Espanya va ser un dels set països de l'OCDE en els quals l'any passat la pujada d'impostos que graven els salaris es va menjar amb escreix l'increment dels sous, cosa que es va traduir en una pèrdua del 0,3% d'ingressos reals.

En termes reals (descomptant la inflació), els salaris a Espanya van pujar un 1,2%, però el tipus impositiu mitjà per a les persones físiques es va incrementar en un 1,5%, explica l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en el seu informe anual sobre la falca fiscal publicat aquest dimecres.

Segons les dades de l'anomenada falca fiscal (el percentatge del salari que suposa l'impost sobre la renda i les cotitzacions) publicat aquest dimecres, l'organització assenyala que aquesta mateixa evolució d'un increment més elevat de la fiscalitat també es va donar l'any passat a Àustria, Estònia, Alemanya, Corea del Sud, Mèxic i Regne Unit.

Les majors pèrdues de poder adquisitiu després d'impostos, que es calculen prenent com a referència els nivells de salaris mitjans de cada país, es van constatar a Estònia (11,5%), Regne Unit (2,7%) i Mèxic (2,4%), en els tres casos per augments d'impostos més grans que a Espanya.

També hi va haver altres tres països (Canadá, Israel i Japó) en els quals va baixar o es va estancar la renda en termes reals, però perquè els salaris van disminuir quan es descompta la inflació.

Tanmateix, en 28 dels Estats membres, els ingressos reals van progressar perquè es van incrementar els sous i quan també ho van fer els impostos va ser en menor proporció.

Els beneficis indirectes dels impostos

Els autors de l'estudi no han volgut fer els càlculs d'aquesta pèrdua o guany de poder adquisitiu després d'impostos perquè a parer seu, aquest indicador "no dona més que una visió parcial de l'ingrés disponible global dels treballadors".

La raó és que no té en compte els beneficis que poden treure d'altres mesures dels poders públics que tenen conseqüències sobre aquest poder adquisitiu, per exemple, per a reduir el cost dels productes bàsics, de la sanitat o de l'educació.

La falca fiscal, és a dir, la suma de l'impost sobre la renda i de les cotitzacions salarials i patronals, va ascendir l'any passat en 24 països de l'OCDE, mentre va disminuir en 11 i es va mantenir sense canvis en els tres restants.

Va representar una mitjana del 35,1% del salari, 0,15 punts percentuals més que el 2024, mentre a Espanya va ser del 41,4% del sou, amb una alça que va ser el doble que en el conjunt de l'organització, en concret de 0,31 punts, sobretot a causa de l'alça de l'impost sobre la renda (0,25 punts addicionals) i en menor mesura, de les cotitzacions.

Fiscalitat alta, però costos laborals continguts

Espanya va ser, per a un treballador solter i sense fills (que és la principal referència en els estudis comparatius) el desè país amb el gravamen fiscal més elevat sobre els salaris, lluny dels que encapçalaven la llista: Bèlgica amb un 52,5%; Alamània amb un 49,3%; Francià amb un 47,2%; Àustria amb un 47,1%; i Itàlia amb un 45,8%.

Com sempre, Estats Units es va quedar ben darrere de la mitjana amb una falca fiscal del 30% i entre els quatre que tancaven la llista hi figuraven tres dels quatre membres llatinoamericans de l'organització: Mexico amb un 21,7 %, Xile amb un 7,5 % i Colòmbia amb un 0%.

Colòmbia és un cas particular perquè un treballador solter sense fills amb un salari mitjà està exempt de l'impost sobre la renda i les seves cotitzacions per a la sanitat i la jubilació no tenen una consideració fiscal, sinó que en termes de comptabilitat oficial són "pagaments obligatoris no fiscals".

En qualsevol cas, el país de l'OCDE amb el cost de la mà d'obra més cara va ser Alemanya, on les empreses havien de pagar de mitjana 113.595 dòlars en paritat de poder adquisitiu, seguit de Suïssa (113.350), Bèlgica (111.350), Àustria (110.216), Luxemburg (105.925) i Països Baixos (104.614).

En aquesta classificació, Espanya es quedava en la dinovena posició (de 38) amb 75.101 dòlars en paritat de poder adquisitiu, lleugerament per sobre de la mitjana de 74.072. Tancaven la taula els quatre llatinoamericans: Costa Rica (41.725), Xile (30.615), Mèxic (23.537) i Colòmbia (20.534).