Dos mesos després de l’aplicació del nou Impost especial sobre els envasos de plàstic no reutilitzables, la indústria va col·leccionant un cúmul de queixes per part de les empreses que han de canviar els envasos i embalatges dels productes i d’aquelles que els han de fabricar. Malgrat que hi ha un període transitori de sis mesos per adaptar-se a la nova norma, les empreses han de reorganitzar les seves tasques de gestió administrativa i realitzar les inversions en despeses i en mitjans informàtics necessaris per donar-hi resposta, perquè “la gestió de l’impost afecta a tots els departaments de l’empresa des de compres, administració, logística, comerç exterior, vendes… ningú en queda al marge”, adverteix Francisco Javier Rodríguez, director fiscal de Bové Montero y Asociados.

Aquestes tasques suposen una càrrega administrativa i de gestió totalment desproporcionada i “insostenible” per a la pime i microempresa, especialment, davant d’un “deute tributari minso”, explica Rodríguez i apunta que pot provocar “objecció fiscal i que les empreses prefereixin assumir el risc de no tributar abans que complicar-se”. A part que els costos es dispararan a partir de 2024 quan sigui obligatori presentar la certificació de les quantitats i tipus de plàstic reciclable o reutilitzable que incorporen els productes objecte de l’impost, procés que només podran fer empreses autoritzades, “que cobraran per la seva gestió”.

Pel que fa a la indústria fabricant d’envasos i embalatges, la problemàtica també sovinteja. El sector sap que avui en dia és la principal indústria juntament amb el tèxtil que utilitza més residu plàstic i que la nova legislació contribuirà a accelerar els plans de sostenibilitat, però alerta que actualment el producte reciclat presenta tres complexitats: el preu, sovint més car que el material verge; la qualitat, on transformar-lo pot generar més problemàtica de producció perquè no és tan estable; i l’oferta, on sovint no es troba prou material per satisfer les necessitats la indústria. “L’impost ha de facilitar a mitjà termini generar economies d’escala que facin, d’una banda, generar prou volum de material, i per altra, fer-ho competitiu respecte el cost de material verge, el qual tindrà alhora associat l’impost. Actualment, ens podem trobar en la paradoxa que sigui més barat comprar material verge i pagar l’impost, que no incorporar el material reciclat”, manifesta Mireia Andreu, Innovation Manager del Clúster Català del Packaging. L’associació agrupa 130 membres actius entre empreses, centres de coneixement i entitats que representen tota la cadena de valor del sector del packaging, i presta servei a tot a un sector que compta amb més de 700 empreses i aporta el 4% del PIB de Catalunya.

Sobre el futur, “el focus l’hem de posar en l’ecodisseny (incorporar criteris ambientals a la fase de concepció i desenvolupament de producte), tenint especial cura de l’objectiu europeu de fer que tots els envasos es puguin reciclar el 2030”, avisa Mireia Andreu. Des del clúster s’entén que, respecte a l'envàs o embalatge primari (aquell que contacta directament amb el producte), sol ser el plàstic aquell que presenta millors propietats de cara la protecció del producte i també ambientalment, que sol presentar també una petjada de carboni sovint més baixa que altres materials en utilitzar menys material”. Així i tot, la indústria del paper i cartó ha agafat embranzida els darrers anys, especialment amb el desenvolupament del comerç electrònic i perquè s’ha transformat a envàs o embalatge de paper part del que es feia amb plàstic, “tot i que per propietats i preu, difícilment substituirà l'envàs de contacte alimentari, que és un dels àmbits de més volum”.

Pèrdua de competitivitat

Aquests problemes amb el tipus de material també l’evidencia la Comissió d’Economia i Fiscalitat de PIMEC reitera que hi ha casos gravats per l’impost en què no hi ha alternatives viables per substituir el material de l’envàs per un altre que sigui més sostenible. La Comissió d’Economia i Fiscalitat de PIMEC expressa la seva preocupació pels efectes negatius que està generant per les pimes i microempreses en tot el territori espanyol. L’aplicació de l’impost implica una pèrdua de competitivitat per a les empreses derivada de l’elevadíssim cost (i per moltes microempreses, inassolible) que representa la seva gestió i l’efecte de la repercussió del cost en el preu final dels productes. Aquesta pèrdua de competitivitat es veurà incrementada pel fet que la resta de països de la UE no tenen un impost com aquest. En aquest sentit, es considera que cal revisar un impost que genera distorsions en el mercat i pèrdua de competitivitat del nostre teixit empresarial.

El sector creu que la nova legislació ajudarà a accelerar els plans de sostenibilitat, i en concret, “esperem que faciliti la incorporació al mercat d’estructures reciclables que en la mesura del possible incorporin també material reciclat”, diu Mireia Andreu. Darrere d’aquesta afirmació hi ha un avís: “comercialitzar amb un envàs fabricat amb material reciclat, però que no es pugui tornar a reutilitzar, pot quedar exempt del nou impost, però no és una solució per preservar el medi ambient”.

En el despatx Bové Montero y Asociados també comenten la complexitat que es deriva per a la gestió de l’IVA, perquè ambdós impostos cohabiten, en el sentit que la norma espanyola determina que les despeses per importacions (incloses les compres intracomunitàries) formen part de la base imposable de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA). També copsen que, a la llarga, les empreses repercutiran en els productes els costos que suportaran per al mateix impost i la seva gestió.

La crida empresarial s’eixampla a totes les activitats i territoris. L’Associació Espanyola de Distribuïdors, Autoserveis i Supermercats (Asedas) ha estat contundent: sense la suspensió de l’impost al plàstic, els 700 milions d’euros que el Govern central preveu recaptar el primer any de vigència, “aniran directament al preu dels productes”, ha assegurat el president de l’entitat Ignacio García Magarzo.