Considerat un emprenedor en sèrie des dels 17 anys, Pau Garcia-Milà (Olesa de Montserrat, 1987), del seu hobby en va fer la primera empresa sense pràcticament ser-ne conscient i al cap d'uns anys Telefónica li va comprar. Ha viscut de primera mà l'èxit i el fracàs del sector emprenedor i la innovació sempre ha format part del seu dia a dia. Pare de família nombrosa i formant equip tan personal com professionalment amb la seva dona, explica que si no hagués tingut fills viuria en un poble sense habitants perquè li atabalen les aglomeracions. Ha estat guardonat amb el premi a l'Innovador de l'any pel MIT i amb el premi Impulsa Empresa de la Fundació Príncep de Girona, a banda d'haver exercit com a professor i haver escrit diferents llibres.
Sempre havia tingut clar a què es volia dedicar?
Els meus pares treballen en el món de l'arquitectura i jo tenia clar que volia fer qualsevol cosa menys allò. No m'agradava la idea de ser la segona generació d'alguna cosa i que em coneguessin pel que feia el meu pare o la meva mare. De fet, jo volia estudiar periodisme i col·laborava a Ràdio Olesa, que considero que és de les millors ràdios de poble que tenim. Tenia clar el que volia fer. Amb 15 anys vaig començar a programar videojocs a una acadèmia que hi havia també a Olesa i em va agradar molt, també perquè és el meu hobby des de petit. Mentre n'aprenia, anava penjat el que feia a la xarxa i alguns dels projectes van tenir visibilitat. Jo en aquell moment tenia 17 anys i vaig decidir aparcar la comunicació i començar la carrera d'enginyeria informàtica pensant que m'ajudaria a fer el que feia, però no em va agradar.
Però no va acabar?
La carrera no em va agradar i jo a ells tampoc com a estudiant, perquè em van fer fora de la UPC perquè no vaig aprovar el mínim d'assignatures del primer any per poder passar. En aquell moment em vaig enfadar amb la idea d'estudiar i vaig decidir que si ells no em volien, jo a ells tampoc, i ho vaig deixar. Els meus pares no van estar contents. Paral·lelament, estava creant un projecte que va començar a créixer fins a convertir-se en una empresa. Jo no sabia què era emprendre, no entenia el concepte, jo seguia dient que era programador. Jo volia que el meu projecte pogués emetre factures i cobrar alguna cosa. I així va començar eyeOS, que uns anys més tard ens va acabar comprant Telefónica. Amb 18 anys vaig anar a viure a Barcelona i allà va començar la meva rutina de muntar projectes, que alguns van anar bé i alguns no.
Per tant, la programació era un hobby?
Absolutament. Per mi, la idea de programar era forma d'alliberació mental. Penso que programar és tan enriquidor com tocar el piano o aprendre un idioma. Són coses que t'han de venir de gust i que et requeriran hores, però que el premi te'l donaràs a tu mateix perquè t'ajudarà. Penso que és com construir un nou carril al teu cervell. Probablement va ser un accident que em dediqui al que faig.
I ha acabat muntant diferents projectes, no només un.
En total han estat cinc i van ser entre els anys 2005 i 2021. Cada vegada he fet el mateix procés i m'agrada veure com ha canviat. D'un a l'altra no canvia tant, però si compares l'any 2005 amb el 2021 tot és molt diferent.
Es refereix a la manera d'emprendre?
El procés ara és més fàcil. Qui es queixa ara de muntar una empresa no sap com era fa 15 o 18 anys. L'any 2005 tot estava molt a prova. Feia poc que hi havia hagut la bombolla de les puntcom i el seu enfonsament, hi havia molt de risc i era un entorn molt diferent. A més, fa 15 anys hi havia molt menys emprenedors i els que érem fèiem trobades a Barcelona o a Madrid. A l'ecosistema espanyol érem un centenar de persones. Això tenia coses bones, però especialment una de dolenta.
Quina era?
La part tecnològica ho era tot. No hi havia màrqueting, ni comunicació, ni legal, ni res del que hi ha ara. Es necessitava gent que sabés programar i que no volgués anar a treballar als bancs, tot i que allà els pagaven molt bé. A més, es necessitaven molts més diners que ara perquè tot el capital anava destinat a tecnologia. Avui en dia pots muntar un projecte gairebé sense fer inversió en tecnologia. Abans això era impensable.
Com estava vista en aquell moment la idea del fracàs?
