S'instal·la una paradoxa desconcertant fins i tot per a aquells que segueixen de prop l'economia i la tecnologia. Els indicadors macroeconòmics mostren solidesa, els mercats borsaris baten rècords impulsats per les grans empreses d'intel·ligència artificial i la inversió en infraestructura digital creix a una velocitat inèdita. No obstant això, el clima social s'omple d'incomoditat, dubtes i una sensació persistent de pèrdua d'estabilitat. Enquestes de confiança revelen que part de la població se sent inquieta davant la intel·ligència artificial (IA), fins i tot entre persones familiaritzades amb el món digital. Aquesta tensió entre prosperitat econòmica i malestar subjectiu exigeix una explicació més profunda que la que sol oferir la narrativa tradicional.

La interpretació més difosa sosté que l'ansietat prové d'una bretxa cultural. La tecnologia avança a una velocitat que excedeix la capacitat d'adaptació del públic general i genera una barreja de por, desinformació i resistència. Segons aquest enfocament, aquesta reacció no seria diferent de les respostes històriques davant innovacions innovadores com l'electricitat o la computació. El problema d'aquesta explicació és que no arriba a desxifrar el que succeeix. No explica per què la incomoditat augmenta fins i tot entre persones amb alta alfabetització digital. Tampoc justifica per què aquesta tecnologia genera una inquietud tan marcada en comparació amb altres.

La idea d'una població "que no entén" falla perquè ignora que el fenomen es repeteix en tots els nivells educatius, entre treballadors, professionals i directius. La lectura convencional identifica el símptoma, però no el mecanisme. El que falta és un model que descrigui com les persones organitzen la seva vida quotidiana i quin és l'impacte real d'una tecnologia que intervé directament en aquest ordre. Aquesta peça apareix quan la situació s'analitza des de la teoria misàlgica. Aquesta teoria parteix d'una premissa diferent de l'habitual.

No considera que els éssers humans organitzin la seva vida buscant felicitat, progrés o realització, sinó que administren de manera constant diferents formes de sofriment. Cada hàbit, rutina i rol funcionen com a mecanismes d'alleujament que distribueixen tensions internes, estabilizan expectatives i permeten anticipar càrregues futures. La vida quotidiana és un equilibri entre sofriments inevitables i alleujaments construïts. En aquest marc, el treball ocupa una posició central. No és només una font d'ingressos, sinó un dispositiu estructurador que organitza temps, esforços i frustracions de manera previsible.

Una feina funciona com un sistema intern d'amortiment. Ordena el sofriment associat a l'esforç diari, permet projectar plans, ofereix rutines estables i estableix límits clars. Aquesta funció estabilitzadora és invisible quan tot marxa bé, encara que es torna evident quan es veu amenaçada. La irrupció de la IA modifica aquest sistema introduint l'automatització en tasques cognitives. Això altera l'arquitectura d'alleujaments sobre la qual cada individu recolza el seu equilibri. La IA produeix incertesa fins i tot abans de generar reemplaçaments concrets. No cal que un lloc de treball desaparegui perquè deixi de funcionar com a amortidor. N'hi ha prou amb el dubte sobre la rellevància futura d'una habilitat, la sospita que una activitat deixarà de tenir sentit o el simple fet de comparar el mateix rendiment amb el d'una màquina.

Aquest desajust genera el que la teoria misàlgica denomina presofriment, que és una càrrega anticipada quan el sistema d'alleujaments perd fermesa i l'individu no sap com es distribuirà el seu sofriment futur. El malestar no necessita fets consumats, s'activa amb senyals, rumors o tendències. Aquest mecanisme explica per què l'ansietat relacionada amb la IA apareix fins i tot en sectors on no hi ha reemplaçament immediat. Un comptable, un programador, un advocat o un empleat administratiu conserven el seu lloc de treball i, així i tot, senten que l'estructura de la seva estabilitat diària ja no és fiable. La interpretació misàlgica també explica per què la reacció actual difereix de la dels anys noranta. La primera onada digital va expandir oportunitats i va obrir canals ascendents que generaven nous alleujaments: feines més ben pagades, aprenentatges visibles i mobilitat professional.

L'avenç de la IA segueix una altra lògica; intervé en el nucli del càlcul misàlgic perquè actua sobre tasques que abans servien com a ancoratge, com ara comprendre, ordenar, avaluar, decidir. La IA no amenaça només un lloc de treball, sinó la relació que cada persona tenia amb la seva estructura de rols. Aquest és el punt que les explicacions tradicionals passen per alt. El malestar no sorgeix d'una falla cultural ni d'una falta de comunicació, sinó d'una reorganització interna del sistema d'alleujaments que sostenia la vida quotidiana. Quan aquesta arquitectura es debilita, cap estadística macroeconòmica pot neutralitzar la sensació d'inestabilitat. El mercat borsari pot pujar i la inversió pot multiplicar-se mentre l'individu experimenta una pèrdua de contorns ferms en el seu mapa misàlgic.

La teoria misàlgica també il·lumina la paradoxa de l'optimisme corporatiu davant el pessimisme individual. Les empreses veuen en la IA una eina per reorganitzar processos, reduir friccions i guanyar eficiència. Des de la lògica institucional, la tecnologia és sinònim d'expansió. Des de la lògica misàlgica de l'individu, la mateixa tecnologia és una font de tensions perquè altera la distribució de sofriments futurs. No hi ha contradicció entre ambdós plans; són estructures diferents operant en simultani. La lectura convencional, basada en la idea d'incomprensió tecnològica, no incorpora aquesta diferència, i per això falla quan explica el desconcert social.

La teoria misàlgica ofereix un marc més complet perquè observa el que la tecnologia fa en l'organització íntima del sofriment. Inquieta no perquè sigui nova, sinó perquè desplaça els pilars que sostenien l'equilibri subjectiu. La pregunta rellevant no és quant sap la gent sobre IA, sinó que quan altera la IA els mecanismes que cada persona utilitza per dosificar, anticipar i contenir la seva càrrega diària. Aquesta és la peça que permet comprendre la reacció actual. La IA no és només una innovació tècnica; és una intervenció directa en l'arquitectura interna de l'alleujament quotidià. El malestar que genera no és cultural ni emocional, sinó estructural.

Les coses com són