Josep Vilarasau Salat ha mort aquest dimarts a Barcelona a l’edat de 95 anys. Durant gairebé tres dècades, va estar al capdavant de La Caixa, primer com a director general i, després, com a president executiu (1976-2003). Una etapa en la qual va arribar a col·locar presidents en aquesta entitat –com Juan Antonio Samaranch– i en la que va mantenir diversos pols amb la Generalitat.
No va tenir la millor de les relacions amb la burgesia catalana –tot i que era cosí de Carles Ferrer Salat i company de pupitre de Ricard Fornesa, que també va ser president de La Caixa– ni amb els governants. Era un banquer amb molt poder.
Com descriu Francesc Cabana en els seus llibres sobre banca, amb Vilarasau va arribar la “modernització” de La Caixa quan el van nomenar director general el 1976. El seu primer president, Narcís de Carreras –que també ho havia estat del Barça–, no es va ficar mai en la seva gestió i el segon president, Salvador Millet i Bel, li va donar tota la llibertat d'acció. De fet, s’explica que va ser Vilarasau qui va imposar Millet i Bel com a president el 1980, sense ni tan sols consultar el Govern. Les seves relacions amb el Palau de la Generalitat sempre van tenir un punt de tensió.
El 1987, Vilarasau va ser qui va proposar el nou president de La Caixa, Juan Antonio Samaranch Torelló, quan ja estava al capdavant del Comitè Olímpic Internacional i també de l’espanyol. Segons Cabana, “Samaranch era el president ideal per a Vilarasau: no li faria ombra en els afers interiors de La Caixa i li podia donar la mà en els problemes que podien sorgir”. I el gener de 1999, Samaranch va cedir la presidència al mateix Vilarasau, moment en què aquest càrrec va passar a ser executiu per primera vegada. Aleshores, la direcció general va passar a tenir dos caps: Isidre Fainé, per a les activitats estrictament financeres, i Antoni Brufau, responsable de la cartera de participacions empresarials.
Durant l’etapa de Vilarasau, La Caixa va començar a comprar participacions en grans companyies, la majoria cotitzades: Telefónica, Gas Natural, Repsol, Endesa, Agbar, Saba... Precisament, Brufau (actual president de Repsol) es va encarregar de les adquisicions mitjançant el que aleshores s’anomenava Caixa Holding (actualment CriteriaCaixa).
Vilarasau va impulsar l’obra social de La Caixa. El 1981 es va inaugurar el Museu de la Ciència i, el 1990, va començar la restauració de la fàbrica Casaramona, on hi ha l’espai sociocultural CaixaFòrum. El 1983 es va crear l’entitat que ara es coneix com a Fundació La Caixa. En la gestió de l’obra social també va topar amb el Govern de la Generalitat, que buscava coordinar-se en els programes socials, una certa complementarietat, però Vilarasau va anar a la seva.
Com subratlla Cabana, Vilarasau va mantenir unes relacions distants amb la burgesia catalana i amb la Generalitat de Catalunya. Es va jubilar per imperatiu legal, per una nova llei que obligava a deixar la presidència en complir els 75 anys. Fins a l’últim moment, va buscar una solució que li permetés continuar en la presidència, però no ho va aconseguir.
Abans de l’etapa de La Caixa, Vilarasau, enginyer industrial de formació, va ser un tecnòcrata en l’administració franquista. El 1958 va guanyar una oposició d’enginyer de l’Estat, amb destinació a Lugo, i el 1966 ja era director general adjunt de Telefónica. El 1969 va passar a director general del Tresor i Pressupostos, amb el ministre Alberto Monreal Luque, i el 1972 va ser nomenat director general de Política Financera del mateix ministeri. I el 1974 va ser nomenat director general de Campsa. El 2012, Vilarasau va publicar un llibre de memòries en el qual assegurava que ell i els seus companys “érem intrínsecament apolítics i visceralment liberals”.
Josep Vilarasau es va casar amb la promotora cultural Lola Mitjans Perelló (Barcelona, 1937). Son pares de tres fills, com ha recordat aquest dimarts Isidre Fainé, president de La Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, en una nota necrològica. Entre les seves passions hi havia la música i, especialment, l’òpera. Per aquest motiu, es va implicar personalment en la reconstrucció del Liceu. Al costat del despatx que tenia a les “torres negres”, tenia una saleta on escoltava música.