Fa uns anys el fracàs era el pitjor que et podia passar a la vida professional, però l'estadística és la que és. El 83% dels projectes no arriben al segon any de vida. Per tant, estaves entrant en un lloc on jugava una ruleta russa, però enlloc que hi hagués una bala i cinc forats, hi havia cinc bales i un forat que et salvava. Ficar-te era molt contraintuïtiu, però si s'enten com una cosa cíclica, estadísticament algun dia el projecte t'havia d'anar bé. D'aquesta manera, penso que la cultura del fracàs s'ha acceptat. Aquí ens enfoquem molt a tenir èxit perquè ens fa por el fracàs. Si saps que arribarà segur perquè el projecte no funciona, millor fracassar de pressa i barat i així pots anar més de pressa al següent projecte. Com més ràpid ho puguis matar, millor. Aquí és anar a reviure-ho de totes les formes abans d'acceptar que no ha anat bé.
Quina mentalitat va tenir amb el primer negoci?
Crec que ens va comprar Telefónica per tossuderia. Hi va haver dos moments previs a la venda que era evident que no podíem seguir. Havien nascut alternatives molt més potents i feien les coses millors que nosaltres. Potser sí que vam ser els primers, però en el món tecnològic l'important no és qui ho fa primer, sinó qui ho fa millor. Telefònica ens va acabar comprant, però el projecte venia de quasi morir uns anys abans.
Quin aprenentatge en va treure després de la venda?
Tenia clar que si començava un altre projecte seria amb una altra mentalitat. Amb la meva dona quan projectàvem Ideafoster no volíem ni inversors, ni línies de crèdit ni deutes. Vam començar amb capital propi, no ens volíem endeutar, sabíem que era una cosa que mai es vendria i va anar bé.
L'objectiu no era vendre després del cas d'eyeOS?
Crec que és sa començar un projecte pensant en què ha d'anar bé per si mateix. La finalitat no ha de ser preparar el negoci i deixar-lo ben bonic per a quan vingui el comprador. Hi ha moltes start-ups que es munten amb aquest objectiu i no és dolent, és molt lícit. Al final, una de les coses que ha de fer un emprenedor és preguntar-se quin és el seu objectiu i no mentir-se a un mateix. Hi ha molts emprenedors que s'enganyen i diuen que munten una cosa per canviar el món, però per dins pensen que volen fer-se rics. És important ser sincer amb un mateix perquè les decisions que prenguis t'aproparan o t'allunyaran del que realment és el teu objectiu.
Compensa aquesta mentalitat?
El problema és el preu. Sovint es munten coses que no apassionen l'emprenedor i ho fan mirant quin és el sector més calent. S'obliden que el viatge potser són sis o deu anys. És una època molt important de la vida d'un adult que sacrificarà per algo que no li interessa. El Toni Segarra, per mi un dels millors publicistes que hi ha al món, sempre diu que quan crees una marca és teva fins que es fa pública i arriba al primer client. En aquell moment diu que ja no és teva, sinó del client, i farà el que vulgui amb ella. Doncs amb una empresa és una mica el mateix, perquè són ells els que decidiran com va el teu negoci. Per molt que tu creguis que en tens el control és mentida, perquè si intentes canviar alguna cosa segurament fracassaràs. Per tant, pots fer empreses perquè es venguin, però no estic segur que tinguis més possibilitats de vendre-la que si l'has creat amb un altre objectiu. De fet, un dels millors negocis que hi ha no és emprendre, sinó ajudar emprenedors a vendre l'empresa perquè aquests mai perden.
Després dels dos èxits van arribar els fracassos?
Exacte. Posteriorment, vam intentar muntar tres negocis i dos van arribar a veure la llum i un no. Bananity va ser una plataforma de recomanació en matriu. Era una xarxa social que sabent quin llibre, sèrie, restaurant i ciutat t'agradava, et podia arribar a recomanar el que més t'interessava. El problema va arribar a l'hora de monetitzar. Les marques ens van dir que no volien aparèixer allà perquè la gent els podia arribar a odiar i vam tancar. El més dolorós d'aquest fracàs no va ser tant el tancament en si, perquè cada vegada que fa fallida un projecte hi ha dues formes de tancar, la bona i la dolenta, i en el cas de Bananity vam tancar de forma bona.
Què vol dir això?
Tancar de forma bona vol dir tancar sense que ningú es quedi atrapat. Hi ha una figura legal a Espanya que no està ben feta, que és que si una empresa fa fallida i no ha acomiadat tots els treballadors amb la indemnització, aquests legalment segueixen treballant per aquesta empresa. Per tant, el negoci ha tancat, no queda un euro, però el dilluns han de tornar a treballar, però saben que no cobraran. L'administrador concursal ha de fer tot el tancament de l'empresa, i poden passar mesos. Entretant, fa quatre mesos que treballen sense cobrar ni un euro. D'aquesta manera, tancar malament significa que hi ha una o diverses persones que han hagut de treballar mesos sense cobrar i que si volien anar a treballar en un altre lloc, d'alguna forma perdien alguns drets a cobrar.
