El Senat ha servit aquest dimarts d'escenari per a posar de manifest una de les fractures més evidents dins del govern espanyol de coalició. La vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha volgut traçar una línia clara en els passadissos de la Cambra Alta: "Telefónica no és una empresa pública". La seva declaració, aparentment tècnica, respon les duríssimes crítiques llançades hores abans per la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, contra l'expedient de regulació d'ocupació (ERO) que planeja la companyia telefònica i que afectaria 6.088 treballadors. Aquest enfrontament dialèctic, més enllà de la polèmica concreta, dibuixa un mapa precís de les dues sensibilitats que conviuen en l'Executiu de Pedro Sánchez i col·loca en el punt de mira la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), propietària d'un 10% del capital de Telefónica, i per tant el braç inversor de l'Estat en aquest procés.
En les seves declaracions, Montero ha adoptat un to mesurat i jurídicament precís. "Telefónica és una empresa privada que està participada en un 10% per la SEPI, és a dir, que el seu capital és majoritàriament privat. No és una empresa pública", ha afirmat, en el que es llegeix com un intent de desactivar qualsevol argument que obligui l'Estat a intervenir de manera directa en les decisions corporatives.
No obstant això, la vicepresidenta primera no ha eludit la posició oficial del govern espanyol. "I saben vostès l'opinió del govern. El govern sempre intenta minimitzar els acomiadaments en tots els entorns", assenyala, tot seguit cridant a la prudència: "Però deixem treballar els sindicats, estan ara mateix en el diàleg i, per tant, arribant al millor acord possible". Aquesta crida a "deixar treballar" els agents socials s'interpreta com una defensa del procés de negociació col·lectiva per sobre de les declaracions mediàtiques.
Una oposició frontal
Durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, Yolanda Díaz ha descarregat tot el seu pes polític contra l'ERO, en un moviment que deixa poc espai per a la matisació. "No compartim en absolut que una empresa que té beneficis i que està participada amb recursos públics, és a dir, dels ciutadans i ciutadanes espanyoles, acomiadi a més de 5.000 treballadors", ha sentenciat. El nucli del seu argument és de caràcter ètic i polític: "Els diners públics no estan per acomiadar ningú, per molt bones que siguin les condicions". Aquesta frase, que resumeix la seva filosofia d'actuació, l'ha dut a un terreny de confrontació directa. Díaz ha reconegut haver enviat una carta a la presidència de la SEPI on qualifica l'ERO d'"indecent". Un adjectiu d'una duresa inusual en la comunicació política governamental i que marca una línia vermella clara.
El conflicte de l'ERO de Telefónica ha deixat de ser un assumpte laboral més per convertir-se en un símptoma de les tensions estructurals del Govern. D'una banda, l'ala socialdemòcrata, representada per Montero, advoca per un realisme econòmic i el respecte als marcs legals de les empreses privades, encara que amb participació estatal. De l'altra, l'ala més esquerrana, capitanejada per Díaz, situa la defensa de l'ocupació i la condicionalitat dels fons públics com a principis innegociables.
El que es juga en les negociacions de Telefónica no són només les condicions de sortida de més de 6.000 treballadors. En joc hi ha també la capacitat del govern espanyol de projectar una unitat de criteri i la definició de fins a quin punt l'Estat, com a accionista, ha d'utilitzar la seva influència per a orientar les decisions estratègiques de les empreses en les quals participa. El desenllaç d'aquest procés marcarà un precedent ineludible per a futures crisis en grans companyies.