La imatge tradicional de la jubilació als 65 anys comença a esquerdar-se a Europa. Dinamarca ha fet un pas endavant i, davant de l'amenaça de l'enfonsament del seu sistema de pensions, ha aprovat elevar l'edat legal de jubilació als 70 anys a partir de 2040. Una mesura dràstica que, segons els experts, no és un cas aïllat, sinó un mirall en el qual Espanya podria veure's reflectida en un futur no tan llunyà. La raó és pura aritmètica. A Espanya, la despesa en pensions consumeix ja prop de 13.500 milions d'euros mensuals, una xifra que s'ha duplicat en els últims quinze anys.

Aquesta pressió fiscal insostenible està impulsada per un còctel explosiu: la generació del baby boom comença a jubilar-se, la natalitat és baixa, els salaris joves no sempre generen cotitzacions altes i l'esperança de vida no deixa d'augmentar.

El sistema, que paga les pensions actuals amb les cotitzacions dels treballadors actuals, afronta un dèficit estructural de 65.000 milions d'euros anuals. Gonzalo Bernardos, professor d'Economia i reconegut analista, sentencia sense embuts: "Espanya seguirà el camí de Dinamarca". En una recent intervenció televisiva, Bernardos va argumentar que retardar l'edat de jubilació és l'opció "inevitable" i la menys dolorosa. "No estem preparats, però no hi ha cap altra sortida", va advertir.

Per a l'economista, altres alternatives són inviables. Pujar les cotitzacions socials "no és just" perquè recauria sobre uns joves que "ja guanyen poc". Tampoc no ho és retallar les pensions actuals, ja que penalitzaria els qui han contribuït durant dècades. La solució, segons la seva opinió, passa per allargar la vida laboral. Més anys cotitzant suposen més ingressos per a la guardiola de les pensions i menys anys cobrant la prestació, un doble efecte que reequilibraria els comptes.

Bernardos destaca que el sistema de pensions espanyol és, en el dia d'avui, "generós". El pensionista mitjà espanyol rep com a primera pensió el 83% net del seu últim salari, una taxa de reposició molt superior a la mitjana dels països de l'OCDE. El problema, subratlla, és la proporció entre anys cotitzats i anys cobrant: "Molts jubilats van cotitzar durant 13 anys i estan cobrant durant 21. Aquesta equació no surt".

L'exemple danès inclou una altra mesura de gran importància simbòlic: la supressió de les pensions vitalícies per als polítics. Un gest que reforça la idea d'equitat i esforç compartit que, segons analistes com Bernardos, hauria de començar a plantejar-se a Espanya si es vol preservar els pilars de l'estat del benestar, que qualifica de "sòlid" gràcies a una sanitat i educació públiques de qualitat.

El debat, lluny de ser alarmista, es planteja com una necessitat d'anticipació. La sostenibilitat del sistema no és una crisi futura, sinó un desafiament del present que requereix valentia política i d'un pacte social per a les pròximes dècades.

Segons les últimes dades de la Seguretat Social, a Espanya hi ha més de 9,6 milions de persones cobrant una pensió de jubilació. Per posar aquesta xifra en perspectiva:

-Representa aproximadament el 20% de la població total del país (que s'acosta als 48 milions).

-És una quantitat superior a la població total de comunitats autònomes com Andalusia o Catalunya.

Però la dada més significativa és la tendència: aquesta xifra augmenta de forma constant mes a mes. Només l'últim any, s'han incorporat al sistema centenars de milers de nous pensionistes, un flux que no s'aturarà en la pròxima dècada a causa de la jubilació de la generació del baby boom (els nascuts entre finals dels 50 i a mitjans dels 70).