Els oficis manuals que durant dècades han vertebrat el manteniment de les llars i els negocis —des de la fusteria fins a la ferreria, passant per l’electricitat o la lampisteria— travessen una crisi silenciosa però de gran abast: la manca de relleu generacional. L’allunyament progressiu dels joves d’aquests treballs, sovint percebuts com a poc atractius o físicament exigents, està obrint una escletxa que ja es comença a notar en forma de retards, encariment de serveis i una competència creixent entre empreses per retenir el talent disponible.
En aquest context, l’economista Gonzalo Bernardos ha posat el focus en una professió concreta que, segons ell, es trobarà al centre d’aquest gir del mercat laboral: la construcció, i en especial els perfils especialitzats. L’advertiment és clar: la combinació d’alta demanda, dèficit de professionals i necessitat d’experiència elevarà els salaris fins a nivells impensables fa pocs anys. Així ho va expressar en una entrevista recent: “Aviat veuràs cobrar al guixer entre 5.000 i 6.000 euros per falta de mà d’obra en construcció”.
El missatge connecta amb una realitat que ja perceben promotors i contractistes: el sector torna a créixer després d’anys de correcció, impulsat per la rehabilitació energètica, l’obra pública i la pressió d’un mercat immobiliari tens. Però el repte no és només aixecar edificis, sinó trobar mans capaces de fer-ho amb qualitat. En alguns perfils, la formació formal no és suficient; l’ofici es construeix amb hores de feina, coneixement pràctic i una destresa que no s’improvisa. Aquest capital humà escàs es converteix, de sobte, en un actiu molt preuat.
La conseqüència directa és una pugna salarial que trenca tòpics. Si durant anys es va associar la construcció a sous baixos i precarietat, el nou equilibri apunta cap a l’extrem contrari per als especialistes: remuneracions elevades, millors condicions i capacitat de triar projecte. Els vencedors seran aquells professionals que acreditin polívalència, responsabilitat i una trajectòria contrastada.
Estudis universitaris o formació professional
El diagnòstic de Bernardos també té una lectura de país. L’escassetat d’oficis no és només un problema d’empreses; és un desajust del sistema educatiu i de les expectatives socials. Mentre la universitat i els estudis superiors concentren l’interès, la formació professional continua arrossegant prejudicis malgrat oferir inserció ràpida i carreres sòlides. El resultat és una oferta desequilibrada: perfils tècnics saturats en alguns àmbits i dèficit crític en d’altres que sostenen l’economia real.
A això s’hi afegeix el malestar d’una generació que, tot i acumular titulacions, topa amb salaris d’entrada minsos i feines inestables. L’economista alerta sovint d’aquesta frustració col·lectiva i de com pot condicionar decisions vitals, com l’emancipació o la formació d’una família. Davant d’aquest escenari, els oficis recuperen atractiu com a via directa cap a la seguretat laboral i la millora d’ingressos.
La transformació no serà immediata, però el rumb està marcat. Si no s’activa un pla decidit per dignificar els oficis, incentivar l’aprenentatge pràctic i connectar l’educació amb les necessitats reals del mercat, la factura es pagarà cara: obres aturades, serveis encarit i oportunitats perdudes. Per contra, una aposta estratègica podria convertir aquests treballs “de tota la vida” en els motors d’una nova prosperitat, amb nòmines d’elit per a mans expertes.