El mercat hipotecari català ha viscut un mes d’octubre carregat de simbolismes. Per primera vegada des dels temps de l’eufòria immobiliària, el nombre d’hipoteques sobre habitatges inscrites als registres de la propietat ha superat la frontera de les 9.000 operacions. No obstant això, aquesta xifra, que evoca el passat, arriba envoltada de senyals inèdits que ofereixen un mercat radicalment diferent.

L’alça interanual, que havia estat sostinguda durant mesos, es va esvair fins a un 1,3%, la més baixa des del juny. Mentrestant, la quantitat mitjana de diners demanats per a comprar una llar no ha deixat de créixer, assolint una altitud mai vista en les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, que es remunten al 2003. Aquests 9.025 préstecs hipotecaris signats l’octubre passat suposen, en efecte, el nombre més alt per a aquest mes des del 2007.

Però la comparació amb aquell any revela la profunditat del canvi. Abans de l’esclat de la bombolla, es van firmar 14.100 hipoteques en un sol mes, xifra que doblega l’actual. La diferència rau en l’escala del que es demana. Llavors, l’import mitjà era de 182.474 euros; ara, ha escalat fins als 190.012 euros, tot pujant un 12,5% en un any.

La narrativa, doncs, ha canviat: avui es formalitzen menys operacions, però cadascuna és molt més voluminosa. Aquesta divergència apunta a un mercat alimentat per una demanda més selectiva i amb més capacitat financera, possiblement condicionada per l’escassetat d’oferta en àrees clau i per l’efecte dels tipus d’interès elevats, que poden estar excloent les economies més dèbils. La desacceleració del ritme de creixement és un fenomen que no s’observa només a Catalunya, però sí que és més agut en el seu territori.

A tot l’Estat, les hipoteques van créixer un 0,6% l’octubre respecte al mateix mes de l’any anterior. Així, el fre català, situat en un 1,3%, és més fort que la mitjana espanyola. Una mirada al mapa peninsular mostra un panorama fragmentat, amb caigudes importants en comunitats com Aragó, Castella i Lleó, Galícia o la mateixa Comunitat de Madrid. Catalunya, doncs, encara es manté en terreny positiu, però amb un dinamisme clarament atenuat després d’una primavera i estiu de creixements espectaculars, que en alguns mesos van superar el 30%.

Dins de la mateixa Catalunya, el comportament del mercat és desigual, traçant una línia que divideix el territori. Per una banda, les demarcacions de Girona i Barcelona impulsen les dades amb increments en el nombre d’operacions, aconseguint en aquest últim cas la xifra més alta per a un octubre des del 2006. Per l’altra, Tarragona i Lleida experimenten descensos, especialment notoris a les comarques de ponent. Aquesta dualitat territorial suggereix que la vitalitat del mercat es concentra i s’intensifica en els nuclis d'activitat econòmica més elevada i pressió demogràfica.

Malgrat aquesta divergència en el nombre de contractes, hi ha un factor que uneix totes les demarcacions i assenyala una tendència sòlida i preocupant: el preu dels préstecs. L’import mitjà no només ha batut el rècord en l'àmbit de Catalunya, sinó que ho ha fet per separat a les comarques barcelonines, on per primera vegada ha superat la barrera psicològica dels 200.000 euros, i a Girona, on també assoleix el seu màxim històric per a un octubre.

A Tarragona, la xifra és la més alta en disset anys. Només Lleida queda una mica al marge d’aquest rècord absolut, però amb uns imports que romanen en nivells elevats. Aquest fet uniforme apunta a una realitat incontestable: el preu de l’habitatge, i per tant l’esforç financer necessari per accedir-hi, continua una sendera ascendent sense aturador aparent, fins i tot en un context de desacceleració de l’activitat.

El panorama que ofereix l’octubre, doncs, és el d’un mercat en una cruïlla. La fase d’expansió accelerada postpandèmia sembla haver donat pas a una etapa de maduresa, o potser de simple pausa, marcada per la incertesa econòmica. No obstant això, la força persistent dels imports hipotecaris indica que els fonaments de la pressió alcista sobre l’habitatge continuen actius. El mercat podria estar transformant-se d’un escenari de quantitat a un de qualitat, on només els perfils més solvents poden jugar la partida, i on la bretxa entre el desig d’accés a l’habitatge i la realitat financera continua eixamplant-se.