I tancar bé?
Tancar bé, tot i que pels inversors mai estigui bé, significa que abans de fer fallida no queden treballadors. Has acomiadat tothom, han cobrat la seva indemnització i posteriorment poden demanar l'atur i poden buscar una altra feina. En el cas de Bananity, unes setmanes més tard de tancar, vam fer un dinar a l'antiga oficina i vam convidar a gent que havia format part del projecte. No va ser un dinar de celebració, però tampoc va ser un funeral. Ha estat l'única vegada que ho he fet i va ser bonic perquè inclús van venir alguns inversors i em van dir que evidentment no havia anat bé, però que s'havia intentat. I allà vaig pensar: "tant de bo sempre sigui així".
I la segona empresa que va fracassar?
Aquesta va ser una aplicació de guardar records de nens i es va dir StepsLife. Els primers records arriben entre els 3 i els 6 anys, ja que el cervell no està preparat per guardar records abans. Llavors, vam crear una aplicació per guardar-los. Se'ns va ocórrer perquè havíem estat pares i vam creure que feia falta. Vam tenir molts usuaris, però no vam aconseguir que ningú agafés el pla de pagament. Tenim un pla gratuït i un de pagament, doncs dels 50.000 usuaris, ningú va pagar. En aquest cas no podíem posar publicitat perquè implicava compartir dades de nens. Nosaltres com a pares no ho haguéssim acceptat, per tant, els usuaris tampoc. I vam tancar.
Com va ser aquest tancament?
De tots els fracassos que he tingut, aquest va ser el menys dolorós perquè ho tornaria a fer, sabent que fracassaria, ja que encara ho fem servir. A més, hi ha una història bonica perquè l'inversor que més diners hi va posar va ser un exdirectiu d'una multinacional que li va agradar molt la idea, just acabava de ser avi i em va dir que ho faria servir. Per contra, d'un dia per l'altre es va morir de manera sobtada. Quan vam tancar, vaig tenir una conversa amb la seva filla, que no coneixia, i em va dir que els seus fills tindran records del seu avi gràcies a StepsLife. Vaig pensar que els records serien molt cars, perquè hi va posar molts diners, però em va dir que era el millor regal que els hi podia haver deixat. Gent de la nostra família que ja no hi és també va escriure records. Per tant, m'és igual que no anés bé perquè, egoistament, com a emprenedors i fins i tot a alguns inversors, sí que els va anar bé.
I el projecte que mai va arribar a sortir a la llum?
Aquest és el fracàs més dolorós. Era un projecte semblant a Siri o Alexa, abans que existissin. De fet, ja teníem el prototip, la gent al·lucinava i, de cop, Apple i Amazon presenten els seus. En aquell moment vam preguntar si valia la pena llançar-nos en una piscina en la qual hi havia 6 taurons i vam decidir matar-ho abans de sortir. Vam acceptar que no era una mala idea i vam tornar a començar de zero. En aquell moment vam decidir fer alguna cosa amb zero diners i que anés creixent sola. Així va néixer Ideafosters i ens va anar molt bé. I no teníem diners en aquell moment per començar una altra cosa, vam anar a la més fàcil i és la que millor ens ha anat en l'àmbit de vendes.
Una xarxa social de recomanació, un tipus d'Alexa o Siri... Considera que s'ha anticipat a projectes que han tingut molt d'èxit?
No tant. Al final tenim moltes idees durant el dia, parles amb gent que en té d'altres i es posen en comú. Algunes inclús poden arribar a coincidir. Hi ha una cosa de la qual no se'n parla en el món de l'emprenedoria i és que les casualitats existeixen. És a dir, que per tots els projectes que han anat bé, hi ha hagut moments que ningú ha controlat, que ha sigut estar al moment correcte, al lloc correcte, i això són casualitats. No ets més llest quan tens una bona idea, simplement just aquella ha acaparat l'atenció.
Després d'aquest arriba Founderz?
Encara no. L'any 2020, just abans de la pandèmia, ens prenem un moment de pausa vital. Volem fer la volta al món, la comencem, però ens agafa la Covid-19 a Nova Zelanda i ens quedem tancats allà amb els dos fills i la meva dona embarassada. De tot aquest viatge, que és un viatge físic, però també mental i vital, en vam aprendre molt. Al final, a la vida et prepares no tant per tenir èxit econòmic, com per si alguna cosa no va bé. Amb aquesta mentalitat va néixer Founderz. Ens vam preguntar on volíem anar sense tanta urgència de vendre, però alhora, amb ganes de fer-ho amb la meva dona i fer-ho bé. De fet, és curiós, però quan amb ella emprenem al 50% ens va bé, quan ho fem per separat, no. Llavors vam dir, fem-ho junts, ho repetim.
