La resposta a la pregunta sempre anirà lligada al servei bancari que estiguem analitzant. Així doncs, no és el mateix una hipoteca fixa que una altra de variable. I, per aquesta raó, cadascuna té alguns aspectes més precisos a tenir en compte. A grans trets, distingim tres derivades: el préstec, el producte d'inversió i la rendibilitat.

Alfons Fernández, economista membre de la Comissió d'Economia Financera del Col·legi d'Economistes de Catalunya, ens ho desgrana de la següent manera: "En el préstec és bàsic tenir en compte els tipus d'interès i les comissions; en el producte d'inversió ens centrarem també en els tipus d'interès, que seran a favor, i les comissions que van lligades a la contractació del producte en qüestió; per acabar, la rendibilitat serà bo veure si és fixa o variable".

Ull amb l'assessorament

A partir d'aquí, l'economista Fernández posa l'accent en una qüestió que, massa sovint, passa desapercebuda: l'assessorament. I es refereix al de patrimoni, o el de finances netes que té una forma de comissió, però sense interessos. "Determinats productes en porten unes o altres", constata. El gran consell sempre és agafar diverses hipoteques i tenir clar un únic indicador on fixar-se.

El TAE, el més fiable

I en aquest darrer punt, s'obre el meló del TAE, "el valor més fiable" constata Fernández. La taxa anual equivalent és un indicador que ja incorpora el tipus d'interès i les comissions anteriorment citades i, per tant, serveix com a referència d'una forma fiable. Un TAE que va del 3 al 3,5% normalment. Una altra raó de pes pel qual és interessant el TAE és que "indica exactament el que acabarem pagant", ja que assumeix els tipus d'interès i constitueix un indicador estimat de la hipoteca. En definitiva, segons Alfons Fernández, "serveix per comparar un moment determinat". En cap cas això es pot traduir com treure l'entrellat de quin serà el cost final en xifres absolutes.

Bancs més segurs

Per acabar, la publicitat està molt regulada, sobretot en el terreny de la Unió Europea. En els darrers temps i dècades, els bancs s'han sotmès a estrictes normes de control i les experiències negatives d'un passat no tan llunyà els ha fet posar-se al dia. Des del Col·legi d'Economistes citen un exemple: el credit default swap (CDS), una fórmula per invertir en derivats i guanyar diners sense riscos l'any 2008. Consistia en una senzilla assegurança per la qual, qui comprés un producte financer, abonava una prima. Si la institució que emetia el producte financer (un banc que emetia un bo, per exemple) es declarava en fallida, llavors l'inversor rebia una compensació equivalent a l'invertit.

L'invent va afrontar la seva primera prova de foc quan l'empresa petroliera Exxon va vessar milions de litres de petroli a Alaska el 1989. "Van haver de tornar molts diners, el swap intentava comercialitzar un producte a persones sense formació financera i van haver de fer front a molts costos per tot plegat". De fet, en l'actualitat els mateixos bancs tenen l'obligació de fer un perfil de risc i han de desistir la venda de certs productes quan el sector, que està controlat, alerta d'aquesta possibilitat.