Imaginem que ja no és necessari preguntar a ningú com se sent, si està cansat, motivat, avorrit o entusiasmat. Que ja no depenem d'enquestes, entrevistes o focus groups per saber el que de veritat li passa a una persona. Un grup d'investigadors a la Universitat de Texas va desenvolupar un dispositiu que serà la clau per obrir aquesta porta: un tatuatge electrònic, fi com un adhesiu transparent, que s'adhereix al davant i és capaç de registrar, en temps real, l'activitat neurològica i els moviments oculars de qui el porta. És lleuger, còmode, sense fil i s'adapta com si fos un apòsit. El seu aspecte recorda a un pegat decorat amb fines línies negres que convergeixen en un petit quadrat blau en el centre del front.

La IA al teu cervell humà

La tecnologia disponible per observar l'activitat cerebral són l'electroencefalografia, la ressonància magnètica i la magnetoencefalografia, entre d'altres. En aquestes la persona ha d'ingressar a un complex aparell o es posicionen elèctrodes al cap. Això allunya l'individu d'una situació normal, la qual cosa altera la funció intel·lectual. D'altra banda, la presència d'aquest nou dispositiu es pot obviar, cosa que permet la funció neuronal ordinària, la qual cosa dona com a resultat registres fidedignes. Mentrestant, el veritablement important no és la seva aparença, sinó el que permet fer.

Durant les proves, els voluntaris que van utilitzar aquest e-tatuatge van ser sotmesos a tasques de memorització amb diferents nivells de dificultat. Mentre més complexes eren les seqüències de lletres a recordar, més intensa era l'activitat cerebral registrada pel dispositiu. Gràcies a un model d'aprenentatge automàtic, el sistema va estimar amb bastant precisió l'esforç mental implicat en cada moment. Això, que fins ara només podia saber-se mitjançant qüestionaris subjectius i a posteriori, es mesurava aquí de manera objectiva, immediata i sense necessitat d'interrompre l'usuari. L'interessant és que aquest tipus d'estimació és útil no només en un laboratori. Si es perfecciona —i tot indica que així serà— permetrà que es detecti, amb una precisió sense precedents, en quin estat mental es troba una persona en qualsevol situació.

Aquesta informació té un valor que va més enllà del món acadèmic o mèdic. Estem davant de la possibilitat de determinar, per exemple, en quins moments un consumidor està receptiu i quan està mentalment saturat. Les empreses en els negocis de contingut, productes, o serveis, sabran en quin segon exacte una persona comença a desconnectar-se, a avorrir-se, a sentir-se incòmoda, fins i tot abans que ella mateixa ho sàpiga. Ja no farà falta fer preguntes, ni dependre del que algú diu. Perquè, la gent parla per raons infinites. Perquè no sap el que sent, ho ha oblidat, vol quedar bé, està de mal humor, se sent obligat o no té les paraules. Les paraules, al cap i a la fi, enganyen. El llenguatge és tot just una interfície limitada amb la qual traduïm el nostre món intern. I, és imperfecta, distorsiona, amaga, exagera o trivialitza.

Models de llenguatge

Aquí és on aquest tipus de tecnologia marca un abans i un després. Perquè permet prescindir de les paraules com a única font d'informació sobre el món intern. I aquest és precisament el límit actual dels models de llenguatge, o LLM per la seva sigla en anglès.

Un LLM —habita exclusivament en l'univers de les paraules. Aprèn del que diem, no del que ens passa. S'alimenta de textos, no d'estats mentals. Però si a aquest model se'l pogués connectar, per via de sensors com aquest, als senyals directes del cervell humà, llavors la seva capacitat d'interpretar, predir i generar respostes es veuria amplificada de forma radical. Encara que el LLM continuaria movent-se dins del llenguatge, aquesta connexió amb el no dit, amb la qual cosa és més enllà de la paraula, li donaria un avantatge decisiu. Seria com llegir no només els llibres, sinó també les emocions de qui els va escriure.

Des d'un punt de vista econòmic, aquesta tecnologia obre la possibilitat de mapar el comportament cognitiu de grans grups de persones, i això permet saber, per exemple, quants empleats estan realment concentrats, quants estan operant en manera automàtica, quants estan a punt de la fatiga. En el vocabulari de "la Teoria miosàlgia", parlo d'identificar quan una persona es troba en un estat d'automatisme funcional, la qual cosa podríem cridar un estat somnàmbul: aquell en què les accions s'executen inercialment sense consciència plena, com a rutines internalitzades que ja no requereixen esforç cognitiu. Segons diversos estudis aquest estat somnàmbul consumeix a penes un 10% de l'energia mental que es necessita per resoldre problemes nous, és a dir, situacions amb més d'una opció viable.

El pas clau és que el tatuatge electrònic traça una cartografia d'aquests estats. Saber quan una persona està improvisant, creant, reflexionant i quan està simplement reproduint una seqüència apresa. Per a la gestió del temps, dels recursos humans, del màrqueting, de l'entreteniment, això representa un salt quàntic. Un creador de continguts podrà saber en quin punt del seu vídeo l'espectador desconnecta, perquè el seu cervell el delata. Una empresa dosificarà la complexitat d'una tasca segons la corba d'esforç cognitiu de l'empleat, optimitzant l'eficiència sense esgotar recursos mentals. Fins i tot, en l'àmbit educatiu, aquesta tecnologia detectarà en temps real si un estudiant comprèn un concepte, si ha perdut el fil o si està repetint mecànicament sense entendre, així que quan aquests siguin ben aviat reemplaçats per la IA, serà més àgil el procés.

Tot a l'abast d'un tatuatge electrònic

La tecnologia encara té limitacions: l'e-tatuaje només mesura l'activitat a la regió frontal del cervell, i les seves proves s'han fet en entorns controlats. Però tot indica que el camí està traçat. Amb dispositius precisos, barats i portàtils, ens apropem a un punt en el qual les dades neurocognitives seran una capa més de la interfície humana. No per substituir-nos, sinó per revelar amb més claredat el flux ocult de la nostra consciència. Estem entrant en una era on les màquines ja no processaran el nostre llenguatge, sinó que començaran a entendre els silencis, els titubejos, la fatiga, el dubte i l'atenció. On l'estat somnàmbul —aquesta regió grisa de l'automatisme quotidià— deixarà de ser invisible. I on, per primera vegada, el llenguatge deixarà de tenir el monopoli de l'expressió humana. Perquè la gent diu coses, però el seu cervell sempre diu la veritat. Les coses com són.