Les dades publicades aquest dimarts per l'Oficina Europea d'Estadística (Eurostat) tracen un balanç de dues dècades desolador: entre els anys 2004 i 2024, Espanya ha estat el país membre de la Unió Europea on menys ha crescut la renda disponible per càpita de les seves famílies, amb un increment ínfim de només un 11%. Aquesta xifra, que es converteix en un símptoma d'una malaltia estructural més profunda, situa l'economia espanyola en una posició de vulnerabilitat crònica, superant per molt poc Grècia i Itàlia, dues economies que, de fet, van veure com el seu poder adquisitiu es contreia en un 5% i un 4%, respectivament. El contrast amb la resta del continent no podria ser més eloqüent.

Mentre les economies de l'est d'Europa han experimentat una autèntica transformació, Espanya sembla haver quedat encallada en un model de baix creixement i escassa capacitat per generar riquesa per als ciutadans. La llista dels països més dinàmics està encapçalada per Romania, que ha assolit una xifra pròxima al miracle amb un increment del 134% de la seva renda per càpita, seguida de Lituània (95%) i Polònia (91%). Aquestes dades no només reflecteixen un procés de convergència amb Europa, sinó que posen de manifest l'existència de dues velocitats molt diferenciades dins del projecte comunitari.

Les dades d'Eurostat permet contextualitzar la precarietat espanyola dins d'un eix mediterrani afeblit. Els altres estats membres que han registrat els pitjors resultats en l'evolució dels seus ingressos durant aquest llarg període de 20 anys són Àustria (amb un creixement del 14%), Bèlgica (15%) i Luxemburg (17%). Tot i que aquests països presenten xifres millors que les espanyoles, el seu avenç també es considera moderat i insuficient si es compara amb la mitjana comunitària, evidenciant que les economies més consolidades d'Europa Occidental també han patit les seqüeles de les successives crisis.

Una trajectòria marcada per les crisis i la recuperació feble

L'informe de l'agència estadística comunitària no es limita a una fotografia estàtica, sinó que ofereix una radiografia dinàmica de l'evolució del poder adquisitiu europeu al llarg d'aquests anys. La renda per càpita va créixer de manera sostinguda i robusta durant el primer tram analitzat, entre 2004 i 2008, aprofitant la bonança del cicle econòmic anterior a la Gran Recessió. No obstant això, aquesta tendència es va truncar sobtadament entre 2008 i 2011, amb un estancament sobtat a causa del terratrèmol financer global.

Els anys 2012 i 2013 van suposar el pitjor moment, amb una disminució efectiva dels ingressos a causa de la ressaca econòmica i les polítiques d'austeritat. A partir d'aquell punt, i després d'un profund sotrac, els ingressos van començar a avançar de nou de manera constant fins a l'arribada de la pròxima catàstrofe global: la pandèmia, que el 2020 va provocar un nou retrocés. L'any 2021 va estar marcat per un repunt esperançador, però efímer. Tant el 2022 com el 2023, les rendes dels ciutadans europeus, i especialment les dels espanyols, van continuar elevant-se amb una lentitud exasperant, llastrades per la crisi energètica, la inflació galopant i la incertesa geopolítica.

En aquest context, les primeres dades avançades per a 2024 semblen insinuar, finalment, una llum al final del túnel, apuntant a una acceleració tan esperada en el ritme de creixement. La gran incògnita és si aquesta millor percepció es traduirà, d'una vegada per totes, en una millora tangible i sostinguda de la renda disponible de les famílies espanyoles, o si, per contra, serà només un espasme més en una trajectòria d'estancament secular.