La vulnerabilitat del patrimoni artístic ha estat posada en relleu amb especial cruesa en els últims dies. Igual com passa amb qualsevol altra classe de bé, les obres d'art no estan exemptes de patir danys accidentals, patir actes vandàlics o, en el pitjor dels casos, ser objecte de robatori, com ha evidenciat l'últim i ressonant incident al Museu del Louvre.

No obstant això, el panorama actual ha introduït una nova amenaça: l'aparició d'activistes que, amb la intenció de donar visibilitat a les seves reivindicacions, han seleccionat algunes de les obres més icòniques del món com a blanc dels seus actes. Aquests fets ens interpel·len directament i ens plantegen preguntes fonamentals: Qui assumeix la responsabilitat quan una peça irremplaçable és danyada o destruïda? De quines eines es disposa per protegir un patrimoni que, per la seva naturalesa, posseeix un valor cultural i històric incalculable, que transcendeix amb escreix el mer valor monetari?

La resposta rau en un sector altament especialitzat: les assegurances destinades específicament al món de l'art i del col·leccionisme. La seva finalitat primordial no és només la indemnització econòmica, sinó també, i sempre que sigui possible, la reparació o restauració de la peça afectada, actuant com a veritables guardians del patrimoni. Aquests productes financers ofereixen un ventall de cobertures notablement ampli, capaços de protegir des del llegat d'un col·leccionista privat fins a les immenses col·leccions d'una institució pública.

Les cobertures, un escut flexible i especialitzat

Un dels àmbits crítics on aquestes assegurances demostren el seu valor és en la logística de les exposicions temporals. Per a aquests casos, s'utilitza la fórmula coneguda com "de clau a clau" (nail to nail en anglès). Aquesta modalitat és especialment exhaustiva, ja que a la cobertura "a tot risc" de danys materials a l'emplaçament fix, s'hi afegeix la protecció integral durant tot el procés de transport.

Això inclou qualsevol accident que pugui ocórrer des que l'obra és despenjada o retirada del seu lloc d'origen (sigui un museu, una galeria o una col·lecció privada), durant el seu viatge per carretera, mar o aire, la seva estada al lloc de destinació i, finalment, el seu viatge de retorn. La importància d'aquesta cobertura es comprèn millor si tenim en compte una dada reveladora: la major proporció de robatoris d'obres d'art a escala mundial es produeix precisament durant les fases de trasllat, quan les peces són més vulnerables i la seva localització pot ser menys controlada.

Quan un col·leccionista o un aficionat conserva obres d'art a casa seva, sorgeix la qüestió de si una assegurança de la llar convencional els ofereix una protecció suficient. La resposta no és uniforme i requereix una anàlisi minuciosa de les condicions particulars de cada pòlissa.

Dins d'uns límits de valoració establerts, algunes assegurances multirisc de la llar poden cobrir danys causats per esdeveniments com un incendi o una avaria d'aigua. D'altres, en canvi, exclouen expressament les obres d'art d'aquestes garanties bàsiques, però ofereixen la possibilitat de contractar cobertures específiques i annexes per a aquest tipus de béns. Aquestes cobertures addicionals solen protegir contra accidents més puntuals, com ara danys per mascotes, caigudes accidentals, humitats localitzades o impactes.

No obstant això, la recomanació unànime dels experts del sector és clara: qualsevol persona, empresa o institució que posseeixi peces amb un valor individual o col·lectiu superior a 25.000 euros ha de considerar indispensable la contractació d'una assegurança específica d'art a tot risc. Aquesta no només ofereix una protecció més àmplia, sinó que també garanteix que la valoració de l'obra en cas de sinistre serà la correcta, evitant desagradables sorpreses i indemnitzacions insuficients.

El procés de la taxació

La pedra angular de qualsevol contracte d'assegurança d'art és el procés de taxació. Aquesta tasca, fonamental per determinar les condicions de la pòlissa, és duta a terme per experts de l'asseguradora o per taxadors independents homologats. Aquests professionals no només determinen el valor econòmic de la peça, sinó que també n'avaluen els riscos específics.

El valor de mercat es fixa tenint en compte un conjunt de variables com l'antiguitat de l'obra, la tècnica utilitzada, l'autoria (i la seva rellevància en el panorama artístic), l'estat de conservació, la procedència històrica (provenance) i, sobretot, les tendències i els preus assolits en subhastes i mercat secundari recent.

La implicació de l'asseguradora no acaba amb la signatura del contracte. Per a obres de gran rellevància o col·leccions completes, és freqüent que l'entitat estableixi una sèrie de requisits de seguretat que el propietari ha de complir. Aquests poden incloure la instal·lació d'un sistema d'alarma connectat amb centraleta, la implementació de mesures de protecció contra incendis com ara extintors especials o sistemes de ruixadors, portes blindades, reixes a les finestres o, fins i tot, l'aprovació de l'espai on es guardarà o exhibirà l'obra. D'aquesta manera, l'assegurança es converteix en un actor actiu en la preservació del patrimoni.

En un món de cobertures tan àmplies, hi ha exclusions notables que reflecteixen els límits de la protecció asseguradora. Una de les més curioses i significatives es refereix als danys causats per l'evolució natural dels components químics de l'obra mateixa. Aquesta exclusió és especialment rellevant en l'àmbit de l'art contemporani, un camp caracteritzat per la constant experimentació.

Els artistes moderns i contemporanis sovint empren materials no tradicionals —des de plàstics i polímers sintètics fins a productes orgànics o residuals— amb composicions i comportaments poc coneguts a llarg termini. Aquests materials poden interactuar entre si o amb el medi ambient de maneres imprevistes, i generar reaccions químiques, canvis cromàtics, esquerdes, deformacions o, simplement, la desintegració lenta de l'obra. Aquests processos, inherents a la naturalesa mateixa de la peça, queden fora de l'abast de la cobertura, ja que no es consideren un "sinistre" sobtat i accidental, sinó una conseqüència de la vida mateixa de l'obra. En conclusió, assegurar una obra d'art és un procés complex i altament tècnic que va molt més enllà de la simple transacció comercial. És un acte de responsabilitat envers el patrimoni cultural, un diàleg entre el propietari, els experts i l'asseguradora per dissenyar un escut protector que salvaguardi, en la mesura que sigui possible, la integritat i la permanència d'aquests testimonis únics de la creativitat humana.