Teníeu clar que us volíeu enfocar al món de l'educació?
Vam veure que quan s'acaba el batxillerat, un grau o un màster ja no s'estudia, però s'han de seguir aprenent coses. Vam observar que només hi havia dues opcions, o pagar molts diners per un programa educatiu en una escola de negocis a un preu molt elevat, o fer un curs online on l'experiència educativa com a tal no existeix. Per tant, la gent aprenia coses però sense cap mena de títol o certificat. Ens vam preguntar si la gent pagaria per una bona experiència educativa però en línia, a un preu assequible, però mantenint la connexió entre persones. Vam pensar que era una bona idea i ens vam llançar a la piscina.
La idea era fer cursos en línia enfocats a tots els públics?
El que teníem clar és que volíem invertir 3 o 4 vegades més que una escola de negocis en fer un programa. Ells solen invertir uns 60.000 euros i nosaltres uns 200.000. Així i tot, en lloc de posar-hi 30 alumnes en podem posar 5.000. Per tant, l'estudiant paga molt menys, podem ser més rendibles que l'escola de negocis i tenim més beneficis. Pel que fa als professors, en lloc de cobrar entre 50 i 250 euros l'hora, en podem pagar 400, 600 o inclús 900 euros l'hora. Paguem nosaltres, però hi ha truc, perquè gravem 3 hores de classe amb un equip de cine i fins al cap de 6 o 9 mesos no tornem a trucar als professors. D'aquesta manera, s'emporten 3.000 o 4.000 dòlars amb un matí, però fins al cap d'uns mesos no els tornem a trucar. Això per ells és bo perquè molts no tenen temps, però per això sí que en tenen, ja que reben molts diners de cop. Sempre diem el mateix, no volem ser els barats, volem ser els millors. Però com que podem posar a molta gent, podem abaixar el cost i fer que més gent es pugui permetre aquests programes en lloc de no poder anar a les escoles.
Com s'aconsegueix la confiança? Com demostreu que sou els millors i també els més barats?
Ha costat. Vam creure que si teníem la millor plataforma, aconseguiríem els millors partners, i així ha estat. Vam investigar què era el més calent en aquell moment i era la IA i OpenAI i que s'estava liderant des dels Estats Units. Anàvem tots al darrere per contactar amb ells i, de cop, s'anuncia que Microsoft és el soci mundial d'OpenAI i, per tant, es posicionaven com a líders del sector. En aquell moment vam contactar amb Microsoft Espanya, els vam presentar la plataforma i els vam comentar que volíem fer un programa educatiu d'IA. La proposta els va agradar i el risc per ells era nul, així que ho vam arrancar.
Com van ser els inicis?
L'objectiu era aconseguir 500 alumnes el primer any, i es van connectar unes 1.300 persones en unes setmanes; a l'agost en vam reunir unes 5.000 i a finals d'any 9.000. Vam anar creixent i aviat anunciarem molts més programes amb ells. Va ser una casualitat perquè si no s'hagués presentat l'acord d'OpenAI aquella setmana, potser Microsoft no s'hauria fixat en nosaltres. L'exemple seria un jugador del tercer equip de juvenils, justament s'ha lesionat algú i et demanen que surtis al camp. Sovint pensem que el més difícil és que et cridin a jugar, però no és així, sinó com jugues quan estàs al camp. Si ho fas bé, al següent partit no et cridaran per casualitat, sinó que et cridaran directament per jugar amb ells.
Quines expectatives té per l'any vinent?
Ara tenim 4 programes en diferents idiomes i en volem llançar més. La finalitat és fer-ho amb col·laboradors que siguin líders en el seu sector.
Respecte al sector emprenedor, com veu l'ecosistema?
Em fa pena respondre això de manera sincera, perquè jo no soc de Barcelona i mai he votat allà, per tant, ni he guanyat ni he perdut res des del punt de vista polític. Però és cert que el 2005 Barcelona era el lloc per emprendre dins de tota Espanya, era el lloc més calent i on ens trobàvem els emprenedors. No crec que nosaltres hàgim fet les coses malament, considero que Madrid, Màlaga i València les han fet molt bé. I frustra.
Què ha de tenir una ciutat perquè sigui un hub d'emprenedoria?
Primer la gent, persones motivades que vulguin formar part de l'ecosistema. En segon lloc, les infraestructures i les connexions i finalment el talent. Madrid ho ha fet molt bé això d'atraure talent i la majoria d'esdeveniments i congressos es fan allà i no a Barcelona. Si Barcelona volgués que l'emprenedoria fos una prioritat, hauria de fer molts passos perquè passés. Des de vols diaris directes fins a més avantatges, Portugal també ho ha fet molt bé en aquest aspecte.