional pot assolir dimensions globals en qüestió de poques hores. En aquest context, el regulador —a Europa i fora d'ella— està especialment atent a com s'usa la IA en el gaming i sobretot en relació amb els menors d'edat. A Espanya, el legislador planteja imposar multes per no activar mecanismes de protecció infantil en xarxes, videojocs o aplicacions. Per la seva banda, també la premsa s'ha tornat molt més incisiva a l'hora d'exigir explicacions als diferents actors del mercat del videojoc.
Les autoritats europees posen el focus en tres dimensions essencials. La primera és la protecció de dades. Qualsevol estudi que tracti informació de jugadors, especialment si hi ha menors, ha de poder acreditar una base jurídica clara i sòlida, mecanismes reals de minimització i sistemes de verificació d'edat reals que vagin més enllà de les meres declaracions d'usuari.
La segona és la transparència algorítmica, un concepte del qual sentirem parlar cada cop més i que en síntesi és fer visibles i comprensibles els factors que influeixen en les decisions preses per algoritmes. Així, el marc regulador europeu es dirigeix cap a un escenari en què els estudis hauran d'explicar quins models utilitzen, com i per a què els fan servir, amb quins límits i sota quins controls humans. Això requerirà per part dels estudis la implementació d'auditories internes i un seriós treball de documentació de processos.
La tercera és la propietat intel·lectual: si la IA participa en la creació d’assets, caldrà acreditar que els models no infringeixen drets aliens i que l’empresa pot demostrar la titularitat de cada element del joc. A tot això s’hi suma el creixent interès mediàtic pels efectes de la IA en la comunitat. La moderació és un terreny especialment sensible.
Davant d’incidents d’assetjament, discriminació o comportaments abusius, la primera pregunta que plantegen els periodistes és senzilla: què va fallar i per què. Els estudis que compten amb protocols interns clars, criteris de moderació híbrida i sistemes d’actuació ràpida poden controlar la narrativa i minimitzar danys; aquells que depenen exclusivament de solucions automàtiques solen quedar exposats a riscos.
Aquest és el nou entorn i la nova realitat a la qual els estudis han d'adaptar-se si volen minimitzar riscos legals i reputacionals; el compliance ha deixat de ser un mecanisme defensiu per convertir-se en un avantatge competitiu. Els estudis que aspiren a publicar globalment, a atraure inversors o a participar en operacions corporatives han de demostrar que tenen un marc de governança sòlid davant l'ús de la IA. Això implica disposar de polítiques internes que delimitin quines eines estan autoritzades, quins processos requereixen intervenció humana, quina traçabilitat s'ha de conservar i com s'assegura la legalitat de cada asset generat.
No hem de perdre de vista mesures complementàries que ajuden a construir confiança en l'estudi: seguretat informàtica, assegurances de responsabilitat que cobreixin fallades tecnològiques i un sistema de resposta davant d'incidents capaç d'actuar amb rapidesa i transparència. El que està en joc és més que el compliment normatiu si el que vol l'estudi és créixer o evitar conseqüències legals que poden suposar-ne el final. És la capacitat d'un estudi per competir en un mercat global on els estàndards s'endureixen i on el creixement depèn, cada cop més, de proporcionar confiança a partners, plataformes i usuaris.