Amb una tributació creixent des del mes de gener passat, Hisenda ja porta ingressats uns 167 milions d'euros pel nou impost sobre els envasos de plàstic, que va entrar en vigor l'1 de gener de 2023. La xifra correspon al 35% dels 491 milions d'euros que el govern espanyol espera ingressar amb aquest tribut fins a final d'any, i que afecta totes les empreses que elaboren els seus productes totalment o parcialment amb plàstics no reciclables. L'increment que hi ha hagut entre els 41 milions d'euros declarats corresponents al mes de gener, els gairebé 54 milions de febrer i els prop de 71 milions de març ha estat exponencial "perquè a mesura que han anat passant els mesos les empreses han pogut treballar més a fons per requerir a la informació necessària els seus proveïdors i per sistematitzar l'administració i control del gravamen", explica Sonia Álvarez, director fiscal de la consultora Ayming.

No obstant això, Sonia Álvarez considera que en el que queda d'any la recaptació arribarà un moment en què s'estancarà perquè, una vegada resolts els problemes inicials per posar en marxa la sistemàtica del control de la informació, es preveu que les taxes a declarar no patiran variacions importants. L'impost grava amb 0,45 euros cada quilogram de plàstic no reciclable, la fabricació o adquisició intracomunitària i importació d'envasos no reutilitzables, embalatges secundaris i terciaris que continguin plàstic, inclòs, fins i tot, els films protectors de palets o els plàstics de bombolles que fan servir els operadors logístics per embalar les mercaderies.

Segons la consultora, el 74% del recaptat procedeix dels sectors de la fabricació d'envasos o elements de tancament i de la indústria en general, amb "contribucions molt descompensades", ja que hi ha sectors com el de l'automoció, la química o l'alimentació que "recorren a molts components o envasos de plàstic". A més, "no són fàcils de substituir perquè cal trobar materials diferents amb les mateixes prestacions i proveïdors que els proporcionin i, si és possible, sense un increment molt elevat dels costos", explica Álvarez. En moltes ocasions, explica la consultora, es tracta de decisions que corresponen a l'estratègia de marca o d'empresa i que no són fàcils de prendre d'un dia per l'altre.

Espanya ha estat l'únic país de la Unió Europea que ha decidit aplicar aquesta nova càrrega impositiva, al contrari que la resta dels estats membres, que l'han ajornat tenint en compte la complicada conjuntura que es viu internacionalment i l'actual escenari d'inflació. En paraules de Sonia Álvarez, directora de fiscal d'Ayming España, "més enllà de l'evident minva de competitivitat que patirà Espanya i, especialment, la seva indústria, una gran quantitat d'empreses asseguren desconèixer com portar a la pràctica la seva obligació tributària. Les dades de la consultora mostren que, a l'abril, més d'un 80% d'empreses que han de tributar per aquest imposat no tenien automatitzat els processos necessaris per realitzar un report i declaració eficaç del gravamen, i fins i tot una gran part del teixit industrial no és conscient que han de presentar aquest imposat, el que implica un augment significatiu de la càrrega administrativa per a la gestió del tribut, amb el corresponent augment dels costos fixos que genera la seva gestió".

"És un tribut complex", afirma, "per a la gestió del qual les empreses no estan preparades", entre altres coses, perquè requereix digitalitzar els processos administratius i de comptabilitat al si de les empreses, independentment de la seva mida. Però especialment perquè, en ser Espanya l'únic país que l'ha implantat, "els proveïdors no entenen què ni com han de certificar la quantitat de plàstic que incorporen les seves peces o productes". "A la resta d'Europa hi ha un buit legal referent a això i, en el cas de les importacions, molts proveïdors estrangers desconeixen com procedir per poder informar de la quantitat de plàstic no reciclable que incorporen els seus articles", afegeix Álvarez. La complexitat és tal que, a mitjans de març, la direcció general de tributs va publicar una sèrie de resolucions -més de 50- sobre els criteris interpretatius de l'administració sobre qüestions d'especial rellevància pràctica en la gestió de l'impost.

Davant de la possibilitat que una empresa sigui objecte de sanció per part d'Hisenda per declarar l'ús de plàstic no reciclable -no per frau, sinó per falta d'elements per controlar-ho-, la consultora aconsella a les companyies que declarin sobre una estimació tan aproximada com sigui possible, en espera d'aconseguir perfeccionar el sistema de control.

Insisteixen des d'Ayming que les empreses han d'assumir també els costos de la certificació que realitzen les empreses validades per l'entitat espanyola d'acreditació ENAC perquè els fabricants puguin certificar els seus productes, aportant la màxima fiabilitat al mercat sobre el percentatge de material disponible per a un reciclatge de qualitat i, també, en el cas dels envasos de plàstic biodegradable o compostable.

Un altre dels problemes que tenen, ara com ara, les empreses afectades per l'impost és el tràmit que han de seguir i com demostrar que tenen dret a la devolució de part de l'impost. Aquest supòsit es dona en aquelles empreses que, després d'importar materials de plàstic no reciclable per a la fabricació dels seus productes, no tota la producció es queda a Espanya, sinó que una part s'exporta. Els articles que surten fora d'Espanya no han de tributar per aquest concepte, "però és tan difícil per a les empreses tenir una traçabilitat exhaustiva dels productes que porten el plàstic, que és àrdua la tasca per poder demostrar que tenen dret a la devolució de part del tributat," conclou Sonia Alvarez.